No hauria un govern d’esquerres posar remei al fet que entre 2007 i 2017 l’1% dels més rics en el regne d’Espanya incrementessin la seva riquesa un 24%, mentre que el 90% només ho va fer un 2%? Si aquestes desproporcions són possibles és perquè la regulació política dels mercats ho permet.
Cal ser republicà robespierista per atrevir-se a posar límit a aquesta situació antidemocràtica o simplement amb racionalitat és suficient? Cal ser un gran radical per regular els mercats d’una manera que inverteixi aquesta tendència? Cal ser un robespierista perquè les polítiques econòmiques beneficiïn la gran majoria no rica?
Estem arribant a uns extrems de papanatisme hiperrealista perquè una cosa tan simplement racional sembli un deliri de radicals republicans. Així ens va
Dies passen i el panorama social i econòmic és més negre. Ens hem endinsat en un nou món en el qual per a una gran part de la població l’existència serà una vida de merda. Una recent declaració al respecte del govern espanyol, afirmava que el PIB es contraurà el 9,1% el 2020 i l’atur oficial arribarà al 19%. Demolidor.
Amb unes perspectives socials i econòmiques així d’extraordinàries previstes pel govern espanyol, qualsevol podria pensar sense necessitar molta audàcia que seria aconsellable desenvolupar i proposar algunes mesures també extraordinàries per part d’aquest govern. No s’entreveuen. El de sempre amb algun pegat més i molt bombo.
Ciutadà Bergoglio, Darwin i “robespieristes”
La imposició a les grans fortunes i la renda bàsica són mesures que no gaudeixen habitualment de simpatia al mainstream polític i acadèmic, però actualment, a causa de l’extraordinària situació, s’expandeixen en mitjans de comunicació i entre bona part de la ciutadania. Mesures “excèntriques” les anomenava un editorial del Financial Times de fa poques setmanes, però mesures que calia prendre en consideració. Exactament deia que “els privilegis dels més rics s’han de posar en qüestió”. Fins i tot el Financial Times considera que aquestes mesures “han de començar a considerar-se”, però no així el govern espanyol.
En una primera aproximació poc atenta, algú podria pensar que ara estan a favor de la renda bàsica tota mena de personatges polítics, acadèmics i fins i tot religiosos. Que si Guindos, que si el Papa1… Però el que defensen aquests personatges és ni més ni menys, un subsidi per a pobres. Com el govern espanyol. No una assignació pública monetària incondicional i universal, com internacionalment s’ha considerat que és la renda bàsica, sinó una renda condicionada, no universal i, per tant, per a pobres.
El que defensa el Govern és un subsidi per a pobres. No una assignació pública incondicional i universal, és a dir, una renda bàsica, sinó una ajuda condicionada i, per tant, per a pobres
La renda per a pobres és l’ingrés mínim vital que un dia d’aquests, sembla que sense gaire urgència, farà públic el govern espanyol. Però hi ha altres partidaris imprevistos i recents de la renda bàsica que mai no han estat partidaris de la mateixa (per cara, per poc incentivadora de l’ocupació, pel que sigui), però que davant la situació tan excepcional que vivim i la que es prepara, reconeixen que es tracta d’una mesura a aplicar.
Al menys, la nova realitat extraordinària ajuda a alguns a canviar d’opinió. És una esperança. Al costat d’aquests nous partidaris, encara que siguin provisionals, perquè defensen una renda bàsica de quarantena, altres s’han tornat més hostils si és possible a la proposta. A falta de raonaments depurats, asseguren que defensar la renda bàsica ara és caure en el dogmatisme (sic), l’essencialisme (resic) o qualsevol qualificatiu semblant que pretén de tot menys ser amable. En definitiva, els partidaris de la renda bàsica són una colla de gent poc realista. I hi ha qui ha els qualificat de “robespieristes” -jugant amb la idea del radical que va ser el dirigent.
En el marc geogràfic del regne d’Espanya alguns d’aquests refractaris viscerals ho adornen amb una defensa de l’ingrés mínim vital (que està per veure encara com es concretarà) amb una passió massa ridícula que denota una inseguretat que les coses es mouen molt més del que els entra al cap. No hi ha dubte que el carcamalisme de la dreta extrema i la seva tavernària campanya sobre la “pagueta” fa bo a qualsevol que compari amb qui se situa a semblant nivell. Per mediocre que sigui.
