Durant aquestes mesos la meva relació amb l’espai s’ha consolidat, com si tingués els indrets més interioritzats, quelcom en bona part degut a la reducció de la meva mobilitat i conformar-me per pura lògica amb els barris més propers a casa, gairebé assumint ser un home del Pla de Barcelona, gairebé mentalment separat de l’Eixample, una latitud remota i molt diferent a la seva tipologia urbana, dels pobles a la ciutat.
Aquesta idea nasqué molt abans d’aquest temps, potser a l’adolescència, quan pel fet de ser del Guinardó vaig ampliar la meva percepció mitjançant el caminar, fins a compartir identitat amb Gràcia. . D’haver-me criat a Sants, potser el meu vincle hagués sigut amb Sants, ves a saber.
Serveixi això d’introducció. Quan arribes a Gràcia des de Pi i Margall, la travessera o el passeig de Sant Joan dóna bastant igual l’inici del camí. T’enlluernes i notes una diferència, entre d’altres motius per l’obertura de la plaça Joanic, gairebé un recepcionista de la Vila, remarcada a la seva personalitat per aquest angle obert des l’àgora envers els carrerons estrets de la seva quadrícula.
A més d’aquest factor hi ha un altre xoc. Aterrar a plaça Joanic, reitero com no importa l’origen de la ruta, és topar-te amb imprevists perquè els seus accessos no tenen cap mena d’harmonia entre ells. Passeig de sant Joan es veu taponat, un altre indici de Gràcia, per tres immobles de l’homònima travessera datats entre 1878 i 1880, des d’on assolim Joanic, no sense passar abans pel tram pertanyent al carrer de l’Escorial, fins amunt, bifurcat a la plaça amb Pi i Margall. Sigui com sigui la impressió de visualitzar-la és d’estupor, de consciència d’una metamorfosis.
Queda una altra cirereta enmig de tot aquest mareig. Durant el trajecte d’anada de Guinardó a Gràcia optava per anar de pressa, i la travessera és perfecta per ser una línia recta, el camí ral, una via romana perpendicular als innumerables torrents i amb imbricacions per tot el pla comtal.
De nit m’agrada tornar poc a poc, recreant-me, i per a no caure a la monotonia de la repetició és genial transitar pel carrer del pare Laínez, al que s’ingressa des Pi i Margall i un tros de la ela de Joaquim Ruyra, un carrer inexistent l’any 1935, quan s’aprovà el seu bateig a l’Ajuntament, gairebé enllaçat amb el naixement, inaugurada amb estrèpit l’abril de 1934, de l’avinguda de Sabin d’Arana, així li deien, l’actual Pi i Margall.
Des d’aquesta posició contemplem pare Laínez, i comprovem com una enorme mola entotxada condiciona el seu cantó mar, amb la sensació d’haver modificat una construcció anterior perquè es respecta l’amplada del carrer, molt més antic, quelcom verificat per algunes casetes de la seva primera secció, més o menys de finals del segle XIX o principis del XX.
El gegant de totxo, amb volums enmig per a conferir-li cert toc artístic, s’alterà durant la revolució olímpica de 1992 tot i les protestes dels veïns, farts de tenir una caserna de la Guàrdia Civil en la zona, problemàtica encara més bèstia durant la tardor calenta de 2017, quan no era gaire aconsellable caminar per la travessera. Si anaves per la seva part posterior semblava una altra dimensió. Aquest complex de la Benemèrita va de Joaquim Ruyra al carrer d’Hipòlit Lázaro; la seva antiga denominació és la clau de tot l’entrellat.
Tot i així encara manquen tres trossets del trencaclosques. Mireu els mapes. El primer l’hem mencionat abans. El carrer de Joaquim Ruyra, durant un breu lapsus dedicat al Poeta Balart, no existí fins després de la Guerra Civil. La única casa supervivent d’aleshores data de 1949 i té aquell estil franquista de la immediata postguerra, amb herències racionalistes, molt Duran i Reynals al seu acabat, i una decoració per a evitar el plagi, a vegades ineludible, de certs models d’aire feixista.
