El carrer dels vells amants

Cada dia a les 8 del vespre sortim tots a aplaudir. Hi va haver un primer dia, i no recordo quin número del mes de març era, però això ja fa gairebé un mes i mig. Els primers aplaudiments tenien força i convenciment, però alhora un punt de timidesa i, podríem dir, inexperiència.

Et saludes amb els veïns del costat, dels que ens separa un muret, fa anys que ens coneixem, i en acabar comentem: “Qui ens ho havia de dir”. T’acostes a la barana que dóna al carrer i fent un gest amb el cap, dius “hola” als veïns d’una mica més amunt, i segueixes aplaudint, i de tant en tant deixes anar una xiulada, pretens que et sentin: els sanitaris, els repartidors, els carters, periodistes, transportistes, els del súper, els de la neteja… va per ells! I just a la casa del davant, darrere la finestra, saps que hi són ells, i ells saben que nosaltres som aquí. Fa anys que ens coneixem també, els nostres estimats matemàtics, una parella de savis ancians, els vells amants.

I més avall, la veïna del número 9; mai falla, fins i tot fa servir un xiulet. Alcem la mà i ens saludem, i amb el polze enlaire, com preguntant si tot va bé. Gires el cap i a la casa de darrere hi ha dues noies aplaudint amb totes les seves forces, són les veïnes, que després de setze anys encara no coneixem. Més amunt, se senten uns xiulets barrejats amb aplaudiments, són “els okupes” que, fins fa poc temps, miràvem de reüll. I els aplaudiments segueixen carrer amunt, i més amunt…

Com aigua que vessa d’un got, sembla fluir dia a dia l’amistat entre els joves veïns d’aquest carrer de barri de Vallcarca, que després d’una setmana de confinament, com diu el meu fill Martí, “amb la guitarra i una mica de ganxo” sorgeix l’amistat amb les veïnes de la casa de darrere, amb les primeres paraules: “Hola, com porteu el confinament?” i passen de ser uns desconeguts, a estar-se hores xerrant, amb un mur entre mig, crear un grup de WhatsApp, i als dos dies, gràcies a Instagram, ampliar el grup de 4 a 6, sumant-hi la veïna amb qui en Martí coincidia en el bus camí de casa, abans del confinament. I en menys d’una setmana ja han muntat un festival de música ‘CardedeuFest’, el bingo dels diumenges i Un Sant Jordi molt especial.

Però aquesta relació de fets, enumerada de manera ràpida, és possible gràcies a la implicació, des del primer dia, de tots els veïns i veïnes, amb un retorn entusiasta per part de tots, joves i grans, que en tot moment estan atents al que va succeint. Reben als seus mòbils el targetó del bingo dels diumenges i acudeixen a la cita mitja hora abans de les vuit i es fa el silenci per poder sentir el número que surt a la bola, i que un dels veïns repeteix a manera d’eco, perquè ho sentin aquells altres que viuen tres i quatre cases més amunt.

I el whatsapp no ​​para, ara els arriba el cartell amb el programa d’actes de festival, ‘CardedeuFest’ on se’ls cita, cada dia al llarg d’una setmana, a sortir mitja hora abans dels aplaudiments, per atentament escoltar des dels balcons, finestres i terrasses, els instruments, la música i cançons… i al seu torn des de la casa “dels okupes” se sent una veu que canta en italià, a cappella i després aprofitant que tenen un públic fidel es llancen a fer un speach reivindicatiu; en acabar, s’asseguren els aplaudiments, perquè ja són les 8. Sonen les campanes de l’església del Viaducte de Vallcarca, i seguim aplaudint pels sanitaris, repartidors, carters, periodistes, transportistes, els del súper, la neteja… i pel ‘CardedeuFest ‘.

… i darrere de la finestra de la casa del davant, tots sabem que hi és ella, ens escolta …

El whatssap treu fum, aquesta setmana se celebra Sant Jordi i aquest cop la feina és per a tothom: adornar les façanes, finestres i balcons, i no fallar a la cita, cada un amb un text, un poema, el fragment d’un llibre, una cançó, o fins i tot un text fet per a l’ocasió, sigui en família, parella o un de sol.

A les 7, s’aixequen persianes, s’obren les portes dels balcons, i mires avall al carrer i veus que cada dia són més els que a aquesta hora trien aquest carrer per, sense pressa, llençar les escombraries, o passejar el gos… i comença “la Diada”. La primera és la Carme, la veïna de la casa del costat, amb un poema de Josep Carner, Un Diumenge a Vallcarca: ja és de nit i li segueix el Pep, el seu marit: tria un fragment del llibre que està llegint, Los Novios, de l’escriptor llombard Alessandro Manzoni, que parla de la pesta.

I segueixen la Joana i la Martina, les veïnes de tres cases més amunt, a la guitarra i el pare a la percussió amb Amagada Primavera de Txarango, i a l’acabar la mare recita el poema Podries, De Joana Raspall. Els aplaudiments, crits i xiulets no paren. I seguim carrer avall, a la mateixa vorera, se sent una altra veu, aquesta vegada des de casa nostra, és la Bet que també es decideix per la poesia amb dos poemes de collita pròpia: Conociéndome a la vida i Gritándole al silencio.

En acabar es dóna pas a la publicitat “feta a mida per a l’ocasió”, com si es tractés d’una coneguda marca de cervesa, i se sent una falca que comença així: “Un virus maleït va paralitzar el món, i ara què farem es preguntava tothom, seure sempre al sofà, buscar sempre el sol (…) potser no és tan avorrit, tenim el veïnat (…) un carrer de Vallcarca va ser el centre del món…”

Després de la falca de publicitat, una pausa. Una veu en off ens recorda que demà farà un mes que ens va deixar ell, “el vell amant.” Des de la casa de davant, en Joan, guitarra en mà, comença a fer sonar uns acords. S’atura i aixeca una mà i la saluda a ella, que és just darrera la finestra. I la finestra s’obre, avui sí, i ella li torna la salutació, i amb la mà li llança un petó. Es fa un silenci, i comença la cançó, la seva cançó: Els Vells Amants, que quan eren joves es cantaven, reconeixent-s’hi quan fossin grans.

No tot ha estat bingo i festa, també hem sortit a dir adéu al nostre estimat matemàtic, el senyor Josep Vaquer. El dia 24 de març, abans dels aplaudiments, va sonar l’Ave Maria de Haendel, un minut de silenci, i a les 8, els aplaudiments, pels sanitaris, els repartidors, els carters, periodistes, transportistes, els del súper, els de la neteja… i per ell, el senyor Josep Vaquer.

“I quin és el secret del confinament d’aquest carrer”, seguia la falca de publicitat “feta a mida per a l’ocasió”: La joventut, l’edat, l’atreviment, la curiositat, la solidaritat, aplaudir tots a les 8, per descomptat que ha ajudat, les ganes de cridar fort. Sí que ens hem reinventat, però hem seguit sent qui som, i sabem que el que fem no és per a nosaltres, sinó que és per a tothom… i esperem que els dies passin ràpid i el viscut en aquest carrer quedarà en el record…

I avui, després de gairebé un mes i mig de confinament, a les 8 sortirem de nou a aplaudir, perquè ens sentin els sanitaris, els repartidors, els carters, periodistes, transportistes, els del súper, els de la neteja, i els nostres grans, “els vells amants” i els veïns confinats … amb la mateixa força i convenciment, sense timidesa i amb un munt d’experiència. Va per a tots ells!