L’any 1974 estudiava quart de batxillerat a l’institut Alexandre Satorras de Mataró. Un dia de primavera, ho recordo bé per la llum clara i blava que entrava pels finestrals de la nostra aula del primer pis, a classe de religió vaig fer una exposició sobre la pena de mort arran de les execucions al garrot vil de Salvador Puig Antich i Heinz Chez. Li ho havia proposat uns dies abans a sor Carme Rullo, una dona valenta i intel·ligent de la congregació de les Franceses de Mataró, que per sort nostra es preocupava més de salvar ments que no esperits. Després de clavar-me aquella mirada que semblava sorruda amb què pretenia que ens interpel·léssim sobre els nostres actes, em va preguntar si havia participat en alguna acció contra la condemna al jove anarquista. Li vaig dir que havia estat a la plaça de les Tereses dies abans, i que era la primera vegada que participava en una reunió de caràcter polític. –Doncs aquesta serà la segona, i et tocarà ser-ne el protagonista, va sentenciar.
Sense ser especialment brillant, però si força militant, el meu debut polític disfressat d’exposició sobre la pena de mort a la classe de religió de l’institut, va ser un èxit. Vaig basar el relat en una revista clandestina (portada roig sang amb les fotos dels dos reus) que em va documentar bé sobre les dues condemnes però que no recordo com vaig aconseguir. Amb un cert to dramàtic i reivindicatiu que va anar creixent poc a poc, vaig aconseguir captar l’atenció de la gent de la classe que, en els darrers minuts, fins i tot es van atrevir a fer algunes preguntes. Asseguda a la taula del professor, sor Rullo s’ho mirava amb un aire condescendent; però en acabar em va dir que em posava un nou.
Catalunya Plural, 2024 
