Fa més de dos mesos d’ençà que va començar la crisi del coronavirus i va paralitzar la vida i l’economia. Moltes empreses i fàbriques van aturar l’activitat, mentre milers de treballadors patien ERTOs o perdien les feines. Ara bé, la part de la vida que no es va parar, va haver d’adoptar un ritme frenètic, per pura supervivència. Ens venen al cap els treballadors sanitaris, de supermercats, personal de neteja…Però si pensem en qui ha assumit gran part de la feina per aturar el xoc que ha suposat la crisi social del coronavirus, la resposta és el tercer sector.
Els efectes socioeconòmics de la pandèmia estan deixant estralls i garantir l’accés a les necessitats bàsiques s’ha tornat una prioritat. S’han hagut de multiplicar les hores dels treballadors i treballadores d’entitats del tercer sector, com s’han multiplicat les xarxes de voluntariat per a facilitar l’accés a les prestacions i fer front a una realitat que ha pegat fort: la gana. I és que moltes entitats han redirigit i adaptat part dels seus serveis per a fer atenció a famílies amb forts problemes económics, tot repartint aliments o fent entrega de material informàtic per a teletreballar o seguir l’educació online.
“No podem fer acompanyament per a accedir al mercat de treball en aquesta situació a persones que potser, no poden ni comprar aliments”, assegura Sira Vilardell, presidenta de la Fundació Surt. Aquesta entitat treballa per a fer efectius els drets de les dones, amb una forta focalització en la inclusió al mercat laboral, però aquests mesos “l’emergència ens ha dut a treballar per atendre les necessitats bàsiques”. Asseguren que l’atenció que serveixen s’ha triplicat: assessoren per a la sol·licitud prestacions i ajuts per pagar el lloguer, tot plegat “sense deixar de fer la feina que fèiem”.
Per a aconseguir cobrir aquest augment de demanda, amb la impossibilitat de contractar més personal, degut a una situació econòmica fràgil, entitats com Surt asseguren que els equips de treballadors han hagut de “multiplicar hores de feina per donar resposta allà on cal” i reinventar les tasques per adaptar-les a les noves demandes. Ara bé, aquest sobreesforç del personal, així com l’inici dels nous serveis, tot plegat complint les mesures d’higiene i seguretat, no surt gratis.
I és que, segons dades de la Confederació del Tercer Sector, entre març i maig, les 3.000 entitats sense afany de lucre que en formen part han hagut d’assumir uns sobrecostos que sumen gairebé 85,5 milions d’euros. Aquests costos impliquen la compra d’EPIs, adequació al teletreball i de les instal·lacions, contractació de nou personal, etc. I a l’altre costat de la balança, hi trobem que la pèrdua d’ingresos per l’aplicació de mesures preventives ascendeix a més de 533 milions.
Subvencions antigues que no es paguen i les noves que no arriben
A aquest ball de números s’hi suma una altre escoll, que és el del finançament. Aquestes entitats, en la seva gran majoria, es financien principalment de subvencions i ajuts d’administracions públiques. Administracions que acumulen un detue de més de 75 milions d’euros en factures vençudes de 2019 i 83 mulions en subvencions que van ser adjudicades i executades i encara no s’han pagat. Parlem d’una suma de més de 158 milions d’euros, “diners que, per qüestions burocràtiques, encara no han arribat, però no contemplem el seu impagament”, assegura Joan Segarra, president de la Confederació.
Així, tot i que aquestes subvencions ja aprovades s’hauran de pagar en algun moment, el que fa patir al sector són les subvencions que han de venir: “preveiem que alguna subvenció no surti, sobretot aquelles vinculades a fons estatals”, apunta Segarra, qui recorda que ja s’han anunciat retallades relatives a les polítiques actives d’ocupació. En aquesta línia, Sira Vilardell reconeix que allò que els espanta més “no és l’immediat sinó el futur, les subvencions que no sabem si vindran i convocatòriessque no sabem si sortiran”, afirma. Des de Surt ja han començat a fer previsions en base a una reducció d’ingressos en vista d’una “contenció dels pressupostos, perquè ara s’aboquen molts recursos públics a fer front a aquesta crisi, però què passarà quan passi l’emergència més visible?”, es pregunta Vilardell, qui assegura que “la pobresa continuarà creixent”.
