La tercera setmana de confinament va començar amb mesures més restrictives per intentar alleugerir la pressió sobre el sistema sanitari. Un sistema que s’ha vist desbordat de mil maneres. Tot l’Estat, tot el sistema, es troba en una situació similar. Fins al 9 d’abril només podran sortir a treballar aquelles persones que ho fan en sectors estratègics. Yayo Herrero creu que és necessari plantejar unes noves polítiques socials i econòmiques més pròximes a allò sociocomunitari, que permetin, entre altres coses, una redistribució de la riquesa (per evitar que les capes socials menys afavorides no siguin les que paguin els plats trencats de la crisi econòmica derivada del coronavirus). Opina que la situació actual ha posat de manifest com els treballs de cures, invisibilitzats i poc valorats habitualment, s’han tornat essencials per sostenir el confinament.
Sembla que la crisi sanitària està trencant certes costures del sistema. Com veu la situació?
La crisi sanitària de la COVID-19 té lloc en un marc fortament tensionat. La sortida de la crisi del 2008 es va basar en polítiques d’austericidi, retallades de serveis públics, rescat i el manteniment de les estructures financeres. En molts casos, a costa d’una precarització de la major part de la gent. D’una banda, l’important desmantellament de la xarxa de serveis públics: sanitat, educació, dependència; i de l’altra, la fragilització del treball. Les condicions laborals, que ja eren fràgils, es van deteriorar molt més.
Abans de les crisis de la COVID-19 érem un país amb altes taxes de desocupació, amb gran quantitat de feines de baixa qualitat, persones que tenen treball però són pobres, forta crisi habitacional amb la generació de la bombolla. Ara, tenim un model econòmic que, estructuralment, és tremendament dependent. Dependent d’energia de l’exterior, de materials i aliments, i basat en monocultius com el turisme que són tremendament fràgils.
La crisi arriba en aquest marc estructural. Per davant ens trobem que les emergències no són només les sanitàries. Hem declarat l’emergència climàtica, totes les projeccions de l’IPCC diuen que les nostres economies es ressentiran per la influència del canvi climàtic. I aquesta és una crisi econòmica que era anunciada ja des de fa temps.
Això és important tenir-ho en compte per analitzar i tractar de pressionar per veure quin tipus de polítiques públiques es posen en marxa per afrontar aquesta crisi sanitària. Si la sortida és semblant a la de 2008, però partint d’un punt més precari, molt més fràgil, podem trobar-nos una situació d’empobriment generalitzat i precarització encara més gran. I, sobretot, quan els discursos d’ideologia ultradretana, o neofeixista, van calant en alguns sectors de la població que cada vegada té més por, o que pretén blindar d’alguna manera la seva pròpia situació identificant un enemic que és l’altre, el que està fora, davant el qual s’ha de defensar.
Si la sortida és semblant a la de 2008, però partint d’un punt més precari, podem trobar-nos una situació d’empobriment generalitzat i precarització encara més gran
No creu que haurem après alguna cosa respecte a 2008?
Ara mateix no ho sembla. Des de la UE s’han fet discursos grandiloqüents sobre quants milions d’euros s’anaven a invertir en mesures socials. Però, quan grates una mica, veus que bona part d’aquestes mesures són més aviat d’impuls i sustentació del sistema financer. Donar diners als bancs perquè tinguin liquiditat per prestar a la gent perquè se’n surti per la via de l’endeutament. No fa l’efecte, a nivell Europeu, que 2008 hagi deixat un aprenentatge interessant, almenys des del punt de vista de les condicions de vida de les persones. Potser des d’altres punts de vista, des dels interessos dels grans capitals, sí; no els va sortir tan malament i per això pretenen reeditar-ho.
I en l’àmbit més local?
Si mires dins del mateix govern trasllueixen tensions importants. Una part que vol mantenir una mica el pacte d’estabilitat, el dèficit, la dinàmica una mica més neoliberal d’enfortiment financer; i una altra part del govern que pressiona per intentar tirar endavant mesures com la millora de les condicions dels ERTE, o la prohibició de l’acomiadament a partir d’ara per causa del coronavirus. O algunes mesures que esperem com la suspensió de lloguers, encara que sigui amb una petita protecció als propietaris que tinguin llogada la casa i sigui el seu únic ingrés. Sense estar satisfeta i sent bastant crítica, per descomptat em plantejo què passaria en aquesta circumstància si tinguéssim un govern diguem completament neoliberal.
