Tornem a l’Escorxador. Encara amaga un munt d’històries. Durant tota aquesta sèrie ens movem per un seguit de carrers al llarg d’un tram molt concret, de plaça Joanic als terrenys de Can Comte a la vella frontera de Gràcia amb Sant Martí de Provençals, el torrent de la Partió o de Mariner.
Aquest territori s’amplià amb el temps. Als dos primers articles quedava quelcom confús l’origen del seu entrellat. La culpa és meva i tan sols meva. A l’inici vaig concedir tot el crèdit a l’arquitecte Torras i Guardiola per la seva petició d’urbanitzar tres illes el 1875, però just l’any següent els germans Romans feren seu el traçat, quelcom evident pel bateig dels carrers. Un en honor seu, l’altre pel segon cognom del clan i un darrer molt piloter, a Martínez Campos, més tard mutat a Campos fins a esdevenir Zola el 1907, sempre fins el torrent de Mariner Si Torras i Guardiola hagués intervingut en tot aquest assumpte apareixeria per aquests voltants de l’Escorxador.
El carrer Zola era el primer tram d’una línia recta. El torrent de Mariner el separava dels seus veïns, només dividits pel curs fluvial, de Sol i Ortega, acabat al carrer Sardenya. Uns a l’antiga Gràcia i altres a Sant Martí malgrat compartir vorera.
La història d’aquests dos carrers, la mateixa i diferent, és fascinant des la seva quotidianitat. Al sector Zola, des l’Escorxador, alguns arquitectes de renom construïren casetes. Potser una de les més antigues sigui la del número 7. A la cantonada amb Pau Alsina, abans Jordà, Maurici Augé i Robert treballà a unes vivendes per a Joan Mariné, amb tota probabilitat el propietari de Can Mariner, uns carrers més avall, seguint el curs de l’omnipresent torrent.
Al carrer Zola gairebé cada veí pogué explicar a principis de segle un accident. Per a arrencar amb tantes vides creuades tenim el 1914 a un jove alemany amb bones referències que vol treballar puntes i rabiones. Escriu des del 30 bis. Al 30 la premsa registra una subhasta per incapacitat el 1921 i la caiguda de Camilo Prats, guixaire de professió, des del primer pis.
El dia a dia, o salts puntuals del calendari, degué trepidant en aquest sospir. Els de Zola festejaven tant Gràcia com Sant Martí, i pel maig de 1919 quatre nens patiren ferides de consideració per l’esfondrament d’una plataforma amb músics. Salvador Milà Rovira es fracturà ambdues cames i els seus amics, de quatre a vuit anys, patiren contusions de grau menor.
També hi hagué lloc per a la ingesta de pastilles corrosives a mans d’una jove el 1926, qui sap si per amor, i atropellament de tota mena al mateix carrer i al centre entre carros i tramvies.
La millor efemèride dóna per a un curtmetratge o un relat La Vanguardia del 26 d’abril de 1923 notifica la història d’un tal Ramon Pérez, contractat a una sabateria al 19 de Zola, al dispensari de Gràcia després d’escapar de la mort en un tiroteig al costat d’una bodega de Menéndez Pelayo, avui torrent de l’Olla. En realitat Jesús del Priego, amb les seves inicials cosides a la roba, tingué un síncope al carrer del Diluvi i, segons el periodista, era un anormal amb mania persecutòria.
Sol i Ortega ens condueix a una altra dimensió més enllà de Gràcia, a Sant Martí, Districte IX abans de la Guerra o Baix Guinardó als nostres dies, un embolic fenomenal, coses de la frontera. Aquest tros té menys contingut, malgrat tot molt útil per a definir la mentalitat de la barriada de Romans. Tingué una seu del Centre republicà radical autonomista. Marcel.lí Domingo, un d’aquells polítics massa oblidats, pronuncià discursos el 1916, el mateix any de la súbita mort de José Ferré Agramunt, el peça, qualificat de personatge conegudíssim. He cercat més informació, sens cap mena d’èxit.
Sol i Ortega era l’aneguet lleig del conjunt. La seva part de barri no tingué enlluernat fins a la segona meitat de la dècada de 1920, qui sap si coincidint, és el més probable, amb l’acceleració de les obres degudes a l’Exposició Internacional. A Romans i voltants s’havia sol·licitat, i deduïm que implantat, des de 1880. El contrast és notori, i des d’aquí us present a les altres afectes mes enllà torrent del Mariner: Ventalló, Nogués i Sardenya tallant tant el segon sector de Romans, tanmateix perjudicat, i la pròpia Sol i Ortega, on no podia faltar una picada d’ull delinqüencial. El 1928 es robà el comptador de gas i la caixa de la lleteria de Salvador Roig.
Pel setembre de 1936 la Gaseta Municipal fa constar la pavimentació de Zola i Romans, com si la guerra no hagués alterat la normalitat. Aquest havia canviat en excés des d’una llavor mínima. En menys de vint anys l’Escorxador havia cedit al seu lloc a la caserna de la Guàrdia Civil.
Cap a Gràcia la distància rural d’antuvi anava desapareixent per la inauguració del tram de passeig de Sant Joan entre el monument a Verdaguer i la travessera de Gràcia i la progressiva urbanització dels terrenys de Can Comte, amb la irrupció de Sabin d’Arana/ Pi i Margall. Tampoc podem ometre l’aprovació de carrer de Joaquim Ruyra el 1935. D’aquest manera aquest angle de la barriada quedava encerclat, sense obertures del passat.
Si anem cap a l’Hospital de Sant Pau allò militar s’imposava per l’aclaparadora caserna de cavalleria de Girona i les cooperatives dels soldats, gairebé una continuació ideal de l’establiment de la Benemèrita.
Si miréssim envers la Sagrada Família observaríem un teixit ben variat, amb un món rural a punt d’extingir-se enganxat al torrent. Ja tindrem oportunitat de parlar d’aquesta zona, on s’aprecia una cesura ben nítida entre immobles republicans i franquistes, aleshores mesclada entre esglésies i fàbriques, això sí, amb una consciència ben clara d’enterrar traces pretèrites a partir d’un aprofitament de qualsevol centímetre per a vivendes, cada cop més altes.
El 1942 Sol i Ortega es fongueren per a dir adéu. El jesuïta pare Laínez prengué el relleu i, finalment, de Ruyra a Sardenya la rectitud aparcà antigues disputes. A unes fotos de 1951 el paviment és desastrat, sorra sense arestes. A la nostra estimada Gaseta Municipal el redactor encara l’anomena de Zola. Un descuit. No he pogut conversar amb cap habitant d’aquest record. A Romans vaig conversar amb un inquilí del número 28, on per desembre de 1935 assassinaren amb premeditació, alevosia i nocturnitat al recaptador d’un empresa. Vaig dialogar amb el noi, enrarit per veure’m mirar amb tanta atenció els baixos de casa seva. Cercava els trets. És una altra història.
Catalunya Plural, 2024 
