Des del 2010 vaig suportar amb creixent perplexitat i estoïcisme tots els esclafits d’eufòria independentista de molts dels meus amics de tota la vida. No m’oposava frontalment a la idea d’autodeterminació, però temia que la dreta, factora del projecte, els entabanaria amb promeses d’un futur de felicitat a canvi d’amagar un present de misèria neoliberal i corrupció. A cada manifestació alegre i festiva jo els recordava que Artur Mas havia pactat els pressupostos amb el PP, que la llei d’estabilitat pressupostària catalana era més bèstia que l’espanyola, i que provocaria un desmantellament dels serveis públics del qual trigaríem dècades en recuperar-nos, tal i com s’anava veient.
També els advertia del parany per amagar els tripijocs convergents de les comissions i el saqueig del Palau que podia ser tot plegat. Però estaven tan engrescats amb el somni del paradís nacional que cada dia explicaven amb gran vehemència Catalunya Ràdio i TV3, i que retopaven amb el mateix èmfasi i pocs arguments la majoria de mitjans, inclosos alguns com El País que presumeixen de rigorosos i progres, que mai no vaig aconseguir obrir un debat mínimament crític, i a la fi ho vaig deixar córrer, més que res per no tenir raons amb ells. Al cap i a la fi som amics, i sempre els respecto en tot.
Llegeix el capítol 8 sencer a París/BCN…
Llegeix el capítol 7 aquí
Llegeix el capítol 6 aquí
Llegeix el capítol 5 aquí
Llegeix el capítol 4 aquí
Llegeix el capítol 3 aquí
Llegeix el capítol 2 aquí
Llegeix el capítol 1 aquí
Catalunya Plural, 2024 
