Una discussió molt recurrent entre els nacionalistes espanyols i catalans és una absurda competició a veure qui té la nació més antiga. Creure que la legitimitat de les decisions polítiques del present s’ha de mesurar basant-se tan sols en l’antiguitat, a mi em sembla un error. Això, que pot semblar una anècdota, ha distorsionat sovint els discursos historiogràfics dins l’acadèmia i també ha donat lloc a l’aparició de discursos pseudohistòrics i conspiranoics, com l’Institut Nova Història.
En la base d’aquesta controvèrsia hi ha una profunda confusió entorn dels conceptes de “nació” i “estat”, que a continuació passaré a definir i desglossar.
Què és un estat? Doncs bé, tot i que des de temps de Plató aquest és un tema recurrent dins de la filosofia política, els científics socials que estudien el naixement de les primeres civilitzacions a la prehistòria recent plantegen que totes les institucions caracteritzades com a estats han de compartir, al menys, aquestes dues característiques1:
1) La concentració i gestió centralitzada dels excedents produïts socialment. És a dir, la capacitat de cobrar impostos o tributs a una escala superior als llinatges de parentesc.
2) La divisió social del treball que contempla una especialització a temps complet entre els que produeixen i els que gestionen l’excedent social acumulat. És a dir, l’existència de funcionaris, ja siguin guerrers, sacerdots, artesans, reis, nobles o cobradors d’impostos, que en cap cas participen en el treball directe de produir aliments i es mantenen gràcies als tributs recaptats.
Dins la filosofia no existeix un consens sobre el motiu pel qual les societats més o menys igualitàries esdevenen estats amb classes socials molt marcades
Dins la filosofia no existeix un consens sobre el motiu pel qual les societats més o menys igualitàries esdevenen estats amb classes socials molt marcades. Alguns teòrics com Locke i Rosseau plantegen que aquest pas es faria consensuadament, mitjançant un contracte social que cediria voluntàriament el poder a un govern central. Per contra, Thomas Hobbes, creu que les societats preestatals eren molt violentes, ja que l’home és un llop per l’home i, per tant, cal que hi hagi un estat amb poders absoluts per tal de posar pau i ordre, un Leviatà.
Per altra banda, el materialisme històric de Marx i Engels, planteja que els estats sorgeixen quan una elit s’apropia de certs mitjans de producció imprescindibles pel treball, com els rius, la terra o directament dels treballadors, centralitzant les plusvàlues agrícoles i perpetuant el seu poder amb la creació d’exèrcits i religions que protegirien i legitimarien els seus privilegis.
A la península Ibèrica el primer moment en què ja trobaríem característiques d’estat és l’Argar2, una cultura de l’Edat del Bronze antic (2.300-1.500 aC) situada entre les províncies de Múrcia, Almeria i part de Granada. Es aquí quan es documenten per primer lloc palaus, espais centralitzats de producció i emmagatzematge, així com unes evidents desigualtats socials en els aixovars de les tombes.
A Catalunya no trobarem indicis de les primeres estructures proto-estatals fins bastant més tard: amb la cultura dels ibers a la Segona Edat del Ferro (s.VI-III aC), on s’ha pogut documentar el sorgiment d’una classe aristocràtica de guerrers amb un ampli control del territori. Tot i això, no podem parlar d’un veritable estat centralitzat, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, fins a l’arribada dels romans entorn de la Segona Guerra Púnica entre el 216 i el 212 aC.
Al llarg dels darrers dos mil·lennis, i fins al s.XIX, a la Península hem tingut una successió de diferents models d’estat: república romana, imperi romà, monarquia visigoda, califat Omeia, regnes de taifes, feudalisme, monarquia composta i monarquia absoluta. Cap ni un d’aquests tipus de govern es pot considerar un “estat-nació” en absolut, ja que la sobirania no sorgia de la voluntat popular, ni es basava en cap mena d’identitat nacional, ètnica o lingüística.
La idea de nació política, tal com l’entenem avui, és una abstracció, una “comunitat imaginada”, una idea inventada per tal de legitimar els estats liberals i democràtics
Que és doncs una nació? Existeixen dues corrents teòriques enfrontades sobre que són les nacions i quan s’originen. Per una banda, trobem la corrent “modernista”, a la que jo dono suport, amb autors com Eric Hobsbawm3, Ernest Gellner4 i Benedict Anderson5. Aquests historiadors consideren que la idea de nació política, tal com l’entenem avui, és una abstracció, una “comunitat imaginada”, una idea inventada per tal de legitimar els estats liberals i democràtics, que apareixen en paral·lel al desenvolupament del capitalisme industrial fa uns 240 anys, entorn a les revolucions americana i francesa de 1787 i 1789.
Es llavors quan s’estableix per primer cop a la història que la sobirania no sorgeix de Déu ni del Rei, sinó del poble, és a dir de la nació. Fins aquell moment els ciutadans eren súbdits i formaven part d’un estat perquè eren propietat d’un monarca al qual devien obediència i vassallatge. Amb l’arribada de les democràcies liberals, els estats es fonamentaran en la voluntat popular, és a dir seran “estats-nació”. Al llarg del s.XIX els nacionalismes inventen les diferents nacions per tal de crear estats nous estats o legitimar els existents, d’acord amb motius identitaris, ètnics, religiosos, lingüístics o històrics que els hi donarien singularitat.
Un prova que demostraria el canvi de significat de la paraula nació al llarg del s.XIX la podem veure en el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Abans de 1884 una nació era definida com a “Col·lecció dels habitants en alguna província, país o regne”, mentre que el 1925 el seu significat ja havia canviat per complet, redefinint nació com un “Conjunt de persones d’un mateix origen ètnic i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una tradició comuna”. Se li dóna així un component ideològic vinculat a l’ ètnia, la llengua i la tradició, cosa que abans del s.XIX no apareix per enlloc.
