Félix Millet Tusell i Jordi Pujol Soley tenen unes biografies amb força punts de contacte. Són d’una quinta semblant, encara que Millet és cinc anys i mig més jove que Pujol. Tots dos van passar per la presó fa molts anys. Pujol quan encara no havia complert els trenta, perquè al sistema franquista no li va agradar gens que redactés les octavetes que es van llençar al Palau de la Música criticant el dictador, que estava fent una estada a Barcelona. Un consell de guerra el va condemnar a set anys de presó i en va complir tres. Millet només va estar un parell de setmanes en situació de presó preventiva per un afer menys digne. L’acusaven d’estafa com a directiu de l’empresa immobiliària Renta Catalana. Al final, el van condemnar a dos mesos de presó i 30.000 pessetes de multa. Tenia 48 anys.
El Palau de la Música també els uneix. Pujol va construir la imatge de lluitador antifranquista i catalanista en base a l’admiració que va generar l’acció al Palau que el va dur a presó. El 1990, Millet va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, amb la presidència de la qual va aconseguir molt prestigi i, com s’ha demostrat recentment, molts diners. Uns diners que s’embutxacava al mateix temps que un bon grapat se n’anaven cap al partit de Pujol, Convergència Democràtica de Catalunya.
Millet ha acabat anant a petar un altre cop a la presó per aquesta qüestió. Hi va entrar el 25 de juny, amb els 84 anys fets. La condemna que hauria de complir és d’onze anys. És a dir, que hauria d’estar entre reixes fins els 95. En aquest camí l’ha acompanyat Daniel Osàcar, que va ser tresorer del partit de Pujol. Osàcar té 87 anys i la condemna que li ha caigut és de tres anys i mig.
Un germà de Fèlix Millet, Joan, va ser conseller de Banca Catalana, l’altra peça clau en l’ascendència que va aconseguir Jordi Pujol sobre la societat catalana. I un altre germà, Xavier, va ser candidat a l’alcaldia de Barcelona l’any 1979 en representació de CDC.
L’ajuntament de Barcelona va concedir condecoracions a ambdós. A Millet li va atorgar la clau de Barcelona i el tractament de senyor de Barcelona. A Pujol, la medalla d’or de la ciutat. Uns guardons que han hagut de tornar. Millet també s’ha quedat sense la creu de sant Jordi que li van concedir el 1999 i no serà fàcil –tot i que res és impossible a Catalunya- que a Jordi Pujol n’hi pengin una, algun dia, després que fa sis anys confessés que havia amagat una fortuna a l’estranger durant els 23 anys que va presidir la Generalitat.
El cas Millet ja està sentenciat. Teòricament, s’haurà de passar una bona temporada entre reixes perquè no és previsible que el govern espanyol li concedeixi l’indult que ha demanat. Queda per veure, doncs, si algun dia coincidirà a la presó amb l’expresident de la Generalitat. Pujol va complir 90 anys el 10 de juny. No són edats per anar a la presó. Si hi hagués anat per la gestió que va fer de Banca Catalana abans d’arribar a la presidència de la Generalitat, la història de Catalunya hauria tingut uns protagonistes diferents a partir dels anys vuitanta. Però hem tingut el que hem tingut.
Potser una bona conclusió a treure del repàs a les trajectòries de Fèlix Millet i Jordi Pujol és que cal que els ciutadans s’ho pensin bé a l’hora de triar els seus dirigents polítics i que les administracions també s’ho rumiïn força abans de repartir creus i medalles.
Catalunya Plural, 2024 
