Morir no sempre és fàcil i menys en els nostres temps; ara que vivim d’esquena a la mort i amb l’imaginari que la vida eterna és possible, o quasi possible. Ara que la mort es nega a través del silenci o s’exposa amb sensacionalisme. Ara que el cientifisme i els protocols s’imposen a la naturalesa humana de la mort. I menys encara quan es mor fora de casa i en una instal·lació hospitalària enmig de màquines, tubs, i sota mesures d’aïllament perquè es té una malaltia altament contagiosa, com són un gran nombre de morts causades per l’epidèmia actual.
Cada persona pot tenir la seva pròpia idea del què considera una bona mort, que és única, personal i social a la vegada. En situacions no excepcionals, moltes persones pensen i transiten pel procés de mort d’acord amb els seus propis valors, fet que molts reflecteixen en la declaració de voluntats anticipades. A part dels valors de caràcter individual, el concepte de bona mort gira també al voltant d’uns valors col·lectius que han estat recollits en la legislació, com el respecte a l’autonomia, la dignitat, l’acompanyament, l’atenció professional quan cal, o la minimització del patiment.
Aquests valors individuals i col·lectius interpel·len els professionals i les institucions sanitàries que intervenen en la majoria dels processos de final de vida, i no és excepcional que l’atenció a les causes biològiques passi per davant de l’obligatorietat de conduir i acompanyar en la bona mort, com adverteix el Comitè de Bioètica de Catalunya: «A part dels professionals que tracten directament la persona malalta, la institució també és responsable del procés. La preocupació per l’eficiència de la prestació sanitària, sovint amb criteris economicistes, científics o de gestió, pot passar per davant de la preocupació per la qualitat global de la mort dels malalts».
Malauradament, això està passant d’una manera sagnant en l’actual epidèmia per COVID. L’elevada mortalitat que comporta, la por, i la seguretat dels altres està posant en dubte els valors i els drets de les persones en relació amb la mort. Els esforços per prioritzar les intervencions tècniques, les mesures de protecció i de limitació de la propagació, i la sobrecàrrega dels professionals, han portat a un segon terme les condicions en què les persones moren.
Prioritzar les intervencions tècniques, les mesures de protecció i de limitació de la propagació, i la sobrecàrrega dels professionals, han portat a un segon terme les condicions en què les persones moren
En molts hospitals hi ha pacients que moren sols en un ambient fred, envoltats de màquines, sense companyia i sense poder-se acomiadar dels seus estimats. Si tenen sort, hi haurà una sanitària enfundada en una vestimenta protectora que li sostindrà la mà amb la seva enguantada. Les UCIs o els respiradors no són els únics recursos per atendre les persones malaltes, que, a part de les necessitats respiratòries, en tenen d’altres en el terreny afectiu i emocional.
Gloria, infermera hospitalària, diu: “el més dur quan mor un pacient és veure la família amb mascaretes cridant des de la porta: ‘Pare, t’estimem!’. I tu t’hi apropes i, encara que estigui sedat, li dius que han vingut a acomiadar-se. De vegades fa algun gest. Després els seus ploren. Jo ploro amb ells”. L’abast de l’epidèmia, i la por a l’extensió planteja un conflicte ètic entre la seguretat i els drets de les persones a acomiadar-se dels familiars i d’aquests a acomiadar-se de la persona que els deixa.
Es diu que els familiars no poden estar al costat dels malalts perquè es podrien contagiar i perquè no hi ha suficients equips de protecció individual. Però algú ha preguntat si els familiars estarien disposats a assumir el risc i passar després un període d’aïllament per contacte? Tan difícil és aconseguir una mascareta quirúrgica, guants i bata, que és el que aconsella l’evidència?
De fet es pot fer de manera diferent, no en tots els hospitals passa el mateix. A l’hospital de Sant Pau, i ara també al pavelló d’IFEMA de Madrid, per exemple, han posat en marxa un pla per a malalts en procés de final de vida que permet que un familiar estigui acompanyant el malalt fins al moment final, amb el compromís de respectar a posteriori les mesures de confinament. També estan implantant formes de comunicació a través de telèfons mòbils, tablets, etc…
En alguns hospitals han posat en marxa un pla que permet que un familiar estigui acompanyant el malalt fins al moment final, amb el compromís de respectar a posteriori les mesures de confinament
Respectar els drets dels malalts i els seus familiars hauria de ser motiu de preocupació de les institucions sanitàries, de cada una d’elles, i també hauria de formar part dels protocols i les instruccions de les conselleries de salut. No es pot fer caure aquesta càrrega a l’esquena de les professionals, que prou tensió estan suportant. En un marc de respecte caldrà preguntar a pacients i familiars què és important per a ells en aquests moments, quins riscos i mesures estan disposats a assumir, i posar en marxa mecanismes que permetin compaginar l’aïllament amb l’elaboració del que serà l’últim relat de la vida de moltes persones i que pot donar un darrer sentit a l’existència pròpia i compartida.
La por, tan present a la nostra societat i més en la situació actual, converteix en acceptables mesures que en altres circumstàncies no ho serien. Fins on estem disposats a arribar? Quins drets democràtics estem disposats a perdre en funció de la seguretat? Serem capaços de compaginar l’emergència sanitària i la democràcia, com pregunta Géraldine Schwarz? Què estem disposades a cedir per endarrerir la data de la mort? En el balanç de l’epidèmia s’hauran de comptar els morts (per aquesta causa i per totes les altres) com també els costos socials i de pèrdua de llibertats.
Tantes ferides costaran de tancar, més encara si al dolor per la mort no participada hi sumem el dolor per un enterrament sense els rituals que en la nostra cultura tanquen la vida i ens separen definitivament dels cossos de les persones estimades. Enterraments a taüt tancat, sense gent, a vegades sense ningú, sense abraçades, amb mascaretes i sense flors. Set minuts per difunt. Cementiris plens de cossos sense vida, cerimònies mínimes, una pregària breu i potser emportar-se l’urna amb les cendres a casa per fer allà l’acomiadament que no s’ha pogut fer.
Encara ens queda molta epidèmia i per desgràcia moltes morts, però som a temps de reparar aquest error. Fem una crida a les institucions a fer-ho en tots els hospitals i residències de gent gran, com sembla que comença a plantejar la Conselleria, i potser hauríem de començar a pensar en com celebrar, quan acabi el confinament, cerimònies col·lectives de comiat que reparin els danys causats i els drets conculcats i ajudin a mitigar el dolor personal i social.
I potser caldrà pensar maneres col·lectives d’acollir el patiment de les persones que han perdut algú i d’acompanyar un procés de dol que serà personal i col·lectiu. Una vegada més, les intervencions comunitàries poden ser més efectives i menys iatrogèniques que formes individuals i psicologitzadores que ja deuen estar voltant pel cap d’algú.
Catalunya Plural, 2024 