Per això qui hi accedia des de Gràcia també notava, com jo mateix amb Joanic, un enlluernament per endinsar-me a una diferent dimensió des de la cantonada de la caserna de la Guàrdia Civil, amb pare Laínez paral·lel a Romans, ambdós configurant-se com una barriada tallada per altres carrers fins morir a Sardenya, quan muta el paisatge per tercer cop, després de Joanic i Pare Laínez, en menys de tres-cents metres.
Si continuéssim per Sardenya arribaríem al Baix Guinardó pur i dur. La pregunta és si a la zona de Pare Laínez i Romans continuem a Gràcia. Sí, som a Gràcia, però només fins el carrer del torrent de Mariner, que partia en dos aquest territori, i no era per menys, doncs abans el torrent de la Partió, més clar aigua, era la frontera entre Gràcia i Sant Martí de Provençals; la seva extensió, agregada a Barcelona el 20 d’abril de 1897, comprèn un 38% de la superfície comtal y prosseguia fins el Besós.
A una guia del 1942 el torrent va de travessera de Gràcia 323, com ara, fins el número 134 d’Encarnació. Segons el nomenclàtor oficial de 1934 tallava el carrer Ventalló i seguia fins Providència encara sense unir-se a tot aquest conglomerat. Devia desviar-se just on ara és tapiat, si bé a un mur lateral s’aprecien els seus límits, mig anònims en aquests metres especials i màgics, amb moltes històries callades a les pedres.
El torrent de Mariner era fronterer i essencial per aquesta parcel·la, terra de ningú, entre Gràcia i Sant Martí. El darrer enigma d’avui és saber si aquesta barriada es configurà amb la caserna de la Guàrdia Civil com a condicionant. La resposta és afirmativa. A un document de 1875 llegim el següent: Expedient instruït per Joan Torras i Guardiola. Arquitecte, demanant permís per a dividir en tres illes i urbanitzar els carrers que creuen la seva finca, situada al costat de l’Escorxador, a la travessera de Gràcia amb el carrer de l’Escorxador, l’actual Hipòlit Lázaro, Bruniquer, torrent del Comte, avui Escorial, i Zurbano, Ramon i Cajal al nostre present.
És com si tornéssim a l’inici d’aquest text, a plaça Joanic. De cop i volta la parcel·lació de Torras i Guardiola, a qui tornarem, ha creat un reducte gairebé independent al confí de Gràcia. Fou ell? Podem dubtar-ho, doncs un any després de la seva petició els germans Francisco i Eugenio Romans i Jordà sol·licitaren urbanitzar una parcel·la entre travessera de Gràcia, el torrent del Mariner i el seu homònim carrer, enganxat a Jordà, posteriorment Pau Alsina, en honor al primer obrer escollit a Corts durant el sexenni revolucionari. Ignorem si Torras i Guardiola feu fructificar la seva concepció; més aviat intueixo una victòria dels Romans, reforçada per haver batejat pare Laínez com Campos, segons algunes fonts Martínez Campos, just en aquell instant històric l’home providencial pel Manifest de Sandhurst, recolzament per a la Restauració Borbònica un cop tancada l’efímera Primera República.
El lligam d’aquest nucli amb Gràcia, de disparat creixement demogràfic durant el darrer terç del segle XIX, era l’Escorxador, just al seu límit, quelcom habitual per a no ocasionar molèsties a la ciutadania. Cessà la seva activitat entre 1913 i 1914. Deuria estar encantat, tant com les seves peripècies fins a esdevenir la residència del terç vint-i-u de la Benemèrita, des de 1921 en règim de lloguer fins a la donació municipal de 1927, per a edificar una caserna.
Catalunya Plural, 2024 