Una renda màxima, una renda bàsica… i la imposició a les grans fortunes
Els que defensem la renda bàsica, ara amb la pandèmia i després, ho hem dit per activa i per passiva i ho tornarem a repetir per si serveix d’alguna cosa: és millor un euro addicional dedicat a la pobresa que zero, dos millor que un, 3 millor que dos… i és millor una renda per a pobres com la de la comunitat autònoma basca que la madrilenya o la catalana o la gallega. Però immediatament hem repetit que fins i tot la millor renda per a pobres del regne d’Espanya, la basca, queda molt per sota de les necessitats reals. Creiem que argumentar, raonar i mostrar que això és així resulta una obligació per a qui així ho pensi i les dades ho mostrin. Sobre la renda bàsica i sobre qualsevol altra cosa.
No sabem encara com es concretarà l’ingrés mínim vital, però el ministre Escrivà ha donat moltes pistes i considera que cal tenir “molta finor perquè del que es tracta és d’arribar als més vulnerables, als que s’han quedat enrere”. El que es diu habitualment dels subsidis per a pobres. Afirmava que arribaria a un milió de llars. És a dir a 2,5 milions de persones. Sap el senyor ministre quants pobres hi havia el 2019? Segur que ho sap de sobres: quatre vegades més. I quants n’hi ha ara? Ningú no ho sap, però molts més que en acabar 2019.
Potser cobreixi l’ingrés mínim vital, confiant en la perspectiva del senyor ministre, a un 20 per cent de la població “dels més vulnerables”. A un 25% sent càndidament optimistes? Un 75% queda fora ja d’entrada. És el que ja fa anys es coneix: la pobresa dels subsidis dedicats a la pobresa. “Val més això que res”, clamen els hiperrealistes. Davant tan profundes paraules només cal admetre que el “més val una cosa que res” és impossible de rebatre. I a més a alguns els serveix fins i tot per treure pit.
Ignacio Ramonet, en un llarguíssim però molt bon article, defensava que “és urgent, a nivell global, la creació d’una renda bàsica que ofereixi protecció a tots els ciutadans en temps de crisi… i en temps ordinaris”. Massa radical, han de pensar alguns hiperrealistes, i alguns fins ho diuen. O, en comptes de “radical” es canvia la crítica pel conegut “realisme”: no és realista defensar la renda bàsica. Cal anar per passos, progressivament, a llarg termini.
Davant d’una situació extraordinària com l’actual, no s’aprecia per part de cap govern de la Unió Europea, inclòs el del regne d’Espanya, res que s’assembli a “polítiques ambicioses”
Difícil és no recordar en aquests casos Toni Domènech, un radical i confés robespierià, i el seu menyspreu mal dissimulat pels suposadament realistes: “Una esquerra no filistea, és a dir, una esquerra que vulgui ser realista, sensata i radical alhora ha d’aspirar avui a desenvolupar polítiques que siguin més ambicioses en mitjà i llarg termini i, alhora, més adaptades a les presents circumstàncies”. Davant d’una situació extraordinària com l’actual, no s’aprecia per part de cap govern de la Unió Europea, inclòs el del regne d’Espanya, res que s’assembli a “polítiques ambicioses”. Però la UE no és d’esquerres, dirà immediatament més d’un. I els que són d’esquerres? Posem que parlo de el govern espanyol.
Imposició a grans fortunes
Una altra proposta que va estenent-se, per descomptat “massa radical” -i robespierista, segur- per a alguns pretesos realistes, és la imposició a les grans fortunes. El que republicanament s’assembla, sempre que vagi de debò, a la renda màxima. En un recent article de Carlos Fernández i Borja Vila s’esmentava que “si estimem que hagués al voltant de 50.000 persones a Espanya amb un patrimoni superior a 5 milions d’euros, la recaptació segons els tipus indicats3, podria ser al voltant de 300.000 milions d’euros”.
