Aquestes setmanes resulta inevitable fer una menció actual, en aquest cas mitjançant el terreny descrit al llarg d’aquestes pàgines. Avui faré el cim de la ruta de la Font d’en Fargues: el seu berenador. Deu trobar-se abandonat com sempre i potser amb molts animals contents de tenir aquest espai gairebé inaccessible per a nosaltres a la seva plena disposició, excepte si algun humà s’aventura a pujar aquest tram concloent per a coronar aquesta alçada de només cent trenta metres, però amb percentatges endimoniats.
Pel que a fa a la meva persona he de confessar-vos com m’agradaria ara mateix treure els budells pel cansament a la cruïlla del carrer del Doctor Coll amb Font d’en Fargues, un indret, com tants d’altres de l’entorn, amb tota seguretat desconegut per l’Ajuntament, doncs es el seu asfalt és ben precari, enganxant-se a les soles, gairebé com si estiguéssim a una cinta corredissa aturada, no per la calor ni l’esforç, més aviat pel seu pèssim estat.
Bé, de Doctor Coll, encara per determinar si era familiar dels propietaris de la zona, arribem a Maurici Vilomara, un Mortirolo desèrtic amb corbes, revols i si es vol fins i tot amb folre i manilles. Just abans d’arribar al fals pla, una espècie de repòs del guerrer, una casa em cridà l’atenció des la meva primera visita. Es troba als números 51 i 53 del carrer, abans dedicat al Doctor Robert, cancel·lat del nomenclàtor el 1942 pel seu passat catalanista per a donar cabuda a un escenògraf del Liceu.
L’arxiu municipal em dona un xic d’informació sobre aquestes vivendes. El 23 de maig de 1912 Josep Cartoixà demanà permís per a construir la seva finca d’estiueig, doncs habitava al Poblenou, i un immoble d’aquestes característiques, amb una bonica solució a la part alta de la façana, bastant austera, només podria correspondre´s a la creixent tradició d’escollir aquest barri com a lloc on airejar-se amb l’arribada de la calor.
Per desgràcia, passa a vegades, la firma de l’arquitecte era il·legible. La finca observa semblances amb una situada al número 18 de Feliu i Codina, a la propera Horta.
Anem al rovell de l’ou. Abans de contemplar la idea d’una ciutat jardí als turons Pere Fargas i Montserrat de Casanovas decidiren explotar l’aigua del brollador de les seves possessions i convertir-lo en centre d’un recinte a l’aire lliure d’oci i descans. Contractaren a l’arquitecte Roc Cot i Cot, de curta trajectòria, ben repartida per tot el Principat des de la seva residència de Méndez Nuñez, una estranya travessia amb la funció d’unir l’Eixample amb Sant Pere.
Cot i Cot projectà la canalització del líquid element i excavà a la roca una font d’estil modernista, ben acompanyada de les instal·lacions del berenador, un quiosc amb trencadís a les teules i taules per a la clientela, feliç per poder disposar d’un prat on poder llogar cadires, preparar-se menjar, ballar, celebrar reunions i desafiar el tedi d’una època sense televisió i molta més urgència per a trepitjar el carrer i conviure, aquella paraula oblidada al lèxic, doncs aquests dies parlem molt del moment de la llibertat, això sí, sens gaire meditar en com hagués sigut la quarantena quan els nostres avis.
El berenador de la Font d’en Fargues era molt prestigiós per les seves aigües oligometàliques i lítiques, amb excel·lents facultats medicinals. El 1905 la font fou declara d’ús públic i l’any 1919 una Reial Ordre permeté la seva comercialització, distribuint-se a Barcelona a un establiment del número 60 de Roger de Llúria i a colmados i farmàcies del Raval, l’Eixample i plaça Urquinaona.
El lloc, símbols d’unes classes populars desaparegudes des d’aquesta antropologia mantingué el seu auge durant dècades. Hi havia fogons per cuinar, venien feixos de llenya i la concurrència muntava grans tiberis entre lloguers de cassoles i graelles per a preparar el de cadascú.
Pels volts de 1976, com si es fusionés amb el franquisme decrèpit, un restaurant es carregà tota aquesta meravella, amb un mur per a privatitzar la font. Féu fallida el 2010. El quiosc fou envaït per okupes, amb el menjador a dojo de ferralla i brutícia. L’Associació de Veïns hi intervingué i l’Ajuntament féu seva la parcel·la, sense dotar la rehabilitació de pressupost i conformant-se amb tapiar el quiosc modernista per a evitar vandalismes, però aquesta no és ni molts menys la qüestió, perquè abans de la pandèmia la seva situació era més que lamentable i tampoc es percebia cap mena d’entusiasme per a arreglar el desgavell, potser per trobar-se tan amunt fins a ser invisible pels mandrosos ciutadans, massa ben educats, ara en grau superlatiu, com per a transgredir la sagrada norma d’anar de casa a la feina i viceversa.
Poc importa el motiu de tanta negligència. Quan acabi tot això elements molt més urgents, des de la revisió del mon laboral fins a la desacceleració de les costums i l’apoderament ciutadà. Somnio despert. Potser riureu mentre ho llegiu. Les coses són així, però quan sortim el patrimoni continuarà i sense mimar el passat només podem esperar un futur mediocre.
Catalunya Plural, 2024 
