Si amb alguna expressió àmplia es podrien definir els 23 anys de govern de Convergència i Unió a Catalunya seria amb la de l’època de la seguretat. La recuperació plena de l’autogovern amb l’aprovació de l’Estatut de Sau l’any 1979, va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat per la mescla de moderació, reivindicació i nacionalisme que va aplicar de forma gradual i intel·ligent; una política batejada com de “peix al cove”. Així, gent que ni era necessàriament de dretes ni essencialment nacionalista, el va votar en massa a les convocatòries electorals de 1980, 1984, 1988, 1992 i 1995. I el 1999, tot i el lògic desgast, encara va guanyar en nombre d’escons (que no de vots) i va revalidar el mandat fins al 2003.
Els socialistes, convençuts que aquella societat eminentment jove els faria costat com havia passat l’abril de 1979 als ajuntaments de la zona metropolitana, inclosa Barcelona, van contemplar amb perplexitat com el nacionalisme moderat esdevenia hegemònic a Catalunya, gràcies a una política interclassista que va portar Convergència a convertir-se en el partit de masses del país, desbancant la influència en les organitzacions de la societat civil que els partits d’esquerres havien tingut els darrers anys del franquisme.
Llegeix el capítol 5 sencer a París/BCN…
Llegeix el capítol 4 aquí
Llegeix el capítol 3 aquí
Llegeix el capítol 2 aquí
Llegeix el capítol 1 aquí
Catalunya Plural, 2024 