Puc aportar dades més concretes gràcies al meu col·lega i amic Jordi Arcarons. Si s’implantés un impost del 10% a la decila més rica en patrimoni de la població de el regne d’Espanya (sense comptar el seu habitatge de residència), podrien obtenir-se més de 96.000 milions d’euros. Exactament seria aplicar a la cruïlla del decil de més patrimoni (riquesa) i del decil de més renda, que segons l’Enquesta Financera de les Famílies de l’any 2014 acumula les gens menyspreables xifres de més de 0,15 bilions d’euros de renda i de 0,96 bilions d’euros de patrimoni (descomptant l’habitatge habitual).
No diners del frau fiscal, no diners a les clavegueres fiscals, no.4 Riquesa legal. 96.000 milions d’euros és una quantitat impressionant. Molts més diners que totes les pensions contributives i no contributives juntes. Així i tot, aquest 10% de la població seguiria sent rica, sense cap dubte.5 No cal precisar que aquestes imposicions no serien exactament una renda màxima, que en realitat ho seria amb una taxa marginal impositiva del 100% a partir de determinada quantitat de riquesa.
Renda Màxima
En un article que estic escrivint amb María Julia Bertomeu diem: “ja que la riquesa i la propietat privada són un producte essencialment polític i social, una república democràtica ha de ser capaç de dissenyar alguns instruments -com una renda màxima- que evitin que aquesta quedi concentrada en unes poques i confiscatòries mans, i ha d’impedir també que aquestes mans puguin disputar-li a la república seva capacitat per definir el bé comú i per garantir una vida republicana i democràtica normal, per a tots”. És veritat, estem sota una monarquia, no en una república democràtica. Però l’argument no queda invalidat ..
Renda bàsica i renda màxima (o, si no, una taxa impositiva no simbòlica a les grans fortunes): propostes per al món que comença. “Un món s’acaba” deia un ministre sociòleg de l’actual govern espanyol fa poques setmanes. Un món comença. Una renda bàsica i una renda màxima són propostes perquè aquest món que comença valgui la pena viure’l per a tota la immensa majoria de la població no extremament rica. Val la pena intentar-ho. I val la pena tot i que aquesta defensa sigui titllada, amb raó o sense, de radical.
Aquest article va ser publicat originalment a la Revista Sin Permiso
notes
1 O “ciutadà Bergoglio” com l’anomena ara el quídam monàrquic que mana en Vox. Aquesta era una vella fórmula de la reacció a la Revolució francesa contra l’ús igualitari i orgullós de la paraula “ciutadà” entre les classes baixes, això si era molt robespierista. Les classes altes usaven “ciutadà” menyspreu com insult.
2 cometent la coneguda fal·làcia naturalista.
3 Els autors entenen per aquests tipus: “es tractaria d’establir un llindar mínim (per exemple, de 5 milions d’euros) a partir de el qual es comencés a tributar de manera progressiva, de manera que per a un primer tram (per exemple, entre els 5 milions i els 10 milions d’euros) el tipus estigués en un 5% i que aquells que posseïssin béns per un valor de 10 milions d’euros acabarien pagant 250.000 euros; en un segon tram (per exemple, entre els 10 milions i els 50 milions) tributarien a l’7,5%, de manera que els que posseïssin 50 milions d’euros haurien de pagar 3.250.000 euros; i així progressivament fins a un últim tram de l’20% que s’imposaria a partir dels 500 milions d’euros (un ciutadà com Amancio Ortega, que tingués un patrimoni de 60.000 milions d’euros, acabaria pagant uns 12.000 milions). “
4 L’evasió fiscal s’estima en 70.000 milions d’euros al Regne d’Espanya.
5 Piketty en el seu últim llibre Capital i ideologia suggereix uns tipus impositius segons una escala que el mateix autor assegura que la proposa tan sols de manera indicativa: a qui disposi de 100 vegades el patrimoni mitjà, se li aplicaria un tipus de el 10%; a qui el tingui de 1.000 vegades, de l’60%; a qui el tingui de 10.000 vegades, de l’90%. Això últim s’acosta a una renda màxima.
Catalunya Plural, 2024 
