La comunitat científica està d’acord en el fet que l’origen més plausible del Coronavirus és natural, i més concretament, transmès d’un animal a les persones, després d’una mutació del virus. Malgrat teories de tota mena i a gust de tothom, (incloses les conspiratòries), se situa la seva gènesi al mercat d’animals salvatges i menjar de Huanan, a Wuhan (Xina).
El 31 de desembre de 2019, la Xina, va informar l’OMS, de l’aparició de problemes respiratoris en un grup de persones de la ciutat de Wuhan, d’uns 11 milions d’habitants. Dies després es confirma l’aparició d’un nou coronavirus, i es treballa amb la hipòtesi que els primers malalts es van infectar al voltant del 10 de desembre, o fins i tot, abans.
Tot i l’opacitat del règim xinès, la informació va arribar a la resta del món. La Xina primer va amagar l’epidèmia i l’extensió de la malaltia, però després va prendre tota mena de mesures fèrries, fins al confinament total de la població i va construir, en temps rècord, un hospital amb capacitat per a mil malalts. L’11 de gener, es coneix la primera mort de la Covid-19, un home de 61 anys amb patologies prèvies que havia comprat al mercat de Huanan.
El virus es comença a expandir, però la resta del món s’ho mira amb tranquil·litat. Potser amb aquella màxima tan humana, de veure el problema molt lluny, i que aquí no arribaria. La Xina és el primer país a minimitzar les conseqüències del virus, però tot sembla indicar que va rectificar a temps, malgrat arribar també tard. Després s’ha conegut, que les xifres de persones que malauradament han perdut la vida, són necessàriament molt més altes que les xifres oficials de morts, publicades pel règim xinès.
Els temps d’espera als crematoris, amb retards superiors als vuit dies, indica que els morts a la Xina per la Covid-19 han hagut de superar amb escreix els 40.000. Això calculen diverses fonts, i els models matemàtics d’expansió de la malaltia. Ciutadans xinesos residents a Espanya, han tingut clar que les autoritats xineses no deien la veritat respecte a la magnitud de la tragèdia, pel que fa al total de malalts i de morts. Coneixedors del funcionament del règim xinès, molts xinesos residents a Europa no van viatjar a veure els seus familiars amb motiu del Nou Any Xinès, perquè van copsar per les converses amb els seus familiars que la situació era molt pitjor que la informació oficial que arribava.
Els organismes internacionals també s’ho van mirar amb excessiva calma, malgrat l’evidència. Els van mancar reflexes i agilitat. La mateixa OMS va parlar de problema focalitzat a la Xina, després a Àsia. Els seus responsables es negaven a parlar d’emergència i molt menys de pandèmia. Era tan sols una epidèmia concentrada en algunes zones. Es va obviar que en menys de dos dies es pot anar en avió d’una punta a l’altra del planeta.
La declaració de Pandèmia
El 21 de gener es registrava el primer cas als Estats Units. El 24 de gener, el virus ja estava al cor d’Europa, amb tres positius a França. El 25 també havia arribat a el Canadà. No va ser fins al 30 de gener que, aleshores sí, l’OMS declara l’emergència internacional. Ja hi havia oficialment més de deu mil malalts i els morts superaven els 200. I, a Espanya, es detectava el primer cas positiu per coronavirus el 31 de gener a l’illa de la Gomera, un pacient ingressat que s’havia infectat a Alemanya. També el 31 de gener a Itàlia, es van confirmar els dos primers casos, dos turistes xinesos.
El 2 de febrer hi ha la primera mort fora de la Xina, a les Filipines, i el 14 de febrer la primera mort a Europa, un turista xinès que es trobava de viatge per França. També el 14 de febrer la Covid-19 arriba a l’Àfrica. El 21 i 22 es confirmen al nord d’Itàlia, gairebé un centenar de contagis. El 25 es detecta oficialment el primer cas a Espanya dins la península, però el 26 ja teníem 9 casos a tota Espanya i 322 a Itàlia.
El 26 de febrer Brasil confirma el primer cas de coronavirus, el primer de l’Amèrica Llatina. El 28 de febrer arriba a Austràlia. El patogen SARS-CoV-2 ja s’havia estès silenciosament i mortalment pels cinc continents. Però, no va ser finalment fins a l’11 de març, que l’OMS va declarar oficialment, ara sí, la pandèmia. Aleshores ja hi havia al món un total de 124.578 casos de coronavirus, i irremeiablement 4.584 persones, amb cara i noms, que havien mort.
L’11 de març, a Itàlia, hi havia 12.462 malalts de coronavirus i 827 morts. A França, 1784 positius i 33 morts. A Alemanya 1.908 contagiats i 3 morts. A Espanya 2.100 casos i 49 morts. El govern espanyol va decretar l’Estat d’alarma, tres dies després, el 14 de març, prorrogat amb l’aprovació del Congrés fins a l’11 d’abril, i dijous, el Parlament espanyol ha de tornar a votar la seva ampliació fins al 26 d’abril.
