Recuperem aquest article, que va ser publicat en 2016
És possible esborrar tot un any de la història recent? La resposta és sí. El relat processista ja fa temps que ho ha aconseguit: l’any 2011 mai va existir. Per si quedava algun dubte, l’ocurrent “gràcies Constitucional, amb tu va començar tot” del president Carles Puigdemont, molt celebrat entre la seva gent, l’acaba de testimoniar.
Segons el relat oficial, aquell que hem incorporat al nostre lòbul frontal a força d’escoltar a polítics i tertulians, hi ha una causa-efecte immediata entre la sentència del Constitucional contrària a l’Estatut i la insurgència independentista popular catalana, també anomenada Procés. Però si anem a la cronologia, els fets no acaben de casar amb aquesta seqüència, precisament perquè l’any 2011 sí que va existir. En aquest videojoc ens han esborrat una pantalla. Ja que, si amb el Constitucional va començar tot, com s’entén que un any després CiU estigués pactant amb els que havien recollit firmes contra l’Estatut i presentat el recurs davant el Constitucional?
Repasem-ho amb les dates a la mà. La sentència de TC sobre l’Estatut és del 28 de juny de 2010. La manifestació de rebuig a la sentència (convocada per Òmnium Cultural i amb José Montilla, llavors encara president de la Generalitat, a primera fila), del 9 de juliol de 2010. I què va passar en la manifestació de la Diada de 2010? Que va ser tan pírrica com les precedents. Les cròniques parlen d’entre 9.000 i 15.000 persones, més o menys els mateixos de l’any anterior. I de l’altre i de l’altre i de l’altre… i així fins arribar a la data incerta dels anys vuitanta en què Convergència va decidir que la Diada havia de deixar de ser reivindicativa per reconvertir-se en una jornada festiva (entre els meus records d’infància estan les riuades de catalanisme unitari que vaig veure passar des del balcó de casa, a la Ronda de Sant Pere, és a dir que recordo també amb sorpresa de preadolescent com aquelles grans manis anaven sent cada any menys massives i emocionants).
Per tant, aquí hi ha un primer misteri. Tot i la lògica indignació popular per la sentència de l’Estatut, la manifestació de l’11-S d’aquell any va ser paupèrrima. Per què? Potser fos que, tenint en compte que la gent ja s’havia manifestat tres mesos abans, no tenia sentit repetir-ho. O potser fos perquè el malèfic i espanyolista tripartit, que encara manava, va abusar del seu control mediàtic per posar sordina a la convocatòria.
Però al novembre de 2010 hi va haver eleccions a Catalunya i al desembre Artur Mas va ser investit president (gràcies a l’abstenció de PSC, i amb els vots en contra de tots els altres grups, inclòs ERC). I què va passar, llavors, a la manifestació de la Diada de 2011? Doncs la crua realitat és que van tornar a assistir els 10.000 irreductibles de sempre. Ni un més. Agafin el diari més llegit de Catalunya, vagin a la seva hemeroteca, marquin la data del 12 de setembre de 2011 i busquin la crònica de la manifestació del dia anterior. No la trobaran. En cinc pàgines d’informació sobre la Diada (la primera de Mas com a president, i en la qual va repetir l’esquema de celebració institucional al parc de la Ciutadella inventat per Maragall) es dediquen les sis línies finals de la segona pàgina a parlar de la manifestació. Exactament es diu això: “A la tarda hi va haver manifestacions independentistes en diverses capitals. A Barcelona hi va haver 10.000 persones. Uns encaputxats van cremar una bandera espanyola en passar davant els jutjats”. Punt final.
Per tant, les dues Diades immediatament posteriors a la sentència de l’Estatut van ser tan fluixes, pel que fa a la protesta, com ho havien estat les anteriors a la sentència. La qual cosa no vol dir que no hi hagués un malestar latent en el si de la societat catalana. En tot cas, era un malestar que en aquells moments no convenia mobilitzar.
Rebobinem fins als inicis d’aquell 2011. Si en els seus primers mesos el govern Mas (també anomenat govern dels millors o govern business friendly) intenta sustentar la seva acció parlamentària mitjançant acords de geometria variable, l’escenari canvia a partir de les eleccions municipals de maig .
A partir d’aquest moment, neix un nou romanç entre CiU i PP, i fruit d’això els vots de PP permeten Xavier Trias convertir-se en alcalde de Barcelona i els de CiU que Xavier García-Albiol ho sigui de Badalona. El bastió socialista de la Diputació de Barcelona és arrabassat per una aliança CiU-PP, el Govern Mas aprova uns nous pressupostos (els de les retallades) amb els vots de PP i es comencen a tramitar les anomenades lleis òmnibus (aquells esperpèntics encadellats legals per desmuntar per la via ràpida l’acció legislativa del septenni tripartit) que arribaran a bon port gràcies a la bona sintonia entre convergents i populars.
Tot això passava, insistim, exactament un any després que el Constitucional hagués retallat l’Estatut a instàncies de el partit de Mariano Rajoy.
Segurament no sigui desgavellat fixar la data de sortida de la crispació actual a la sentència de juny de 2010, però en tot cas no és la del Procés. En aquell oblidat 2011 CiU va ser molt capaç d’entendre amb qui havien dinamitat l’autogovern català, tot i que ho van fer sense càmeres ni sopars al Majestic (havien après dels errors del passat). I l’enteniment podria haver durat més, però al novembre de 2011 el PP va guanyar les eleccions espanyoles amb majoria absoluta.
Llavors CiU va deixar de ser decisiva per a l’estabilitat parlamentària a Madrid (el paper en el qual històricament s’ha sentit més a gust), mentre que el PP continuava sent-ho per a l’estabilitat parlamentària de Govern català, i la combinació de tots dos factors va donar peu a una convivència insuportable. De seguida va emergir la vena xulesca del PP. Una Alícia Sánchez-Camacho crescudeta se les va apanyar per enxampar la vicepresidenta Joana Ortega a les escales de Parlament i reprendre-la davant les càmeres de TV3, retraient-li que al Congrés CiU acabés de votar en contra de la investidura de Rajoy. La lideressa popular catalana passava per un moment pletòric. Encara res se sabia sobre cert dinar al restaurant La Camarga.
Al març de 2012 neix l’Assamblea Nacional de Catalunya. Havia arribat l’hora de mobilitzar el malestar. A mitjans d’any Mas trenca definitivament amb el PP i durant els mesos següents es comença a escalfar la manifestació de la Diada. Mai abans els mitjans havien parlat d’aquesta manifestació a tres i quatre mesos vista. Es discuteix en les tertúlies, ocupa portades, obre informatius. I així és com es passa dels 10.000 irreductibles de 2011 al milió de persones de 2012. Mas necessitava la legitimitat del carrer per avortar la legislatura, convocar noves eleccions i esgarrapar els sis escons que el separaven de l’anhelada majoria absoluta.
Com assenyalava en un anterior article, en què alguns lectors van criticar que posés en dubte sense més elements l’espontaneïtat de la Diada de 2012 (mai deixo de llegir un comentari, m’interessen fins i tot els que em posen a caldo), a Mas la jugada li va sortir fatal. I es va obrir un altre escenari, que cadascú qualificarà com vulgui, i que segons el meu modest entendre ha estat sobretot una fugida cap endavant, en la qual estem encara instal·lats, sustentada per un genuí malestar social.
Catalunya Plural, 2024 
