Ja acabem. A la penúltima entrega de la sèrie comentava la mort del torrent de Lligalbé. De tot el seu esplendor tan sols roman aquesta línia recta, o si volen una ela pel seu meandre, la seva connexió amb el carrer de la Bona Sort i la sortida al carrer de Mas Casanovas.
Des de mitjans dels any setanta, quan Lepant li guanyà la partida, el torrent romangué orfe de més referents. Es partí la seva connexió amb el passatge de Boné, mentre el de Sant Pere la mantingué de mode gairebé invisible. La plaça de Jordi i José Luis, amb el seu mural de dotze metres d’alçària, té un caminet que li pertany fins a fondre’s amb el Lligalbé.
Els voltants de la plaça i aquell espai vers Padilla, també denominat Lligalbé sense ser res de tot això, fou durant dècades, encara ho és, un aparcament improvisat, lleig en essència per les parets posteriors de la ronda del Guinardó i maquíssim per contenir tanta Història. Malgrat la invasió d’allò modern aquest entorn encara conté molta màgia, i de nit em resulta incomparable, especial, amb tota probabilitat per la consciència de la seva desaparició imminent. La plaça era una bombolla, i al seus bancs s’asseien, abans del malson, desconeguts, íntims al final de la vetllada, o després de cinc minuts, dóna igual.
El gran far de l’àgora i el torrent era la Granja Guillén, a l’angle on confluïen el Lligalbé amb el trosset provinent de Padilla, qui sap si una desviació del torrent de Faura.
Un bon dia de 2018, si recerquen a l’hemeroteca de Catalunya Plural ho trobaran, vaig parlar amb el propietari, Paco, de veu gairebé inaudible, malgrat l’evident fal·lera, per una traqueotomia. Nascut el 1940 d’una família originaria de Torre Pacheco, transcorregué la seva infantesa al Bon Pastor, i als cinc anys es traslladà al Baix Guinardó. El seu pare comprà una granja a un preu assequible.
Era emblemàtica, amb estables i una bona parcel·la. Enderrocaren la porta de les quadres, de totxo entre arbustos, gairebé mitològica, amb premeditació, traïdoria i nocturnitat no farà encara deu anys. Era un altre preludi de l’enfonsament.
La Granja Guillén arribà a tenir més de cent cabres i el Mosquito, el poni de circ del joveníssim Paco, aliats en transportar llet als seus múltiples clients. A mitjans dels setanta, amb els pares vivint a la lleteria, el negoci minvà pels nous hàbits i deixaren de produir amb tanta profusió. Una parada al mercat del carrer Castillejos fou la baixada del seu teló.
Quan tiraren la porta avall començà a cultivar una hora, i així es donà més vida i la conferí al Lligalbé, ambdós de la mà per ser els darrers mohicans d’un univers a exterminar per allò del progrés, sinònim en aquest cas d’especulació i no menyspreu, sino cinisme amb el patrimoni. Això no m’ho explica el Paco. Ho aprecio a cada instant i pel que fa a aquest episodi concret associacions de veïns, el Pou i altres barcelonautes, com l’autor de la pàgina Pla de de Barcelona, sempre esplèndida, s’han mobilitzat per a evitar aquesta tàbula rasa, amb escàs èxit donada l’actitud de l’oponent.
Durant cada diumenge de la passada tardor vaig anar al Lligalbé, sempre envoltat d’uns cartells d’advertència per obres. La ruïna s’executà a mitjans de novembre de 2019, conservant-se una misteriosa pedra, amb alguns veient-la com una fita, mentre jo la tinc per un indesxifrable 100.
Aquesta espècie de molló i els murs per a desviar la corrent són el darrer vestigi. El primer, com ja hem dit, sobreviurà. Els segons no ho sabem, però com vaig reflexionar al penúltim capítol d’aquesta investigació, haurien de restaurar-se, netejar l’indret de cotxes, endreçar l’àgora, fer brillar el trosset del passatge de Sant Pere dins la plaça i encetar una tasca pedagògica d’informació directa pel passejant, no només al Lligalbé, sino a tots els torrents del Guinardó i alentorns, com a mínim.
Ara mateix, després d’unes setmanes com a deixalleria de cervesa, veure el conjunt sense la Granja Guillén és desolador. Alguns, els membres de la meva secta, encara percebran pedres vetustes, formes arcanes i petjades incopsables d’una altra època. Moriran de mica en mica, com ho féu el meu amic José Luis durant aquesta pandèmia, a la seva llar, sol.
El trucàrem durant dies i el telèfon romania apagat. Rar. Denunciàrem la seva desaparició. El 10 d’abril em vaig assabentar de la noticia al portal de casa seva, entre bombers i mossos, sens màcula durant un instant capaç d’aturar el rellotge. La única queixa és producte d’aquest infern: a la seva data de mort figura el dia de la troballa del cos, no la jornada on deixà de respirar.
El José Luis no pogué veure una altra arqueologia, gairebé un miratge. Amb la davallada de la granja Guillén i el seu hort han emergit a la superfície unes restes, intueixo, de les cavallerisses. Com a base il·lusòria dels blocs de pisos són surrealistes; les ensorraran, n’estic convençut. He escrit aquest estudi en memòria del meu amic, a qui no vaig poder explicar totes aquestes troballes. Em mancarà molt fer la darrera cervesa a un banc de la plaça.
Per aquest record íntim i col·lectiu espero i desitjo una major conscienciació a l’hora de preservar aquests trams tan excepcionals, per particulars. Per a rehabilitar-los del menyspreu hauríem d’apostar per integrar-los al verd i a una òptica didàctica, així s’abellirien doblement. Amb el Lligalbé encara ho podem fer. Hi guanyaria tot el Baix Guinardó, que no en té prou d’haver vist desaparèixer l’scalextric de la Ronda i ensumar, poca cosa, la seva configuració anterior mentre gairebé s’homologa amb la resta de Barcelona.
El Lligalbé podria ser un primer gran esglaó per a rebutjar aquesta absorció sense pal·liatius i d’aquesta manera custodiar tota la diversitat dels pobles del Pla, sempre amenaçada quan és molt més rica i viva que la quadrícula de l’Eixample o el casc antic. Per desgràcia, i no tan sols en aquest sentit, fa ferum a mort, i és tristíssim.
Catalunya Plural, 2024 