Malgrat les tensions, diria que la societat està veient que els serveis públics s’han convertit en quelcom essencial?
Aquest és dels grans aprenentatges de les últimes setmanes. Tinc la sensació que una part importantíssima de la societat, diria majoritària, de sobte és conscient de la importància de tenir un sistema sòlid de salut pública que fa que qualsevol persona, vingui d’on vingui i tingui el que tingui, gaudeixi del dret i la possibilitat de ser dignament atesa en un hospital. Independentment que en aquest moment, la lògica de retallades faci que s’estigui havent de fer en unes condicions tremendament precàries.
Hi ha una explosió de reconeixement, d’agraïment, cap a totes les persones que treballen en l’àmbit de la sanitat pública, i no només: cuidadores, treballadores domèstiques, reposadores de supermercat, carretilleres, transportistes… de sobte ens adonem que una bona part dels treballs, que per cert, estan majoritàriament feminitzats i que han estat absolutament precaris, menyspreats, mal vistos, desprotegits, quan arriba el moment d’afrontar una cosa d’aquestes, són els que no poden deixar de funcionar.
Mirarem aquests treballs d’una altra manera a partir d’ara?
Crec probablement sí. Per molta gent el que vindrà serà diferent del que hi havia abans. Veure, de sobte, aquesta frenada econòmica, evidenciarà la fragilitat de tot el sistema econòmic i el fet que les nostres vides depenen d’un cúmul de relacions poc sòlides, precàries, molt basades en la llunyania. Que quan cauen o es desplomen se’ns emporten a tots per davant.
És molt interessant també, crec, en societats tan atomitzades com les nostres, sobretot en els àmbits urbans, veure com precisament, l’ordre d’aïllar-nos, d’haver de tancar-nos i mantenir la distància social, ha estat el desencadenant que molta gent comenci a mirar per les finestres, pels balcons, comenci a conèixer pel nom als seus veïns, a preocupar-se una mica per altres persones que estan a l’exterior de les seves cases. Tenint la consciència que preocupar-te d’altres persones farà també que uns altres es preocupin per tu. És un reconeixement de la interdependència molt fort.
És interessant que, en societats tan atomitzades, l’ordre d’aïllar-nos hagi estat el desencadenant per començar a mirar per la finestra, conèixer pel nom els veïns. És un reconeixement de la interdependència molt fort
Aquesta situació sembla haver deixat clar que la interdependència és molt més gran del que semblava abans…
Absolutament. Són societats que estan hiperconnectades per dalt, en allò econòmic i polític i, no obstant això, en els últims anys s’han atomitzat molt per la base. Estem en un moment de convulsió en el qual moltes persones, de manera intuïtiva, es veuen obligades a reconnectar-se ràpidament per pura supervivència, material i emocional.
Veiem com la frenada tan brutal de l’economia s’emporta per davant les ocupacions, la normalitat tal qual la coneixíem i, alhora, paradoxalment, fa que l’atmosfera sigui respirable, que l’aigua sigui més clara, que es redueixin les emissions. I revela, jo crec, el gran problema civilitzatori que tenim: una economia que, quan creix, destrueix les possibilitats de continuar vivint de forma digna, i quan decreix, com ara, amb la lògica de poder que hi ha, cau violentament sobre les persones més pobres i vulnerables. I crec que aquesta doble tensió també pot fer que moltes persones siguin més conscients que sortir d’aquí requereix canvis profunds en les nostres maneres d’organitzar l’economia, la política i la vida.
Sembla que la crisi sanitària té a veure amb la ingesta d’animals salvatges, en aquest cas, el pangolí. Hi ha relació entre això i un sistema econòmic que empeny les persones a buscar aquestes formes d’alimentació?
