Jorge Morales és enginyer, expert en energies renovables. L’autor d’Adiós, petróleo vaticina que les renovables són el futur, això és segur, però que “el debat ara és de qui seran”. Les renovables obren les portes a un nou model energètic, en què “el ciutadà té la mateixa tecnologia que l’empresa i pot, des de casa, competir amb un oligopoli”.
Segons vaticinis de Morales, la transició energètica es completarà en els propers 20 anys, però serà un procés llarg i complex. Sobre aquest tema versarà la ponència de Morales, juntament amb Eloy Sanz i Marta Victòria Pérez, a la Uni Climàtica, l’escola d’estiu online de La Marea sobre el canvi climàtic, que compta amb més de 50 ponents i 30 hores de formació i que tindrà lloc entre el 13 i el 16 de juliol.
En una entrevista a La Marea, fa uns anys, afirmava que les renovables suposaven una democratització de l’energia. Això va ser fa tres anys. Ho segueix creient així?
Sí, és clar. Una de les coses que de vegades oblidem, quan parlem d’energies renovables, és que no es tracta només de canviar la font d’energia, sinó també la seva propietat. Això és una cosa que amb les fòssils era impossible fer però amb les renovables s’obre una porta. Les renovables no són necessàriament més democràtiques, però poden ser-ho.
Tecnològicament, algunes també són més accessibles, com l’energia solar: et pots posar un panell a casa teva i és la mateixa tecnologia que té una gran empresa i és una manera casolana d’obtenir energia competitiva. No hi ha molts sectors en què un ciutadà, a casa, pugui intentar competir amb un oligopoli.
El que planteja, al nord global pot ser una realitat, però en el sud hi ha moltes empreses, de l’IBEX-35 sense anar més lluny, que practiquen unes polítiques extrtactivistes que no fan que les renovables siguin més accessibles. Suposa això un risc?
Les empreses, lògicament, intenten mantenir la seva quota de mercat, intentant incidir en certs governs perquè els models de negoci de les renovables mantinguin l’statu quo actual. Però per evitar això també estem els altres.
En quin sentit?
Insisteixo que hi ha una oportunitat de democratització, però que no necessàriament les renovables són més democràtiques. Depèn de nosaltres i de les decisions que prenguem en els propers 10 anys. El que fem ara serà determinant per decidir qui serà propietari de les plantes de generació d’energia del futur. Ja sabem que el futur és renovable, el que caldrà veure és de qui serà.
Quins serien els passos per evitar la privatització dels recursos naturals?
Molts, perquè cadascú té la seva forma d’influir o canviar la seva petita parcel·la de món, però la decisió més clara i efectiva seria la d’instal·lar panells solars propis. Això ha de portar de la mà una normativa que ho afavoreixi. Després, hi ha gent que és més inquieta i s’inclina per coses com les comunitats d’energia renovable, que estan recollides al BOE des de fa poques setmanes. Es tracta d’instal·lar un panell més gran que permet a una comunitat de veïns produir energia i exportar-la a tercers o a les xarxes elèctriques.
Són solucions més complexes, però possibles. Ara treballem en el model de 0 factures, amb el que una família pot eliminar la seva factura de la llum o, fins i tot, cobrar de la venda d’energia. També es pot eliminar la factura de gasoil o gasolina si tens un cotxe elèctric i prescindir de la factura de la calefacció, perquè també hi ha tecnologia renovable per això. Tot això suma factures que poden superar els 500 euros a el mes, que s’eliminen de cop. Òbviament requereix d’una inversió inicial, que no és senzilla i no és accessible a tothom, però cal treballar en que sigui accessible per a la major part de la població.
De quina quantitat estem parlant per arribar a aquestes factures 0?
Els panells solars, les bateries per a les nits o per quan no hi hagi sol, el cotxe elèctric, prescindir del gas i una aerotèrmia sumen uns 50.000 euros. Poca gent té aquests diners. Hi ha opcions, com augmentar la hipoteca i tornar aquests diners a llarg termini, o que les mateixes empreses que t’ho instal·len et financin la inversió. I és una gran inversió, perquè és canviar aquests 500 euros que ja estàs malbaratant, amb els quals afavoreixes un oligopoli, contribueixes a la destrucció del planeta i, a més, no generes ocupació local, per una inversió en un model molt més net.
Potser es tracta d’una realitat un tant utòpica. El que ens queda més a la mà són les cooperatives d’energia, que amb els combustibles fòssils haurien estat impensables.
El tema cooperatiu és un dels grans a debatre, sobretot en el sud d’Europa, perquè estem molt poc acostumats a compartir. També veig perills en aquest tipus de model. Hi ha coses que fan molt bé, com vincular la gent i sensibilitzar-la sobre el problema energètic, però cal ser conscients que les cooperatives no estan donant necessàriament el millor preu final. Em pregunto sobre la sostenibilitat a llarg termini d’aquest model, perquè si el client ha de pagar un 20% més que en una altra companyia, veurà que la cooperativa és un luxe que no es pot permetre.
Com planteja, doncs, el model alternatiu de distribució d’energia?