És per això que, ja a finals d’abril, el Tercer Sector va elaborar un pla de xoc amb 12 mesures per a la reactivació econòmica del sector i fer front a la crisi. Entre les mesures destaquen activar línies d’ajut per a les entitats, facilitar-ne la liquiditat, resoldre què passarà amb les subvencions que han quedat suspeses durant l’estat d’alarma i augmentar la partida dirigida als serveis socials als pressupostos 2020 de la Generalitat. Les entitats resten a l’espera de resposta, però “nosaltres no podem parar perquè mentrestant hi ha gent que no pot esperar”, ressumeix Vilardell.
“No contemplem tancar serveis; al contrari, reivindiquem l’increment de serveis d’acció perquè l’increment de demanda ja és manifest i anirà a més”, apunta Segarra. I és que la gestió de la situació desperta el temor que l’emergència pugui “fer retrocedir polítiques socials que ja existeixen: ens fa por que es prenguin mesures d’urgència i curplacistes que a la llarga ens facin donar una passa enrere”, diu Vilardell, qui reclama “polítiques valentes, però estables”.
La inestabilitat del voluntariat
Davant la magnitud de l’emergència social i en vista que ni les administracions ni el tercer sector no donen abast per a atendre-la, durant aquesta pandèmia hem vist com els grups de voluntariat i de solidaritat veïnal han crescut exponencialment. Sobretot en aquells barris més desafavorits. Un d’ells és Sant Roc, a Badalona. En aquest barri, que ja comptava amb un fort associacionisme veïnal abans del coronavirus, han vist com l’atenció a la gent gran, els problemes d’habitatge i l’assessorament jurídic anaven passant a un segon pla i la seva feina principal passava a ser fer front a les necessitats alimentícies.
Les entitats i Serveis Socials de Badalona estan col·lapsades. “Ja ho estaven abans, però ara hi hem de sumar tota la gent que no n’era usuària perquè podia completar els seus ingressos amb l’economia submergida. Ara això s’ha parat i com que no poden justificar la pèrdua de feina, no tenen dret a les prestacions. Així que cobrim les mancances amb voluntariat”. Així parla Carles Sagués, de la Plataforma Sant Roc Som Badalona, ara integrada a la Xarxa Solidària de Badalona.
Sagués es mostra crític amb l’actitud de les administracions, amb les quals encara no han assolit una bona manera de cooperar per a fer front a la crisi. “Són treballadors de Serveis Socials que, de manera individual i perquè ens coneixen, ens deriven casos que no poden atendre”, diu Sagués, qui es queixa que no hi hagi una col·laboració estable. I és que Sagués opina com Vilardell o Segarra i està segur que l’emergència social anirà a més, encara que la pandèmia hagi passat.
“Sembla que el dia que s’acabi la desescalada la crisi s’haurà arreglat, però continuarà havent una precarietat brutal”, afirma Sagués, qui pateix que les ajudes públiques i les polítiques d’atenció social s’acabin quan s’acabi l’emergència. I també pateix pel destí de les entitats del tercer sector que puguin veure retallats els seus fons. I és que la Xarxa de Solidaritat de Badalona, com moltes altres iniciatives solidàries, depenen en part de les donacions de menjar d’entitats del tercer sector.
Sense anar més lluny, els 500 àpats que reparteixen diàriament a Sant Roc provenen de la Fundació F. Roca. “Algunes entitats se’ls estan retallant recursos i, per tant, hauran de retallar en despeses”, reflexiona Sagués. Però el que està clar és que, vinguin d’on vinguin i els reparteixi qui els reparteixi, aquests 500 àpats continuaran sent necessaris.
I és que una altra cosa que fa patir les xarxes de voluntariats és que, un cop passi l’emergència més visible, el gruix de voluntaris també faci baixada. A la mateixa Xarxa de Solidaritat de Badalona han tingut un gran increment de persones voluntàries. Actualment compten amb 500, però saben que molts marxaran. “Una part començarà a treballar, una altra tindrà menys temps per a fer aquestes coses i altres pensaran que el més greu de la crisi ha passat i que ells ja han fet la seva aportació”, reflexiona Sagués, qui assegura que, des de la Xarxa, ja estan buscant alternatives.
Si alguna cosa han deixat clara la societat i els governs és que davant una crisi d’aquestes magnituds, hi ha la capacitat d’actuar. I actuar ràpid. El dubte que queda és saber si estem davant de mostres de solidaritat i polítiques públiques sostenibles en el temps. “Si tenim la capcitat d’actuar tan ràpid, també hem de poder fer-ho estable, garantir ja, d’una vegada per totes, els drets bàsics d’una manera no estigmatitzadora”, diu Vilardell. “Hem d’assegurar-nos que aquestes mesures no siguin un pegat i que al final, com sempre, deixem de banda aquells qui més ho necessiten”, conclou.
Catalunya Plural, 2024 
