Les escoles han d’obrir, tot i les advertències sanitàries, perquè les famílies tornen a la feina, i el centre ha de complir amb aquesta funció social, guardar a l’alumnat durant un temps. Aquesta afirmació és dura i difícil d’escriure per a una docent de vocació que creu en un canvi en l’educació a tots els nivells. Però és certa. Aquesta societat, i al cap i a la fi la nostra economia, no contemplen una veritable conciliació familiar, no hi ha un temps per al desenvolupament de la infància. Però això és un altre tema sobre el qual reflexionar.
La qüestió és que, més d’hora que tard, les escoles i els centres educatius han d’obrir, però com? En quines condicions? La solució no és fàcil, això ho sabem, però hem entrat en una lluita: la ciència contra la ciència.
El doctor Fernando Simón ens recorda diàriament que hem de prevenir els contagis i, per això, no hi ha millor mecanisme que l’ús de mascareteds, distància de seguretat de dos metres i higiene. D’altra banda, la ciència en el
àmbit de l’educació defensa que el desenvolupament integral de l’alumnat a nivell cognitiu, físic, afectiu, social i emocional es produeix, principalment, per la interacció amb l’entorn i amb les persones que el comprenen. Per
què encara no ha intervingut cap expert en educació? Així doncs, heus aquí el quid de la qüestió. Com ho farem?
Veient les imatges de França, no puc evitar pensar en què les escoles es convertiran en centres penitenciaris. Encara que, pensant-ho millor, potser abans ja ho eren, o no? Timbre d’entrada, sortida i canvi de classe, horaris marcats, temps limitat per a l’oci i l’esplai de l’alumnat, files, silenci, ordre… Molts centres han evolucionat, però en el fons, llegint aquestes paraules, qui llegeixi això haurà pogut retornar a l’escola. No obstant això, per tornar a obrir els centres, donarem un pas més enllà. Mestres guardant les distàncies de seguretat entre si i amb l’alumnat; nenes i nens separats uns dels altres, sense contacte, espai físic delimitat per jugar sols… això és possible?
Veient les imatges de França, no puc evitar pensar en què les escoles es convertiran en centres penitenciaris. Encara que, pensant-ho millor, potser abans ja ho eren, o no?
Les persones que hagin respost sí, fa molt de temps que no han vist una escola de prop. Una escola i, sobretot, la de les edats compreses entre 0 a 6, que és la que el govern pretenia reobrir en breu, per sorpresa dels docents, és plena de plors desconsolats que només es calmen amb l’abraçada d’un mestre, mocs que ajudes a treure o que ensenyes com sonar; baralles i baralles entre companys i companyes; acompanyament emocional; petons i abraçades diaris i un llarg etcètera. Si deixem de fer això, si deixem de fer la nostra tasca, estaríem desatenent el nostre alumnat. Avui dia, a ningú se li acudiria dir-li a una metgessa o a un metge, una infermera o un infermer, que no atengués als seus pacients; llavors per què li exigirem al professorat?
Quan va començar el confinament, la societat va pensar que seria qüestió d’uns dies. El món podia aturar-se, s’entenia que gran part de l’economia havia de parar pel bé comú, però la infància no. L’educació no pot, ha de seguir! Com se’ns ocorre tan sols plantejar-nos això.
Docents, famílies i govern entrem en una voràgine sense precedents en l’educació. Docents estressats, famílies estressades i nens i nenes … no se sap. Ningú els ho va preguntar, total què sabran si només volen jugar tot el dia? Des de l’escola vam fer allò que millor sabem fer: donar una resposta ràpida. Improvisar amb els pocs o molts recursos que cadascú tingués. La privacitat dels docents ha quedat exposada, molts sense coneixements han après a marxes forçades o simplement, no tenien, a l’igual que moltes famílies, dispositius i connexió il·limitada a Internet.
Docents, famílies i govern entrem en una voràgine sense precedents en l’educació. Docents estressats, famílies estressades i nens i nenes … no se sap. Ningú els ho va preguntar, total què sabran si només volen jugar tot el dia?
Hem improvisat, perquè tampoc ens havíem plantejat mai com seria la docència online i, sobretot, en les edats més primerenques. Però, potser, en algun moment, ens vam passar de frenada. S’han enviat tasques com si encara estiguéssim en els centres educatius, seguint la nostra rutina diària, incloent els 30 minuts per a l’esbarjo.
No obstant això, molts docents i professionals de l’educació parem i reflexionem; no estem arribant a tot el nostre alumnat. La “bretxa digital”, per no anomenar-la “bretxa social” directament, afecta a més de la meitat del nostre alumnat. Així doncs, el problema no és, únicament com pensa l’administració, que el nostre alumnat no tingui accés a Internet i necessiti una tablet o un ordinador. Si només som capaços de veure això, estem sent molt ignorants ja que només estem veient la punta de l’iceberg. El problema social és molt més greu, i l’escola online i a distància, no pot compensar aquestes desigualtats que ja sabíem que teníem a les nostres aules i que a causa de la pandèmia s’han incrementat, si cap, una mica més.
Per tant, parem un cop més, busquem un consens i no ens deixem pressionar per agents externs. Deixem d’una vegada d’utilitzar l’educació com a moneda de canvi en la batalla política. No podem permetre que el dret a l’educació que tota la infància té, s’utilitzi políticament. La fi no justifica els mitjans.
Una escola no és una guarderia. Nosaltres no guardem res. Els docents i les escoles haurien de ser el lloc de trobada on es gesti el canvi social que ha de venir, per tant, cal tractar les persones que treballen en els centres i els nens i nenes amb dignitat i respecte. No s’hi val que s’obrin centres educatius convertits en centres penitenciaris, no val que releguem l’educació i la simplifiquem a “continguts i aprovats o suspesos”, no val pensar que s’està perdent el temps a casa i que les escoles obrin per deixar-hi les nenes i nens per reactivar l’economia. Això no és una escola. Això té un altre nom.
Una escola no és una guarderia. Nosaltres no guardem res. Hauria de ser el lloc de trobada on es gesti el canvi social que ha de venir, per tant, cal tractar les persones que hi treballen i als nens i nenes amb dignitat i respecte
Si ara li preguntem a qualsevol membre de govern si tornaria a gestionar la crisi igual que ho ha fet, la seva resposta, segurament, seria no. Així que la nostra com a docents hauria de ser la mateixa. No.
Necessitem temps per aprendre dels nostres errors, treballar de manera conjunta amb l’administració per crear noves solucions als problemes que hem trobat i assentar les bases d’una nova educació. Creem nous espais i xarxes d’ajuda per atendre les famílies que més ho necessitin fora de l’escola. Ara és el moment de tancar aquests centres penitenciaris i vells models d’educació i repensar el model on el nen i la nena siguin, de debò, el centre de la vida a les escoles.
I fins al setembre què?
Deixem que nenes i nens recuperin, a poc a poc i amb cautela, aquelles llibertats que els vam prendre fa mesos.
Catalunya Plural, 2024 
