En els últims dies, hem pogut veure com s’han disparat les denúncies entre veïns per saltar-se les interdiccions de mobilitat imposades per l’estat d’alarma, decretat per fer front a la pandèmia del coronavirus. Des d’un punt de vista sociològic, aquest tema és polèmic i interessant, sobretot considerant-lo com un cas a partir del qual reflexionar sobre les contradiccions entre les lògiques comunitàries i la reproducció de les formes contemporànies de regulació social.
Si bé és cert que tal reacció es podria espontàniament explicar des del prisma de l’enveja o d’una canalització agressiva del confinament, entendre’l únicament des d’aquests rebots psicològics resultaria indubtablement esbiaixat. I és que els agents socials no actuen simplement guiats per la maldat o la ràbia. La majoria de vegades que duen a terme accions perjudicials ho fan guiats per principis d’allò que han interioritzat com a just. Per això, tot i el que pogués semblar, sovint, aquestes conductes es vinculen amb un desig de fer prevaler el que en aquests moments resulta la defensa el bé comú (reduir els contagis), mitjançant la censura de les pràctiques de motivació individualista.
Paradoxalment, tal com hem pogut veure, aquestes pràctiques de censura i d’estigmatització acaben freqüentment per assenyalar aquelles persones que necessiten sortir de forma justificada, ja sigui per raons mèdiques o per la seva posició subalterna en l’escala socioprofessional -que cal dir que exerceixen, molt sovint, funcions econòmiques de caràcter essencial. Són treballadors que asseguren els anomenats last mile jobs, és a dir, aquells treballs de final de la cadena productiva i que no poden teletreballar.
Però, d’altra banda -i, vet aquí la contradicció que ens interessa- aquestes pràctiques també poden donar compte d’una integració progressiva de la raó d’Estat mitjançant la reproducció d’un model punitiu de govern de les conductes (regalis), que es dóna de la mà ciutadà del carrer, que creu convertir-se en garant d’aquest bé comú.
Aquestes pràctiques poden ser la integració de la raó d’Estat a través de la reproducció d’un model punitiu: un ciutadà del carrer que creu convertir-se en garant del bé comú
El que aquests casos mostren, en termes durkheimians és la dificultat d’implementar mecanismes de control social propis de la solidaritat mecànica (i per tant, que no passin per la delegació policial i penal) en les nostres societats diferenciades de solidaritat orgànica. Veiem com reemergeix allò comú en la solidaritat col·lectiva a l’hora de fer la compra la població de risc, de tenir cura de les persones aïllades, així com en les manifestacions col·lectives de suport a un castigadíssim cos mèdic o de desaprovació de la monarquia.
I, tot i això, la reconducció del que considerem una conducta desviant passa fàcticament per recórrer a la policia. Com si la funció de regulació de l’ordre social passés necessària i ahistòricament per aquest cos de seguretat separat de la resta del cos social.
L’antropòleg Pierre Clastres explicava que, en les anomenades societats primitives, el poder (l’esfera de la política) no estava separat de la societat, ja que qui exercia el poder era un membre de el grup. Però amb el procés de diferenciació i burocratització associat a la divisió social de la feina creixent de les societats industrials i capitalistes, aquesta pertinença s’erosionaria. La transformació comportaria l’emergència, segons Norbert Elias, d’unes xarxes d’interdependència fins llavors inimaginables i la separació de l’esfera (de la) política del cos social.
Des d’aquesta òptica, el que ens revela la crisi del coronavirus i les denúncies entre veïns, entre d’altres, és la dificultat de controlar socialment la nostra conducta mitjançant mecanismes comunitaris i interiors al grup mateix, tal com va estudiar l’antropòleg Gregory Bateson. Ens referim a aquelles sancions laterals com la xafarderia, el rumor, la mirada de desaprovació o la impossibilitat mateixa d’imaginar-se transgredir aquell ordre col·lectiu concebut com a únic ordre possible.
El que ens revela la crisi del coronavirus i les denúncies entre veïns és la dificultat de controlar socialment la nostra conducta mitjançant mecanismes comunitaris i propis del grup social
Aquesta regulació opera, en termes bourdieusianos, sota la forma de disposicions duradores, és a dir, d’inclinacions a pensar o a fer, interioritzades mitjançant la nostra socialització i incrustades i naturalitzades en el cos inconscient. Aquestes disposicions a l’autocontrol normalitzen una regulació del tipus comunitari basat en el control horitzontal, fent innecessaris -sovint, que no sempre- els dispositius heterònoms.
No obstant això, les societats amb Estat -i amb Estat policial- s’han socialitzat d’una manera radicalment diferent a les dimensions securitàries i judicials. Les noves formes de socialitzar-nos en la reparació i la justícia passen pel punitivisme; la justícia retributiva, en la qual, tal com indicava Durkheim, predomina la noció de càstig en detriment d’una justícia restaurativa (restauració dels vincles socials afectats). És, al capdavall, una cosa a tenir en compte per als que reflexionem sobre alternatives antiautoritàries en què l’heteronomia antropològica no passa necessàriament pel punitivisme estatal.
Catalunya Plural, 2024 