Falta de previsió
El menyspreu a l’amenaça que representava la Covid-19 no ha estat solament en la manca de previsió sobre la seva extensió, també sobre el seu grau de mortalitat. Primer es va dir que era més lleu que la grip habitual de cada hivern; després, vistes les proporcions, es va dir que el problema era la rapidesa en el contagi. Tampoc hi ha un consens científic sobre les formes de contagi i sobre els símptomes. I, per acabar-ho d’adobar, es va dir, primer, que només tenia afectacions greus per a les persones amb patologies prèvies i que incidia principalment a les persones grans. Ara, a prop de superar el milió i mig de casos de coronavirus al món, i a punt de superar els 75.000 morts, tenim persones de totes les edats, fins i tot nadons, que han mort per la Covid-19.
Al matí del 7 d’abril, la Universitat Johns Hopkins dels Estats Units, amb la seva gràfica en temps real sobre l’avenç del coronavirus, estableix que el primer país amb més malalts, són els Estats Units, amb 368.376 contagis i 10.792 morts. Espanya està en segona posició respecte al nombre de contagis, 136.675, però amb més morts, 13.341. Itàlia és el tercer país en nombre de malalts (132.547), però amb més morts encara que a Espanya (16.523). I, el cas paradoxal és la Xina, amb 82.697 casos i 3.333 morts, segons les xifres declarades pel règim xinès. La dada esperançadora són els 284.802 recuperats i donats d’alta a tot el món.
Amb aquestes dades, la següent pregunta clau és: per què hi han més morts a Europa? Els Estats Units i altres països de la resta de món confien en no arribar a la proporció d’Espanya i Itàlia. Les autoritats de cada país lògicament, intenten aprendre dels que ho han patit abans, i prenen les millors mesures possibles per frenar la pandèmia.
Amb la hipòtesi que a la Xina la xifra real de contagis i de morts pot ser molt superior; també s’ha de tenir en compte que les mesures que s’han pres pel règim de Xi Jinping, han estat molt més contundents i simultànies al confinament.
La Xina, a més de confinar els ciutadans a les seves llars, va fer tests massius per a seguir la traçabilitat del virus i determinar qui s’anava contagiant, per així tractar-lo. Tothom va portar mascaretes des del primer moment; es prenia la temperatura als aeroports abans de tancar-los, a tots els passatgers, per aïllar als que tenien febre, i de forma periòdica es desinfectaven totes les superfícies. Tres mesos després la Xina, i especialment a Wuhan, continuen aplicant aquestes mesures.
Tot el que s’ha fet a la Xina, a Espanya i Itàlia, per falta de mitjans, no s’ha fet amb la mateixa rapidesa, ni amb les mateixes proporcions. I, en última instància, per falta de diners, i per no voler subordinar l’economia a la salut, i tot el que representava en una societat capitalista. Només quan la terrible tragèdia se’ns venia al damunt, es va actuar. Tard i amb falta de previsió.
Les administracions no volien saturar el sistema sanitari públic, però han trigat a comptar amb la sanitat privada, i a habilitar nous espais propers als hospitals. Les condicions de treball del personal sanitari han estat infrahumanes. En molts casos amb la falta d’equips de protecció, fet que ha provocat que hi hagi molts metges, infermeres, auxiliars i resta del personal sanitari contagiat. I, no es pot oblidar que les dues comunitats més afectades Madrid i Catalunya, venien d’un llarg període de retallades i precarització dels sistemes sanitaris públics.
Les lliçons que hem d’aprendre
Hi ha moltes més preguntes claus per respondre. Una d’elles, és la de les residències d’avis, la dels nostres progenitors. Si el factor de risc més gran, eren les persones grans, els majors, per què s’ha trigat tant a prendre mesures? Se’ls va aïllar dels familiars, limitant les visites, perquè no hi hagués contagis. Però, es van obviar les mateixes condicions d’aïllament i les característiques de la majoria de residències, amb espais comuns amb moltes persones; no sols els mateixos avis, sinó també els treballadors. Cuidadores, majoritàriament, que havien de seguir treballant sense cap mínima protecció, fet que els exposava a contagiar-se i a contagiar els avis.
La societat es pregunta ara si som a temps d’aprendre que la resposta és molt perfectible, que les autoritats, totes, poden i han de fer-ho millor, que hi ha moltes vides per salvar. I que aquestes vides, la de tots els ciutadans, no poden continuar amb els paràmetres actuals. Aquesta emergència, aquesta crisi no la poden tornar a pagar els de sempre, els i les més vulnerables de la societat. Hem de repensar-ho tot.
L’Economia es pot reflotar, la Salut, si s’abandona, no. Quan tot hagi passat, cadascú es podrà mirar al mirall i reflexionar sobre els encerts i els errors. Irremeiablement, milers de persones hauran mort. Serà el trist i lamentable preu, d’una societat, d’uns organismes, i d’uns governs que no es van adonar a temps que érem insignificants, que no dominàvem la natura, que no havíem posat les condicions de vida al centre de l’existència, i que calia no deixar d’investigar. Moltes coses ens haurem de replantejar, des de les formes de produir, fins a les de governar-nos i relacionar-nos, però si volem salvar la humanitat, haurem de salvar el planeta. És el nostre hàbitat de vida i l’hem menyspreat.
Catalunya Plural, 2024 
