3 de desembre de 1935. José Borja Centalla es prepara per a obrir la porta del seu domicili al 28 del carrer de Romans. Du a sobre més de quatre mil pessetes, diners ben guardats per a pagar quan arribi l’alba als jornalers de la Casa Pujadades i Jorba. Després de la seva mort romangueren restes de bales a la tàpia, un aparador de l’immoble i a la seva paret d’ingrés. Els dos atracadors s’escaparen pel torrent del Mariner a la seva cruïlla amb Sant Lluís, absent fins ara d’aquesta història de la barriada de Romans, però decisiu a la ser la mostra de la seva unió amb Gràcia i arribar fins al torrent de Lligalbé.
La documentació d’una casa noucentista, recentment restaurada, a la seva cantonada amb Alcalde de Móstoles, parlar del carrer de Sant Lluís; quan ho vaig llegir m’estranyà, perquè ara pertany a Taxdirt. Un cop conclosa la guerra, la consolidació de l’avinguda del General Sanjurjo, l’actual Pi i Margall, partí, una altra frontera, Sant Lluís. El seu tram pertanyent a Gràcia seguiria amb el nom original, mentre des d’aquell punt concret esdevindria Taxdirt, en record a una acció de la infausta guerra marroquí de 1909. Per culpa de Sabin d’Arana/Sanjurjo/ Pi i Margall es remarcava encara més l’especificitat del barri, tant pel canvi al nomenclàtor com per la forma espacial, trencant la unitat del vell Sant Lluís.
Sant Lluís, més aviat Taxdirt, es troba just al damunt del binomi, en ordre descendent, de Romans i Pare Laínez. Romans sembla haver-se venut falta al meu cap, i potser és pel seu aspecte actual, molt interessant per alguns blocs dels anys vint, el joc d’endevinar el curs, interromput, del torrent de Mariner i la seva fractura a Pau Alsina per l’Institut Montserrat Roig, ben industrial a la seva estètica, com si ens retornés una empresa famosa del perímetre, els Hijos de Emilio Detouche, alambres y derivados, instal·lada al número 28 del carrer de l’Escorxador, avui Hipòlit Làzaro.
Romans du el nom dels propietaris, i potser per això mateix iniciatives com l’enlluernat del seu primer tram o el moviment empresarial, amb fàbriques de botons i també automobilístiques, es destacaren des de la fi del segle XIX, així com els problemes, com el seu tram adjacent a Can Comte, tapiat el 1894, a enderrocar un cop s’hagués perllongat el carrer de l’Escorxador.
A Romans no hi ha grans històries, però almenys sí ens ajuda a comprendre millor l’evolució de la barriada. El seu sector corresponent a Sant Martí es va veure condicionat pel seu tardà desenvolupament urbanístic, amb excepcions, quelcom demostrar per les constants súpliques de 1922 a 1925, queixes per la manca d’enlluernat, un racó perillós per la manca de vigilància a un solar del passatge de Nogués o les inundacions pel desbordament del torrent de Mariner després d’un gran aiguat.
La llista de firmes per la qüestió dels fanals constava dels carrers de Sant Lluís, encara d’una sola peça, torrent de Mariner, Romans i Ventalló. Aquesta darrera l’he comentat ben poc durant aquesta petita història del barri, i la causa és la seva ubicació al tram corresponent a Sant Martí. El seu nom prové del seu propietari des de mitjans de la dècada de 1860, Josep Ventalló i Llobateras, alcalde de Terrassa durant la segona meitat del segle XIX. Ventalló i la seva paral·lela pugen fins al carrer de l’Encarnació. La seva sòcia és el passatge Nogués, en honor a Caterina, la dona de Ventalló.
Al número 20 d’aquest fals passatge em sorprengueren dos medallons a dalt d’una porta. El xoc fou molt fort doncs un semblava, a simple vista, l’escut de Sant Andreu, com si això es volgués embolicar més la troca de la múltiple frontera, i l’altre correspon a Minerva. Després de provar alguns mètodes per a netejar la imatge he tornat a la intuïció tòpica quan veus una placa d’aquest tipus, gairebé sempre a la part superior del portal, i més d’una vegada memòria de les asseguradores d’incendis Atenea farà perdurar el misteri d’aquesta casa, de 1900 segons el cadastre.
Tornem a Romans, amb rutines a les seves torres, morts, desaparicions canines, anuncis de tallers mecànics i fins i tot la simfonia de la normalitat d’un senyor, potser desesperat, renunciant a la seva col·lecció de segells, venuda a qui més pagués un 11 de setembre de 1938.
La gran trama d’ascens i decadència fins allò més miserable de la barriada és la fàbrica de alambres y derivados Hijos de Emilio Detouche. L’empresa, ubicada com ja hem dit al 28 del carrer de l’Escorxador, era la típica familiar, gairebé una metàfora de moltes il·lusions perdudes des la petitesa fins a les ales foses per voler volar massa alt. La marca figura a catàlegs de publicitat on mostra ufana els seus establiments, ampliats a la cruïlla d’inici amb Romans. El clan vivia al 17 de Zola, com si el seu caminar tingués sintonia amb tot l’entorn. L’octubre de 1926 es declararen en bancarrota, el 1929 tingueren litigis amb els treballadors i el 1935 es posaren en pública subhasta les seves possessions, entre les que hi havia 669 metres, potser així s’expliqui la mutació on ara hi ha l’escola, de la fàbrica i una vivenda al carrer de Sardenya 421, tocant a Zola, aquí anomenada segons l’unitari, i resistent, Campos.
El cognom Detouche és vistós i sonor. Potser la seva caiguda en desgràcia desequilibrà Romans, tanmateix mig desmanegada pel torrent de Mariner, insinuant-se de forma ben sibil·lina. Malgrat ser la primera a Romans li manca magnetisme, just enmig de Pare Laínez i Taxdit. Durant les jornades dels aplaudiments durant la crisi sanitària una veïna de la cantonada amb Ventalló posava a tot volum la música, arribant a tots els carrers del voltant. Més enllà de Pi i Margall el so ja era inaudible.
Catalunya Plural, 2024 
