El coronavirus ha capgirat el món en qüestió de pocs mesos. S’estan precipitant dos canvis geopolítics de gran envergadura, com són la substitució de la Xina pels estats Units com a líder del nou ordre mundial i la descomposició de la Unió Europea. Governs com el d’Emmanuel Macron, que representaven la nova cara del neoliberalisme, van ser dels primer en supeditar els recursos de l’empresa a l’interès públic. Si els estats en l’era pre-coronavirus estaven destinats a dissoldre’s en l’arquitectura supranacional de les institucions globals, avui recuperen una posició central en la presa de decisions.
El món canvia a un ritme vertiginós, però el Procés, aquell fenomen tan propi que acompanya la política catalana des del setembre del 2011, es manté constant. El processisme en temps de pandèmia manté inalterada la base del seu codi genètic, però muta lleugerament per resistir els canvis del context que l’envolta. Recordem que el processisme no està directament relacionat amb l’independentisme. Es pot ser independentista i no ser processista. El processisme és una forma de política consistent en instrumentalitzar el desig de la independència per treure’n rèdit polític. No és, per tant, una forma de fer política que necessàriament apropi a la independència.
El que distingeix el Procés és el “fer com si” si s’estigués avançant cap a la independència mentre es construeix un discurs que vincula la República Catalana a uns ideals de benestar, democràcia, igualtat i tolerància. En aquest sentit, el processisme es pot situar en el terreny de la imaginació, de la fantasia. És un terreny que no se sosté en cap concreció empírica; però la política, en la seva vessant més creativa, ja es dedica a imaginar-se la possibilitat de nous mons millors.
No hi ha cap problema en creure que una Catalunya independent seria la versió contemporània del somni utòpic de Tomás Moro o l’Icaria d’Etiènne Cabet. Però si qui ho fa és un partit polític amb responsabilitats de govern, el que estan fent és construir una cortina de fum per tal de no assumir allò que sí que tenen capacitat de fer i no fan, o ignorar deliberadament allò que han fet i que no s’adequa als suposats ideals de la República.
No hi ha cap problema en creure que una Catalunya independent seria un món utòpic. Però si qui ho fa és un partit polític amb responsabilitats de govern, construeix una cortina de fum
Junts per Catalunya és, avui en dia, l’únic partit polític que continua ancorat en la dialèctica del Procés. Però fer-ho en temps de pandèmia fa aflorar de manera més nítida la voluntat instrumental de l’estratègia. Així, per exemple, la Portaveu del Govern, Meritxell Budó afirmava que si “Catalunya fos independent, la situació del coronavirus seria molt millor”, ja que s’haguessin pres mesures quinze dies abans del moment en què ho va fer el Gobierno, i el número de contagiats i de morts “serien diferents”.
A les declaracions de Budó se li han d’afegir les recents paraules en forma de tuit de Joan Canadell, President de la
Cambra de Comerç de Barcelona i ferm defensor del Govern de Quim Torra. Canadell afirmava el següent en relació a una gràfica que mostrava la diferència de morts per Coronavirus entre Grècia i Espanya:
Españoles fijaros en la diferencia de un cierre 2 semanas antes. Hacer caso a @QuimTorraiPla hubiera supuesto parecernos a Grecia, una centena parte de contagios y muerte. Catalunya independiente hubiera salvado miles de vidas…España es paro y muerte, catalunya vida y futuro https://t.co/wvyEVDxQZv
— Joan Canadell (@jcanadellb) April 21, 2020
Unes afirmacions qüestionables des de diferents angles que mostren l’estructura mateixa del processisme: tirar la pilota endavant, culpar Espanya de tots els mals ometent les responsabilitats pròpies, alhora que llançant una hipòtesi no contrastable sobre les virtuts d’una Catalunya independent. Tot això, amb una explícita retòrica maniquea que concep la “realitat” com dos pols contraposats, tal i com fa el President de la Cambra de Comerç de Barcelona.
Perquè si bé és cert que un confinament previ hagués evitat la difusió del virus, per tant de contagis, i per tant de morts, no ho és menys queun dels principals factors de mortalitat és la qualitat del sistema públic de salut i que les competències d’aquestes han estat gestionades durant dècades de manera íntegra per la Generalitat de Catalunya. Es pot afirmar, en aquesta línia, que les majors retalles i privatitzacions en Salut van ser implementades per Convergència, partit del qual provenen la majoria de dirigents de Junts per Catalunya.
Per altra banda, quinze dies abans de decretar-se l’estat d’alarma (11 de març) va tenir lloc el multitudinari acte celebrat a Perpinyà (29 de febrer). No era necessari disposar d’una república per haver pres la decisió de cancel·lar l’acte, com tampoc ho era per a cancel·lar les obres públiques a càrrec de la Generalitat, ni, tampoc, per haver actuat amb major celeritat ens les diverses “gestions irregulars” produïdes a dins de les residències per a gent gran.
A més, una setmana abans de decretar-se l’estat d’alarma i, per tant, set dies després de la data en que l’hauria decretat una suposada Catalunya independent, va ser el 8 de març, dia mundial de la dona i símbol del moviment feminista. Hauria assumit un Govern republicà d’una Catalunya independent el cost polític que en aquell moment suposava cancel·lar tal esdeveniment, quan els efectes de la pandèmia encara no eren palpables? Una pregunta que cau completament al terreny de l’especulació i que, per tant, deixarem en mans de la imaginació del lector perquè la respongui.
Catalunya Plural, 2024 
