-¿Si Gandhi hubiera estado en la Plaza Catalunya hubiera pillado?
– Hombre, claro..
La resposta és de Sergi Pla Simón, responsable dels Mossos d’Esquadra, i la pregunta de Jordi Evole, en una entrevista per a un capítol del programa Salvados, “Poli bueno, poli malo”. Aquesta afirmació i d’altres que es poden recuperar en el programa eren tota una declaració d’intencions del cos dels Mossos d’Esquadra i del Govern de la Generalitat d’allò que va passar en l’intent de desallotjament de la Plaça Catalunya el 27 de maig del 2011. A la plaça hi havia l’acampada del 15M i era el seu centre d’activitats.
Gairebé 10 anys després d’aquells esdeveniments, s’ha condemnat un dels policies que van participar en aquelles càrregues. L’Audiència de Barcelona va sentenciar el passat dimarts Jordi Arasa, actual cap de l’Àrea de Regional de Recursos Operatius (ARRO) dels Mossos d’Esquadra, a un any i dos mesos de presó per cadascun dels dos delictes de lesions. Igualment, amb suspensió de sou, feina i càrrec públic durant el temps de la condemna.
Durant aquesta dècada hem tingut -i tenim-, presidents de la Generalitat que elogien Gandhi i la resistència noviolenta. Podríem pensar que han canviat moltes coses i tindríem raó, ho hem vist. Però potser no tant com ens semblaria. La pregunta que potser cal fer-se és què ha canviat i perquè.
El judici i la sentencia a Jordi Arasa ens ajuden a trobar evidències per provar de respondre a aquestes preguntes. Els discursos ho estan aguantant gairebé tot darrerament, però la confrontació amb els fets ens hauria de sevir per poder aclarir allò que pensem i fem. La coherència entre el dir i el fer que és tan necessària, era precisament una de les reivindicacions del 15M.
Tot i tenir un president del Govern que cita Gandhi i celebra el dia de la noviolència, Arasa ha estat condecorat i ascendit
Arasa ja va ser condemnat en un judici del 2013 per la seva actuació en el mateixa intervenció policial, en aquest cas per agressions a David Fernàndez. Des d’aleshores, tot i tenir un president del Govern que cita Gandhi i celebra el dia de la noviolència, Arasa ha estat condecorat i ascendit. Els fets són els fets. Però, tot i que el focus es posi en Arasa, el problema és un altre. Podríem dir que el problema va més enllà de pràctiques individuals. La violència polícial ha estat i és un recurs constant contra la mobilització social.
El 15M va aparèixer com una mobilització social que ràpidament va connectar amb un malestar creixent per la crisi econòmica iniciada el 2008 i les respostes que estaven donant els governs del moment. Era una crisi que, com acostuma a passar -també ho veiem ara-, aguditzava altres problemes i conflictes ja existents. Les diferents administracions del moment van fer bona cara al 15M: érem a pocs dies d’unes eleccions municipals i tots els partits polítics van pensar com aprofitar-lo.
El 15M naixia dient que no era ni d’esquerres ni de dretes, per denunciar que aquestes etiquetes no servien. Qui s’anomenava d’esquerres no feia polítiques que consideressin d’esquerres. El 15M, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, feia propostes que eren ben valorades per amplis sectors de la població. Anaven més enllà de l’eix esquerra-dreta.
Però les simpaties i la voluntat de cooptació dirigida des dels partits durant els primers dies no van trigar en deixar pas a la confrontació oberta: cultural, política. I policial. L’intent de desallotjament de la Plaça Catalunya del 27 de maig del 2011 en va ser una mostra contundent. Les càrregues policials van ser respostes, com va ser costum en aquelles mobilitzacions, amb accions de noviolència. Resistència sense exercir violència. Les imatges van ser molt explícites. Tot i la força utilitzada, la resistència va ser superior i la plaça no es va poder desallotjar.