Les cooperatives no han de ser necessàriament més cares que la resta. Cal plantejar-se per què ho són i en què s’inverteixen els diners i com s’aconsegueix l’energia, que es pot comprar al comptat o a llarg plaç. Posa, per exemple, que ets client d’Endesa i pagues 100 euros al mes i ara et canvies a una cooperativa. Potser és capaç d’igualar el preu d’Endesa, però per fer-ho la cooperativa perd diners, perquè té uns costos superiors i al final li compra l’energia a Endesa, pagant els peatges oficials.
D’aquesta manera, si Endesa guanyava amb tu 20 euros d’una factura de 100, ara els segueix guanyant, perquè a la fi és qui distribueix l’energia, mentre la cooperativa perd diners. Compte, doncs, amb els models cooperativistes perquè, tot i que estan basats en principis que defenso i que són pels que cal anar, xoquen amb l’economia de mercat. Cal fer les coses de manera eficient.
Desconec com fixen els preus les cooperatives; pot ser que alguns preus elevats es justifiquin perquè tenen més despeses que altres companyies o perquè inverteixen part de els diners en energies renovables. No sé exactament el funcionament de cadascuna, però el que sí sé és que els preus alts de les cooperatives no promouran un canvi massiu. Cal que els models col·lectius siguin els més barats.
Com? Produint directament l’energia?
És evident. Si no tens energia pròpia, sempre estaràs venut als marges que imposi un tercer.
Com valoraria la legislació espanyola respecte a la producció d’energia?
Espanya ha millorat molt en els últims anys, després dels tres anys de l’impost a el sol. Queden coses per fer, sobretot en l’àmbit fiscal perquè produir energia suposa haver de declarar-la de manera complexa. Cal una reforma fiscal que promogui comportaments desitjables com és la petita producció d’energies renovables. A més, el model fiscal actual per als petits productors que volen compartir energia és molt rígid: han de constituir-se com a cooperativa. Imagino que no totes les comunitats de veïns estaran disposades a constituir-se com cooperatives per compartir energia.
Quin model destacaria a Europa?
A tot arreu hi ha referències de com les coses es poden fer més senzilles a nivell fiscal. Miraria sobretot al nord d’Europa, perquè tenen una concepció totalment diferent a la nostra. Em crida molt l’atenció que no entenguin el concepte de ‘gestoria’ perquè allà tothom fa la seva declaració d’impostos, ja que són tremendament més senzilles. Estan dissenyades perquè les puguin fer qualsevol. Això és imprescindible per facilitar el model cooperatiu.
Tornant a l’entrevista a La Marea, el 2016 va vaticinar que el 2025 el 50% dels cotxes que es vendrien serien elèctrics. Com ho veu ara?
Igual. Crec que està a punt i cada vegada hi ha més pressió perquè sigui així. Dependrà, més que res, del ritme que vulguin imposar les marques i el que els governs els deixin imposar. Estem a màxim tres anys que la compra d’un cotxe elèctric sigui més barata que la d’un vehicle de combustió. El problema que tenim ara és l’estoc: comença a haver-hi greus problemes com que et lliurin el cotxe en un any perquè no hi ha capacitat de fabricar tants com demanda hi ha. Però econòmica i tecnològicament estem preparats.
Les ciutats i les carreteres estan preparades per acollir aquest increment de cotxes elèctrics?
Cada vegada més. Tinc un cotxe elèctric des de fa cinc anys i per primera vegada faré un trajecte Madrid – Barcelona en cotxe. Fa dos anys no m’ho hagués plantejat perquè només hi havia un punt de càrrega que, si em fallava, em quedava tirat. Ara tinc moltes opcions. Si el 2025 no s’arriba a la profecia que vaig fer serà perquè la xarxa de vendes no estigui preparada, no perquè no hi hagi demanda.
A les marques els costa fer la transició? Canviar les fàbriques i la formació dels empleats costa diners i no passen pel seu millor moment
Si no es compren més cotxes elèctrics és perquè no interessa a les marques, que intenten amortitzar l’estoc de cotxes antics. Una de les raons per les quals ara et decantaries per un cotxe de combustió i no per un elèctric, és perquè te’l lliuren al moment. Quan seran les vendes del 50%? Quan vulgui el fabricant. A mi m’ha passat anar a un concessionari i veure que el venedor és un expert en cotxes de combustió. Se sap de memòria el full tècnic de qualsevol vehicle. Però li preguntes sobre un cotxe elèctric i aquí ja no tenen ni idea. Són els mateixos comercials els que et deriven, així com les marques, a comprar un cotxe de combustió.
Parlem de el gas, una energia que durant un temps va ser considerada una energia de transició, semi neta, cap a les renovables. S’ha superat ja?
Encara se’l coneix així en certs àmbits. El cognom gas ‘natural’ li ha vingut molt bé per això. Hi ha una publicitat enganyosa consentida en molts casos pels governs que ha afavorit que molta gent consideri que el gas és net. Ara bé, no li queden molts anys: ja no es faran més instal·lacions de gas per generar energia elèctrica. És una cosa que està condemnada a morir, encara que lentament.
S’atreviria a vaticinar quants anys li queden al gas?
Per a la calefacció, segurament queden més de 20 anys. Però en el sector elèctric, segurament no més de 10. Cal tenir en compte que es fa servir per la flexibilitat a l’hora de poder-la combinar amb les energies renovables, però només suposa un 20% de la producció.
Catalunya Plural, 2024 
