Al llindar dels baby boomers, José Montilla (1955) va governar al marge de la política (actitud que, precisament, defineix els supervivents en política). Amb un perfil de president de diputació cridat a Palau per inaugurar obres i convidar a berenars, va tenir l’honor d’estrenar els últims hospitals que s’han construït a la Catalunya metropolitana, i l’escàs mèrit de tallar la cinta d’un aeroport sense avions; vull dir, que la seva glòria es reparteix al cinquanta per cent. Amb aquell caràcter amansit, l’ex-alcalde de Cornellà només va fer que propiciar el retorn al poder de Convergència, cosa que va succeir a les eleccions de novembre de 2010.
Un any més jove, Artur Mas (1956), va ser pioner de la generació majoritària del canvi que arribava a la presidència de la Generalitat. Amb posat de pijo de l’època de la Cota 74 (paradigma dels nois benestants d’aquella quinta) i discurs profundament neoliberal i èpicament patriòtic va enlluernar molts dels seus coetanis que, per l’edat i les cornades de la vida, ja començaven a anar justos de vista, alguns de pesquis, i la majoria d’armilla; perquè els embats de la crisi, com sempre, s’estaven acarnissant amb la soferta classe mitjana.
Llegeix el capítol 7 sencer a París/BCN…
Llegeix el capítol 6 aquí
Llegeix el capítol 5 aquí
Llegeix el capítol 4 aquí
Llegeix el capítol 3 aquí
Llegeix el capítol 2 aquí
Llegeix el capítol 1 aquí
Catalunya Plural, 2024 