Les forces policials acostumen a tenir dificultats per reaccionar davant la noviolència. Ho vam veure en les mobilitzacions del 15M i en les de l’independentisme
La noviolència ha esdevingut una manera d’actuar amb un ampli suport en les dues darreres dècades. Podríem dir que ha anat a més en els darrers vint anys, des del moviment altermundisme fins a l’actualitat. Els moviments socials l’han assumit com una forma d’actuació que respon als principis que els guien i els és útil per als objectius que busquen aconseguir. La noviolència resulta inclusiva, legitimadora i ajuda a la difusió de principis i objectius. Les forces policials acostumen a tenir dificultats per reaccionar davant d’aquestes accions. Ho vam veure en les mobilitzacions del 15M o en les de l’independentisme.
En els gairebé déu anys que han passat de les mobilitzacions del 15M, amplis sectors de la societat han assumit la noviolència i fins i tot la desobediència civil davant de lleis que consideren injustes. Els partits polítics tradicionals s’han ressituat davant d’aquesta nova realitat, i alguns dels nous ja ho han incorporat des de l’inici perquè va ser des d’aquestes idees i actuacions que es van començar a configurar.
Però això no significa que la noviolència s’hagi assumit en les polítiques públiques de seguretat. Això no vol dir que els governs encara que diguin defensar la noviolència la practiquin més enllà dels seus discursos. Si així fos, Arasa no hauria estat condecorat i ascendit. Si així fos, els Mossos, per exemple, haurien desenvolupat d’altres formes d’actuació que assumissin la noviolència.
Hi ha hagut canvis en els Mossos d’esquadra, i algunes opcions polítiques hi han tingut molt a veure, però en calen més. La violència polícial continua estan present en actuacions dels Mossos. Algunes de les més condemnades darrerament han estat en casos de desnonaments, per exemple. Però no és un problema només d’un cos policial. Ho sabem. Parlem ara i aquí d’aquest cas i dels Mossos, però en podríem parlar d’altres.
No hauria d’acceptar-se que, si els governs critiquen alguna actuació policial, sempre sigui la d’una policia que no està a les seves ordres
Resulta especialment preocupant que avui des de qualsevol dels comptes de Twitter de Mosssos o Guardia Civil es pugui celebrar el dia de la noviolència i Gandhi, però que les seves actuacions no es guiïn per aquest principi. No hauria d’acceptar-se que, si els governs critiquen alguna actuació policial contra alguna mobilització social, sempre sigui la de la policia que no està a les seves ordres i que es faci per defensar una mobilització que es considera pròpia. La violència policial s’hauria de criticar en tots els casos, començant pels que fa la pròpia policia contra els moviments socials que no considerem propis i no fixar-nos només en com altres policies la practiquen amb aquells que sí considerem nostres.
Avui el conseller Puigneró responia a la notícia de la condemna a Jordi Arasa amb un tuit que deia el següent:
Me pregunto cuantos años le caeran a guardia civiles y policías nacionales por aporrear a votantes catalanes del 1-O. https://t.co/OYqFxYZpsV
— Jordi Pu1gnerO (@jordiPuignero) June 9, 2020
Cap altra referència a la condemna d’avui. S’haurien de poder fer les dues coses a la vegada: condemnar la violència policial contra el 15M i contra l’1-O. D’altra manera serà impossible conviure en un país de trinxeres, on tot depèn de si això té a veure amb els “nostres” o els “altres”, ja siguin policies, manifestants, o el que sigui.
El cas Arasa ens ajuda a observar les dificultats que tenen tots els palaus i governs amb les seves policies. El cas Arasa ens ajuda a observar que la repressió policial no va començar l’1-O, que ve de lluny. Tampoc va començar amb el 15M. El cas Arasa ens ajuda a observar la coherència que hi hauria d’haver entre el dir i el fer; la coherència que es troba a faltar entre la condemna de la violència polícial i la pràctica de la violència policial, entre la defensa de la noviolència i la resposta violenta a qui la practica. El cas Arasa ens ajuda a observar com les mobilitzacions socials pateixen repressió, com costa de poder portar-la a judici i com aquests episodis despullen aquelles democràcies que poden volen ser-ho però encara tenen molt camí a fer.
Catalunya Plural, 2024 
