El 14 d’abril s’ha complert el primer mes de l’estat d’alarma. De confinament per bona part de la població. De lluita en primera fila contra la Covid-19 pels sanitaris i per tots els treballadors dels serveis essencials. No podem començar a escriure, sense mostrar el nostre agraïment per la seva entrega i professionalitat. Aquesta és la principal constatació que podem fer trenta dies després de la declaració d’emergència. Però també comencem a tenir unes poques certeses sobre el que ens està passant. I algunes preguntes que tardaran a trobar resposta. En fem un repàs.
Un dolor immens. Els primers casos de contagi es van registrar ara fa cinc mesos a Wuhan, a la Xina. La malaltia i la mort que causava el virus ens va semblar llunyana. Ara la tenim molt a prop. Forma part de la nostra experiència personal. Amb el patiment afegit de la mort amb solitud de les víctimes de la pandèmia. Del dol sense companyia. Tardarem a saber quin és el cost emocional que representarà per la nostra societat. Però segur que serà alt. També pels sanitaris, que han hagut de gestionar aquests immens dolor.
La Sanitat Pública resisteix. És la millor notícia d’aquest temps tan difícil. Malgrat tot, el sistema públic de salut resisteix. Gràcies al ‘factor humà’. Al compromís dels professionals. De la seva capacitat de curar i de cuidar. Han salvat moltes vides, o les han acompanyat en el seu últim adéu quan la medicina ja no hi podia fer res més. Els hospitals han tingut la capacitat d’adaptar-se a l’emergència en un temps rècord. L’Atenció Primària ha fet la seva funció millor que mai, tractant molts pacients a casa. Entre tots han preservat als hospitals del col·lapse.
El sistema de residències es trenca. En la memòria col·lectiva quedarà la tragèdia de les residències de la tercera edat. Quan no vam saber protegir als nostres avis. La generació que va patir la guerra en la seva infantesa, que va lluitar pel progrés dels fills, pels nets, s’ha vist desemparada al final de la seva vida. Ha col·lapsat un sistema que era fràgil, vulnerable, perquè, en molts casos, posava per davant el negoci sobre la qualitat i la dignitat de la vida. I quan el sistema va esclatar, les administracions no van tenir la capacitat de reacció necessària. Les xifres de víctimes són esfereïdores. Imperdonables.
La responsabilitat cívica guanya. La majoria de la població compleix de forma exemplar les normes de l’estat d’alarma. El civisme i la solidaritat que s’expressa cada dia a les 8 del vespre als balcons és un signe d’esperança. Però ningú pot mesurar l’altíssim cost que tindrà el confinament pels que l’estan vivint en entorns difícils, en situacions de pobresa o de mala convivència dins la llar. Com tampoc coneixem la capacitat de resistència de la societat a mesura que avancin els dies d’enclaustrament. Ni la intensitat de la crisi que provoca la pandèmia.
La responsabilitat política perd. El civisme de la majoria contrasta amb la utilització política de la tragèdia per part d’alguns. Ja ho van fer amb els atemptats de Barcelona i Cambrils. La desgràcia de tots, convertida en arma partidista; a les xarxes i a alguns mitjans de comunicació. L’amenaça del coronavirus és global. Interpel·la a tota la humanitat. Però els de sempre, fan el de sempre: “Nosaltres i els altres; els bons i els dolents”. Fins i tot amb els científics, que haurien d’estar per sobre de qualsevol debat polític. Una vegada més, l’audiència que reben determinats personatges públics ens fa pensar en la degradació ètica dels nostres mals.
I el gran dilema. A escala global, d’aquesta crisi en podem sortir reforçats els ciutadans, amb la mobilització cívica com a motor polític per dotar a la societat de més eines de protecció. De més solidaritat econòmica, de més recursos per sanitat i educació. O pot passar tot el contrari. Que, atrapats per la incertesa, per la por, cedim els nostres drets als poderosos. Què d’aquí en sorgeixin règims autoritaris, que posin la vigilància per damunt de la responsabilitat personal. Dels estralls de la pandèmia, en pot sorgir un món on prevalgui el tancament, les fronteres, l’aïllament identitari… O una humanitat que, conscient que s’enfronta a una amenaça global, opti per la cooperació i la fraternitat entre nacions. Aquest és el gran dilema que queda en l’aire cinc mesos després que un virus canvies el món.
Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona
Catalunya Plural, 2024 
