Feia quinze anys que ja havia deixat la política activa i que havia desaparegut dels mitjans de comunicació. Tanmateix, continuava sent el líder carismàtic dels comunistes i del poble d’esquerres, més enllà del PSOE. El seu poder de convocatòria continuava intacte i l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona va ser insuficient per a encabir els centenars de persones que volien tornar a sentir el seu verb càlid i precís, enraonat i emotiu. Finalment, s’obriren les portes del paranimf per a encabir de gom a gom una bigarrada munió de persones en la presentació de les memòries polítiques de Julio Anguita: Atraco a la memoria, publicada per l’editorial Akal l’any 2015, i afaiçonades per la mà experta del jove historiador Juan Andrade.
Anguita tornava a la seva alma mater. on va estar matriculat com alumne lliure de 1969 a 1973 a la Facultat de Filosofia i Lletres. Por aquella Facultad entraba Europa i esmenta els seus professors, alumnes de Jaume Vicens Vives, l’Escola dels Annales, i les lectures de Marc Bloch, Lucien Febvre, Pierre Vilar… El 16 de juliol de 1973 defensava la tesina, Desamortización eclesiástica en la ciudad de Córdoba (1836-1845), la qual tindria ben present durant la seva gestió municipal. En la primera meitat del segle XIX, l’Església catòlica era la propietària del 39% de les finques urbanes de la ciutat, amb 14 esglésies i 38 convents.
D’una nissaga de militars, de dretes i franquistes (el seu pare s’enfrontà al maquis en la postguerra), format en el nacionalcatolicisme i socialitzat en un ambient provincià, la forja de la seva rebel·lia vindrà de la seva tasca de mestre en una Andalusia rural pobre i represaliada pel franquisme, amb una forta presència de l’organització clandestina del PCE. En les primeres eleccions de 1977, Còrdova tindrà un resultats electorals més semblants al PSUC que al PCE. Les responsabilitats polítiques i institucionals que ostentarà Julio Anguita al llarg de la seva dedicació professional a la política (1977-2000) deuran molt a la fortalesa política i organitzativa dels comunistes cordovesos.
Després de la trencadissa interna i de la patacada electoral del PCE i del PSUC, Anguita serà el gran renovador de l’espai electoral i polític de l’esquerra del PSOE amb el projecte ‘Convocatoria por Andalucía’, que donarà peu a Izquierda Unida i, així mateix, Iniciativa per Catalunya. El consens electoral aconseguit a Andalusia serà, però, molt superior al de la resta d’Espanya (Catalunya, inclosa). Anguita era un triomfador i tothom va acollir a mans besades el seu lideratge nacional del PCE i IU. Malgrat la revifada electoral, va quedar molt lluny de disputar al PSOE l’hegemonia de l’esquerra. El mal anomenat sorpasso, ja que a Itàlia feia referència a l’avançament electoral de la dreta per part del PCI, que ja era el primer partit d’esquerres. Ras i curt: la famosa teoria de les dues ribes, d’una banda el PP i el PSOE i d’altra IU, no va servir per avançar el PSOE, sinó tan sols per facilitar el triomf del PP l’any 1996.
Antoni Gutiérrez Díaz “el Guti”, dirigent del PSUC i d’ICV, alliçonava que la política s’havia de fer amb els principis, no des dels principis. En aquest sentit, Julio Anguita era més devot de l’ètica de les conviccions que de l’ètica de les responsabilitats. La discussió sobre el Tractat de Maastricht seria un bon exemple. Les crítiques d’Anguita eren justes però la proposta d’abaixar-se del procés de construcció europea, una errada. La manca de cintura política el va portar a purgar IU, trencar relacions amb ICV i enfrontar-se amb CCOO. Al capdavall, pesava la pèrdua de la meitat dels vots a les eleccions municipals i autonòmiques del 1999 i a les generals del 2000, en les que ja li havia passat la patata calenta a Paco Frutos.
Un darrer apunt sobre Catalunya. Les relacions entre Julio Anguita i Rafael Ribó va ser intenses i d’admiració mútua. De fet, el discurs més “anguitista” que s’ha pronunciat al Congrés dels Diputats el va fer Rafael Ribó en la investidura de Felipe González l’any 1993. Anguita havia patit un infart en plena campanya electoral, precisament a Barcelona, que el va deixar fora de joc durant uns mesos. El suport d’ICV al projecte de construcció europea i, sobretot, al sector crític (Nicolás Sartorius) d’IU va ser considerat per Anguita com un cop baix. En aquest sentit, va decidir trencar peres, desestabilitzar internament l’organització catalana i enfrontar-se electoralment amb ICV amb el convenciment d’arrossegar la majoria de l’electorat. L’any 2000, Joan Saura va ser elegit diputat i el referent d’Anguita no en va treure cap.
La presentació de les seves memòries va coincidir amb el 67è aniversari de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans que, des de feia uns anys, s’havia convertit en l’estrella polar de la seva activitat política en favor de la Tercera República i d’una democràcia plena i efectiva. Julio Anguita guanyava molt a les distàncies curtes, quan es desempallegava de l’aurèola de tribu de la classe obrera. En el sopar posterior a l’acte, reduït a cinc persones, es va deixar anar de tant en tant. Sobretot, davant l’admiració que provocava en les senyores. Això sí, continuava escrutant amb una mirada profunda i mastegant molt les paraules.
Recordo que, davant les preguntes respecte a la seva participació al voltant del moviment 15-M, al qual hi va donar suport sense embuts i subratllava la seva capacitat engrescadora sobretot entre els més joves, Anguita va palesar la seva incomoditat de participar en unes manifestacions al costat de “danzarines y batucadas”. Tot plegat, poc seriós. Per Anguita les manifestacions no eren actes festius sinó reivindicatius o, si més no, de reafirmació d’una identitat i d’uns ideals. Actes de confrontació, de força, de lluita i de combat. D’aixecar el puny i d’ensenyar les ungles perquè, dissortadament, l’alegria dura poc a la casa dels pobres.
Catalunya Plural, 2024 
