El primer pas per aprendre a investigar racons és adquirir una inesperada consciència d’aquí passa alguna cosa quan la quadrícula s’aparta de la seva democràtica i monòtona rutina geomètrica. Recordo un doble instant de fa molts anys, amb tota seguretat separat amb les seves nits. La primera seqüència és el gest d’un guàrdia civil de la caserna recordant-me la prohibició de fer fotos a l’edifici. La segona és adonar-me de l’anomalia a la cruïlla de travessera de Gràcia amb el torrent de Mariner, i no només pel castell residencial d’aquest punt, sinó per com l’asfalt afrontava el descens a una espècie de cruïlla.
La meva vivència del torrent de Mariner, ara un cul-de-sac per motius obvis, és la d’un tros d’aquest línia recta, el corresponent a pare Laínez. El seu jardinet m’ha donat espants i alegries, com una vegada amb el José Luis, quan ens expulsà un veí de veu traqueotomítica.
Si anem a la seva Història trobarem una referència del seu origen a un dels darrers vestigis del seu curs per l’Eixample, el passatge del coll de Portell, a Roger de Flor amb Consell de Cent. El rierol devia baixar des de Can Baró, transitar per Can Sanpere, on es troba l’actual camp de l’Europa, i des del carrer de l’Encarnació entrava a la barriada de Romans, amb un meandre amb el carrer de Ventalló fins a redreçar-se als seus metres supervivents.
En aquesta zona de Barcelona disseccionar un torrent és escriure la crònica de la seva desaparició. El de Mariner fou el de la Partió per la seva condició fronterera. Ara tan sols pot intuir-se. El 1908 s’elimina d’aquest límit la caseta de consums. La desaparició de l’Escorxador desdibuixà encara més aquest passat, tanmateix sacrificat per les molèsties. El relat el del torrent és més el del seu curs, no el dels seus habitants. La única excepció, potser per a igualar-se amb la resta del veïnat, data de febrer de 1921, quan al número 27, conegut com el Tancat, la policia interceptà dinou bombes esfèriques i una granada de l’exèrcit francès. Eren els anys del Pistolerisme i la condició amagada del barri, agreujada a la recta de Mariner per la nul·la il·luminació, havia de tenir alguna utilitat per molt macabra que fos.
La gran problemàtica de Mariner radicava a la inestabilitat del seu camí. Pel 1915 els aiguats feren constar l’urgent necessitat d’un desballestament. A la seva part superior pot perfilar-se el seu trajecte a petits buits entre edificis. El 1930 es feu desaparèixer un tram entre Romans i Sant Lluís. La seva sinuositat no podia tolerar-se dins d’una estructura ordenada.
El mateix passava al seu descens envers la mar. El sector contigu a Romans amb vites a l’Hospital de Sant Pau i la Sagrada Família, entre Baix Guinardó i el Camp d’en Grassot, s’omplia per una profusió constructora només interrompuda per la guerra, quelcom visible a les façanes dels seus edificis, remarcant-se molt la subtil diferència entre el racionalisme republicà i l’estil franquista de la immediata postguerra.
Abans d’aquesta apoteosi de blocs d’apartament la invasió de l’Eixample fou més progressiva. El 1913, no sens haver cremat durant la Setmana Tràgica, l’església de l’Immaculat Cor de Maria, obra de Joan Martorell, veié la llum entre Sicília, Nàpols i Sant Antoni Maria Claret. Just a sota es troba la Sedeta, un centre cívic amb el nom de l’homònima fàbrica tèxtil, fundada el 1895 i salvada a nivell arquitectònic pels veïns durant la Transició, quan la volien enderrocar per a edificar més simulacres de gratacels.
La seva supervivència ens brinda l’oportunitat de conèixer millor com era l’entorn quan el torrent encara campava per la seva superfície. A una franja descendent gairebé des de la porta de l’església, que li tapa el curs, baixa per un límit del recinte fabril. És el passatge de Llavallol, anomenat així en homenatge a la saga de camperols de la Masia dels Grassot, demolida poc abans.
El Llavallol permet identificar el Mariner per la seva pavimentació amb llambordes d’una altra època. El rierol no vol acomiadar-se i, si el seguim, hem d’accedit als jardins d’Antoni Puigvert, amb una sortida al carrer de Còrsega, el desballestament el torrent a un carrer desaparegut, el de la Coronela.
El tram dins dels jardins és recognoscible pel mur i el seu giravolt cap a Còrsega. La seva amplada es torna estreta. Era el carrer d’Iscle Soler, i el seu desafiament a la rutina de l’Eixample aguantà fins els anys 80, i d’allà el torrent deuria anar pel passatge de Mariner.
Llavallol, Iscle Soler, la Coronela i Mariner ens han dut coll avall, i a vegades no ho pensem, però som ben a la vora de la Sagrada Família. Podríem parar del barri del Poblet. De fet, el seu passatge més antic, el Conradí, es troba al costat, si caminéssim una illa de cases a la dreta admiraríem el seu maltractament municipal de tots els Ajuntaments, però també d’aquest, especialista en posar-se medalles mentre destrossa el patrimoni sense pietat.
La Coronela, pot veure’s al mapa, era un fil finíssim, gairebé un abrupte del Mariner, també present fins no fa tant a un dels seus desviaments, després confluint amb la Coronela, una illa entre Còrcega i Indústria. Aquest capritx s’anomenava passatge de Berenguer i a la Gaseta Municipal de 1947 es decretà la seva desaparició. Donà la llauna fins a la fi dels anys seixanta, com si es resistís a cedir la parcel·la, i el mateix passà amb la Coronela; els seus números creaven complicacions per duplicar-se amb es de Còrsega. El vell món no volia morir, i potser per això encara podem inspeccionar-lo per l’afecció de les formes, fortes sense empetitir-se per tantes barbaritats urbanístiques.
Aquesta meravellosa bogeria s’ha esfumat com per art e màgia o pel gust de complir la dita de no deixar un centímetre buit a l’Eixample barceloní.
El passatge de Conradí pot datar-se entre 1810 i 1820. Abans tenia altres formats, doncs l’han anat capant els decennis i el predomini dels cotxes a la via pública. A un document de 1862 Els Soms, cognom vinculat amb el passatge, demanen arreglar la llera del torrent de Lligalbé perquè perjudicava un dels seus terrenys. Nod evia ser el Conradí, doncs abans de Lligalbé hi havia Delemús, i després ja apareixia aquest vell conegut, succeït de tant líquid element per Faura i Milans. La llista podria ser interminable. El Mariner era un més i volgueren desposseir-lo del seu poder fronterer. El manté perquè ens formula preguntes, com si així, amb els seus aliats, és rigués per la persistència del passat a trencar la funcionalitat de l’avui.
Catalunya Plural, 2024 