Per altre banda, trobem les diferents corrents historiogràfiques nacionalistes (primordialistes, perennalistes i etnosimbòliques). Tots elles creuen estan redescobrint nacions que ja existien des de fa milers d’anys, lligant aquest concepte amb el de cultura, ètnia o raça. Les bases teòriques d’aquesta visió del nacionalisme es basen en el romanticisme alemany, amb autors com Herder, que planteja l’existència d’un “esperit de les nacions” (Volkgeist), una personalitat compartida per tots els membres d’un poble, immutable al llarg del temps; així com també l’idealisme de Hegel, el filosof que planteja que les nacions tenen un destí teleològic fixat en la història per sobre de la voluntat dels individus.
Les corrents nacionalistes es basen en idees metafísiques sense cap base empírica material, són essencialistes ja que creuen en personalitats úniques i immutables de les cultures, negant la possibilitat d’evolucionar
Des del meu punt de vista, aquestes corrents nacionalistes es basen en idees metafísiques sense cap base empírica material (amb conceptes com el destí), són essencialistes ja que creuen en personalitats úniques i immutables de les cultures, negant la possibilitat d’evolucionar, així com també són anacròniques, ja que en cap cas els estats de l’Antic Règim es fonamentaven en voluntats o identitats nacionals.
Un exemple d’aquesta metafísica nacionalista és la celebració del “Mil·lenari de Catalunya”, una efemèride inventada per Jordi Pujol, on el 22 d’octubre 1988 es va celebrar que el comte de Barcelona Borrell II es va negar a renovar el seu vassallatge al rei franc Hug Capet, situant així el naixement de la nació catalana. El 1988 era un any electoral i Pujol pretenia presentar-se com l’hereu d’una dinastia d’herois nacionals que començava amb Guifre el Pilós i acabava amb ell.
El cert es que el 988 ni tan sols existia cap unitat política en els diferents comptats francs, ni es feia servir encara el terme Catalunya (no apareix fins a finals del segle XI), ni el feudalisme es basa en la sobirania nacional, ni Borrell II tenia cap mena de concepte d’identitat nacional, ètnica o lingüística. Pensar que la nació catalana pot néixer en un moment de la història on ningú n’és conscient, no té cap mena de fonament empíric. Sí que podem parlar dels comptats com a petits estats independents, igual que en l’època dels ibers, però en cap cas d’identitats nacionals o d’estats-nació.
Quelcom similar passa amb el nacionalisme espanyol, respecte als Reis Visigots i al terme d’Hispània en l’Antiguitat Tardana. Els gots venien de Germania i, quan van arribar, tenien una religió arriana diferenciada del cristianisme local, tampoc hi havia cap mena d’idea d’identitat o sobirania nacional.
Els nacionalistes espanyols plantegen una falsa continuïtat a través de les diferents monarquies feudals, on Al-Andalus i tota la cultura islàmica seria un parèntesi en el destí de la nació
Tot i això, els nacionalistes espanyols plantegen una falsa continuïtat a través de les diferents monarquies feudals, compostes i absolutistes com l’evolució de la nació espanyola, on Al-Andalus i tota la cultura islàmica seria un parèntesi en el destí de la nació, un cos estrany que en cap cas forma part de la evolució de l’ “esperit nacional” ni de la identitat espanyola. De nou una metafísica teleològica que no es correspon amb la realitat material del passat, sinó amb un discurs polític actual.
Quan podem doncs parlar de nacions polítiques des d’un punt de vista materialista i modernista? El concepte de “nació espanyola” durant l’Antic Règim fa referència als habitants de la Monarquia Hispànica, sense cap referència a una unitat política o identitat ètnica ni lingüística. El primer lloc on és reconeix la sobirania nacional espanyola es a la Constitució de 1812, sorgida de les Corts de Cadis. No hi ha cap llei anterior que plantegi que Espanya és un estat-nació.
A Catalunya, la idea de l’existència d’una “nació catalana” es comença a formular entorn a Renaixença, un moviment cultural per la recuperació de la llengua catalana que s’inicia a partir de 1833 amb la publicació de la poesia “Oda a la Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau. Anys més tard, el 1880 el catalanisme s’articula per primer cop en reivindicacions de caire polític amb el Primer Congrés Catalanista i a partir d’aquí aniran sorgint les diferents corrents que demanaran que Catalunya esdevingui regió, comunitat autònoma, federació o estat.
Avui dia, Catalunya és reconeguda en forma de nacionalitat històrica a la Constitució Espanyola, amb una autonomia representada per la Generalitat, una institució que porta el mateix nom que una altra de medieval, donant una falsa idea de continuïtat amb el feudalisme, tot i que res tenen a veure. Fins a 1714 la Generalitat era un òrgan estamental presidit per un bisbe, per tant no era democràtica ni la seva sobirania sorgia de la nació, sinó dels tres estaments feudals i no existia llavors cap idea de consciència o identitat nacional.
Per concloure, es impossible centrar el debat territorial i identitari sense aclarir conceptualment i de forma rigorosa què entenem com a estat i com a nació, per la qual cosa els diferents nacionalismes han de deixar d’idealitzar i manipular el passat per tal de legitimar els seus postulats en el present. La història es una ciència social que investiga elements empírics i objectius en context històric on van succeir, no segons la prespectiva del debat polític actual.
Notes
Catalunya Plural, 2024 