Cal ser cauta. Hem de llegir bastants més estudis abans de treure conclusions precipitades. Dit això, el que sí que em sembla absolutament clau és el fet que la cadena alimentària i les atrocitats que es cometen en ella, són un factor de risc en la salut importants. Sabem ja molt sobre la presència de pesticides, de productes contaminants, alteradors hormonals i endocrins en alguns productes alimentaris.
Ara, per exemple, tot el que surt amb el pangolí. Però recordem l’encefalitis espongiforme que transmetien les vaques. Parlàvem de vaques que havien estat alimentades amb restes de proteïna animal. Òbviament saltar-se i l’alterar cicles i dinàmiques naturals en molt poc temps genera distorsions i conseqüències que no sabem per on vindran.
Em sembla interessant, segons he anat veient, diversos articles en diverses publicacions europees sobre la incidència que té la pèrdua de biodiversitat en la transmissió més accelerada del virus i en l’arribada d’aquests virus a les cadenes més altes de les xarxes tròfiques, és a dir, que la desaparició de la biodiversitat fa que cada vegada hi hagi menys espècies interposades entre els virus i mamífers. Això sí que augmenta l’expansió dels virus i pandèmies.
També hi ha altres articles que parlen que l’expansió del virus ha estat més dura en els llocs que prèviament tenien un nivell de contaminació més forta. Alguns dels investigadors als quals he preguntat m’han dit que encara han de fer estudis, però òbviament, si tens un virus que afecta en major mesura persones que tenen patologies prèvies o afeccions cardiorespiratòries, i vivim en ciutats on la gent respira durant anys aire brut, som col·loca en una situació de major risc davant virus i pandèmies. Que, a més, augmentaran a causa del canvi climàtic.
La desaparició de la biodiversitat fa que cada vegada hi hagi menys espècies interposades entre els virus i mamífers. Això sí que augmenta l’expansió dels virus i pandèmies
Què creu que hauríem d’aprendre d’aquesta crisi socialment?
Crec que si assumim que aquesta situació d’emergència no és conjuntural, sinó que és una nova normalitat, que és el que ens està dient la comunitat científica vulguem o no vulguem escoltar-la, necessitaríem actuar en eixos diferents, començant per apostar de manera clara per un principi de suficiència.
Aprendre a viure amb el necessari. Tothom. Això suposa un canvi en els models productius, en els estils de vida i de consum absolutament radical. Per tant, hem de canviar la cultura del repartiment. Per tal que persones que estan en situacions tremendament vulnerables, empobrides i precàries puguin viure amb allò necessari, cal abordar la redistribució de la riquesa, dels temps i dels treballs que fan falta per mantenir la nostra espècie. Mira la quantitat de treball de cures que s’ha revelat com a necessari a partir d’aquesta crisi.
I, finalment, també cal una política pública basada en la precaució, en la cautela i la cura. Sembla fàcil però és radicalment incompatible amb la lògica que defensa que cal córrer qualsevol risc o sacrificar qualsevol cosa amb la condició que l’economia creixi. Aquest principi de la cura, des de la lògica del repartiment i la justícia perquè tothom tingui prou, suposa una manera d’abordar la política pública i l’economia que està en les antípodes de les que tenim en el moment actual.
Igual que el sistema sanitari s’ha vist tensionat, l’educatiu també… Quina resposta pot donar el sistema?
Tinc la sensació que per la urgència i la rapidesa amb la qual ha succeït tot això, part del que està passant ha caigut directament sobre el professorat, que està assumint la situació com pot. Estic veient un compromís brutal per intentar atendre, fer-se càrrec d’una situació que ha caigut a plom. I després, estan les famílies. Es diu que el virus afecta igual a tothom i que no coneix de classes. El virus probablement no, però les seves conseqüències són marcadament diferents en funció de la posició de classe, de si ets gitana o paia, de l’edat que tinguis.
Quan vius en una casa de 120 metres, tens una bona connexió de wifi, una família que et pot resoldre un dubte o et pot ajudar a organitzar el quadrant de tasques, estàs en molt millors condicions que si vius en una casa de 40 metres, no tens connexió i, a més, la teva família no et pot tirar un cable. I per acabar-ho d’adobar tens un professorat que es troba confinat a casa i al seu torn té fills i filles, i que brega amb això com pot.
Catalunya Plural, 2024 
