Aquest estiu serà el més rar en dècades, igual com ho està sent el 2020. La pandèmia afecta a tot allò que ens envolta, incloses les vacances. Res (o si més no, menys) de vacances llunyanes, amb destins de noms impronunciables, separats de casa nostra per hores i hores d’avió i barreres d’oceans. Aquest any, ens haurem de conformar amb el que tenim més a prop. I ja està bé.
Hem de començar a acceptar que no cal marxar a l’altra punta del món per a passar-s’ho bé. Que a la vora també tenim platges paradisíaques, grans muntanyes i ciutats enlluernadores. Pot ser és tan cool dir que has anat a un poblet de la Vall Fosca com dir que has anat a les Bahames. Però si la diferència és fardar a les xarxes socials, tant s’hi val.
El problema, però, és el de sempre: si ens molesten els comportaments dels turistes respecte a les persones que resideixen al lloc visitat, això ens passarà igual si el turisme és de proximitat. I ara, en un context de pandèmia, hem de ser encara més curosos. Visc a un petit poble dels Pirineus catalans i veig cada setmana com arriba més gent de la ciutat, sense mascareta i com si la pandèmia i la salut de la gent del poble no fos cosa de tots. Hem d’aprendre a estimar més allò que tenim a la vora i estimar-lo vol dir, precisament, cuidar-ho. Cuidem-nos.
Catalunya Plural, 2024 
