Si has arribat a aquest article has de tornar a la casella de la setmana anterior. De cop i volta, just als carrers d’una barriada rebel per desmarcar-se del recinte original de Gràcia i amenaçar amb traspassar la frontera de Sant Martí, irromp la caserna de la Guàrdia Civil de travessera de Gràcia; la seva part posterior pertany al carrer del pare Laínez, hereu de l’Escorxador de la Vila.
També dèiem ahir sobre la situació al confí. Quelcom normal des de l’Antiguitat, quan els cementiris ja eren extramurs, i el mateix passava amb la matança del bestiar. La seva primera menció es troba a una llista destinada a Felip V de Borbó sobre els edificis preservats i projectes futurs a efectuar un cop conquerida la ciutat l’11 de setembre de 1714.
Un d’ells era la construcció d’un Escorxador a Gràcia; no sabem quan prosperà, si bé intuïm, com a mínim, una reforma envers 1842/43, quan figura a documents de l’Arxiu Municipal parlant d’erigir-lo, i la data, ja posats a especular, encaixaria a partir del creixement del municipal, brutal durant la segona meitat del segle XIX fins assolir els seixanta mil habitants al moment de la seva agregació a Barcelona el 1897, quan era una de les deu ciutats més poblades d’Espanya.
A partir d’aquesta premissa pot entendre’s el perquè de la seva erecció vora la meitat del Vuit-Cents. Era un oasi fins a l’urbanització de les parcel·les limítrofs de Joan Torras i Guardiola i els germans Romans. Començaven a la cantonada de l’escorxador, amb vistes a plaça Joanic, travessera de Gràcia i la immensa extensió rural de Can Comte, a dojo de vegetació fins a la crescuda urbanitzadora de finals dels anys vint i la Segona República, quan l’aïllament de Gràcia amb aquest altre tros del seu territori es cancel·là sens cap mena de mirament, decretant-se la fi del domini de la Masia de 1645 i els seus camps, de mica en mica integrats a la trama comtal.
Aquest inici, del que ens hem desviat, era sec, i pare Laínez arrencava les tres illes de propietaris. Creuaven amb els camps de Can Compte, el carrer de l’Escorxador, Jordà, avui en dia Pau Alsina, abans Secretari Coloma, i moria, fins a la seva ampliació cap a Sardenya, al torrent del Mariner. No és impossible perfilar una petita Història de l’escorxador al llarg de les seves darreres dècades. El 1891 degué veure les orelles al llop per la inauguració del seu germà gran de Barcelona, l’Escorxador General, com es deduïble emplaçat a l’actual parc de l’Escorxador, una frontera més del moment finisecular, aquest cop amb Sants.
Aquest moviment del tauler feia intuir una pèrdua de protagonisme fins i tot al perímetre gracienc un cop es consumés l’agregació. Es pogué advertir un altre preludi el 1893, quan el governador civil Larroca visità varies instal·lacions de la Vila junt amb l’alcalde Gausachs. L’Escorxador es trobava en pèssimes condicions higièniques, fins a fer-li exclamar allò de no voler imaginar el seu estat sense recepcions oficials, sobretot l’espai destinat a intestins i despulles de caps de bestiar, lamentable, a diferència d’altres epicentres de Gràcia, com el recentment estrenat Mercat de l’Abaceria, net com una patena.
Aleshores la matança del bestiar s’establí a les tres de la tarda. Aquells darrers anys del segle degueren ser una agonia entre vagues dels treballadors, queixosos per no tenir bastant amb sis quilos de sarment per a cremar els animals, malalties de les bèsties i corrupció dels directius. Pel 1901 allò recaptat no es corresponia amb el número de caps, suspenent-se de treball i sou al director, l’ajudant, l’administrador i quatre treballadors més.
Aquestes raneres degueren tenir una remodelació, de fet la pista per a començar amb tot aquest laberint vingué d’associar a Torras i Guardiola amb l’edificació d’un nou Escorxador el 1895, però la magnífica pàgina Barcelofia acudí al rescat. Torras i Guardiola fou mestre, entre d’altres, d’Antoni Gaudí, i destacà al camp de cobertes i estructures metàl·liques fins a fundar l’empresa fonedora Torras Herrería y Construcciones, encarregada de renovar l’Escorxador de Gràcia el 1906, com si d’aquesta manera el propietari de racons propers hagués completat el quadrant de les seves possessions, com si aquest tros de la vella Vila ara fos seu, fins a cert punt.
No sabem com foren els fasts de la reinauguració. Des de 1908 es clamava per a pavimentar bé el seu ingrés, depenent del municipi, no com les parcel·les de pare Laínez, en aquell instant denominat Campos, per al cap de poc temps dividir-se en dos sectors. El primer, de la cantonada amb l’Escorxador fins a torrent del Mariner, homenatjava a Zola, mentre e segon, d’aquest punt fins a Sardenya, ho feia amb el republicà Sol i Ortega. Aquesta fragmentació demostra com dins d’aquest illot entre Gràcia, on pertany oficialment, i el Baix Guinardó també hi havia una frontera més per la cronologia d’aquests dos segments.
El 1910 el paviment s’havia arreglat i les noticies eren fins i tot gracioses. Juan Santiago fou detingut a la porta de l’escorxador per carregar vint-i-cinc quilos de xoriç i no declarar-los a la caseta de consums. Els veïns del carrer de l’Escorxador, Hipòlit Lázaro a hores d’ara, protestaven pel soroll nocturn d’una fàbrica de tatxes, enganxada a una de fòsfors. El 1904 hi hagué una nit de detonacions d’armes de focs i persecucions de lladres i serenos.
La nota pel seu ofegament data a novembre de 1912. El 7 d’aquell mes hi hagué un conflicte entre els proveïdors de caps de porc i els cansaladers. Dos dies més tard davant la petició de matar més cap a Gràcia l’Ajuntament de Barcelona aclarí que per l’exigu de la matança al seu interior ni tan sols compensava la despesa de personal i il·luminació.
Pel març de 1914 un altre breu dilucida el cessament d’activitats, obrint-se un debat sobre el seu ús durant aquell tèrbol estiu, amb alguns decantant-se per la creació d’un centre sanitari davant l’epidèmia de tifus i altres, guanyadors, acceptant la petició urgent del club Germania per a acollir als ciutadans de l’Imperi Alemany a l’atesa de ser repatriats després del múltiple esclat de la Primera Guerra Mundial. El parèntesi del conflicte també ho serà per aquestes parets amb tanta sang, oasi i maldecap, alfa i omega de la barriada configurada per Torras i Guardiola i els germans Romans.
Catalunya Plural, 2024 
