“Hem d’arribar a un nou contracte social que impliqui tothom i que ens permeti créixer de manera inclusiva i sostenible”. Qui es pot oposar a aquesta afirmació tan assenyada? L’ha pronunciat Ana Botín, presidenta del Banc Santander, en una entrevista publicada diumenge passat al diari El País. Declara també Botín que “Europa ha d’entendre que solidaritat no és caritat, que ens beneficia a tots”. Una altra sentència de la qual podria deduir-se que s’haurien d’aplicar no només a les organitzacions supranacionals sinó també a tot tipus d’entitats i fins i tot a les persones; apostar per una ciutadania solidària i horitzontal, més que no pas caritativa i vertical.
En el mateix exemplar de diumenge d’El País, en el seu suplement ‘Negocios’, també apareix Ana Botín. És en un ampli informe sobre els salaris i les pensions dels directius i executius de les empreses de l’Ibex35. Segons aquest informe, Botín va cobrar l’any passat un total de 9,95 milions d’euros entre sou i pensions, el que representa ingressar 164 vegades més que la despesa mitjana dels treballadors de la seva pròpia empresa, Banc Santander.
Els empleats del Santander van registrar el 2019 una despesa mitjana de 60.373 euros (salari, cotitzacions socials i aportacions a pensions). ¡El seu sou és 164 vegades més! El salari mitjà dels espanyols l’any passat va ser de 27.537 euros. És a dir que Ana Botín va cobrar 361 vegades més que un espanyol mitjà.
Ja que és més convenient i beneficiós per a tots ser més solidaris, segons Botín, en aquest nou contracte social que recomana la presidenta del principal banc espanyol s’inclouria que els espanyols que més tenen aportessin més diners a l’erari a través d’una reformulació profunda de els impostos? Tant de bo fos així, però és de témer que pecaríem d’ingenus.
La mateixa Ana Botín ens contesta indirectament aquesta pregunta en l’esmentada entrevista. Quan se li pregunta si és partidària d’un acord entre els partits polítics, diu que ens cal una visió compartida sobre l’Espanya del futur, però adverteix que “un esquema fiscal que no permeti mantenir i atraure a Espanya els millors emprenedors per crear les empreses del futur no serveix”.
És a dir, ni parlar-ne d’apujar impostos. En les dues pàgines de l’entrevista no hi ha cap altra al·lusió a la fiscalitat, la hisenda i els tributs, les úniques fórmules conegudes dins el sistema capitalista per redistribuir la riquesa i frenar el progressiu increment de la desigualtat social, que s’està accelerant amb la pandèmia del coronavirus. És clar que una cosa és predicar (solidaritat i contracte social) i una altra donar blat (compartir la riquesa que acumules i que no esgotaran ni els teus rebesnéts).
Catalunya Plural, 2024 
