Durant els últims anys, el moviment feminista ha aconseguit grans conquestes socials i institucionals, afectant el sentit comú i produint canvis de fons. No obstant això, després d’un període de creixement exponencial, estan apareixent fractures cada vegada més profundes i assistim diàriament a enfrontaments molt violents, especialment a les xarxes socials. Molta gent que s’ha acostat al feminisme en aquest temps observa aquests debats amb interès, però sense poder comprendre del tot què està en joc en aquests conflictes. Què està passant? La disputa entre PSOE i Unides Podem explica part del que veiem, però això no va només d’un conflicte entre partits. Tampoc es tracta de la confrontació entre un feminisme “vell” i un feminisme “nou”.
Sovint s’ha dit que les feministes estem d’acord en un gran conjunt de coses excepte en la qüestió de la prostitució. No és veritat. I prova d’això és la violència amb què ha irromput en el nostre espai públic el “debat” sobre el reconeixement legal de la identitat de gènere de les persones trans. La qüestió és que els dos grans cismes de la discussió feminista d’aquests temps -el de la identitat de gènere i el de la prostitució- no són qüestions inconnexes. Les dues formen part d’un debat de fons que travessa gran quantitat de problemes i que ha enfrontat els corrents feministes en diferents moments de la nostra història. Es tracta d’una llarga i complexa discussió en el marc del qual aquests corrents han pensat la relació del sexe amb el poder, la violència o el gènere.
Les anomenades “guerres del sexe” van enfrontar el moviment feminista dels Estats Units en els anys 80 i van constituir dos corrents que han seguit sent irreconciliables fins avui. D’una banda, dins de el marc de l’autodenominat feminisme radical (que és, en realitat un significant en disputa), les abolicionistes antipornografia, amb Andrea Dworkin i Catherine MacKinnon al capdavant. D’altra banda, un feminisme amb una visió molt diferent de la sexualitat que defensava els drets de les treballadores sexuals, molt més vinculat als moviments LGTB i a les lluites de les comunitats trans i que ha tingut entre els seus portaveus a Gayle Rubin o, més tard, a Judith Butler; un feminisme que sovint s’ha conegut com a pro-sex i que és germà de les posteriors lluites queer.
Les anomenades “guerres del sexe” van enfrontar el moviment feminista dels Estats Units en els anys 80 i van constituir dos corrents que han seguit sent irreconciliables fins avui
Tot i que el debat es va centrar en la pornografia, i així ha passat a la història, va tenir com a punt de partida les reflexions sobre l’assetjament sexual i va avançar desencadenant perspectives contraposades sobre gran quantitat de qüestions. Les feministes abolicionistes van defensar mesures prohibicionistes contra la pornografia que van trobar, a l’altra banda, la resposta d’un feminisme crític amb la censura i defensor de la primera esmena i de la llibertat d’expressió. Les feministes del corrent de Dworkin i MacKinnon van entendre que les dones estan abocades a una posició sexual submisa i passiva en relació amb els homes en aquesta societat patriarcal. No és d’estranyar que en el si del feminisme radical abolicionista sorgissin corrents com el lesbianisme polític. En part, era la conclusió inevitable d’entendre que -com la pornografia expressava de manera genuïna- hi havia una relació consubstancial entre la violència, la dominació i el sexe heterosexual.
Per la seva banda, les integrants del corrent pro-sex van centrar els seus discursos en l’ampliació del camp del plaer, van mantenir una actitud de desconfiança cap a un excessiu paper de l’Estat i van sostenir que l’augment del control i de la regulació sobre la sexualitat juga en contra de la llibertat sexual de les dones. Van defensar múltiples formes de dissidència sexual -entre les que Gayle Rubin inclou el lesbianisme, el sexe no monògam, el BDSM, les relacions sexuals intergeneracionals o el treball sexual- però van criticar qualsevol intent de restaurar una normativitat sexual o una forma de tenir “sexe feminista”.
Entre les veus del “feminisme lesbià” vinculat a l’abolicionisme americà i al moviment antipornografia, està Janice Raymond. Va publicar el 1979 un text que ha estat fundacional per al feminisme contrari a la incorporació de les dones trans a la lluita feminista, un llibre titulat L’imperi transsexual, en el qual identificava la transsexualitat femenina amb una “violació de el cos de les dones”. Raymond ha estat convidada a participar a la segona marxa abolicionista europea “contra la pornografia, la prostitució, els ventres de lloguer i el gènere” el proper 20 de setembre. D’aquella pols, aquests fangs.
Els debats americans també es van donar en el context espanyol en els anys 80 i l’esdevenir del feminisme a casa nostra està també marcat per ells. És indubtable que el PSOE va ser l’eina institucional per fer possibles algunes reformes feministes necessàries i que, durant dècades de bipartidisme, ha estat l’únic partit feminista amb capacitat per aprovar lleis. Ara bé, va apostar sempre per un feminisme abolicionista molt donat a utilitzar la prohibició i el codi penal, amb una visió una mica normativa i moralista sobre la sexualitat i una mirada homogeneïtzadora de les dones molt poc atenta a les diferències.
El PSOE va ser l’eina institucional per fer possibles algunes reformes, però va apostar per un feminisme abolicionista donat a la prohibició, amb una visió normativa i moralista sobre la sexualitat i una mirada homogeneïtzadora de les dones molt poc atenta a les diferències
A l’esquerra del PSOE va existir sempre un altre feminisme menys essencialista, defensat per dones que participaven en el moviment feminista i que militaven en organitzacions d’esquerres. Les que ens vam unir a Podemos en seus començaments i vam posar en marxa l’Àrea d’Igualtat del partit, teníem com a horitzó polític construir una aposta feminista pròpia per a l’espai del canvi, rescatant justament aquesta tradició i aquesta genealogia a la qual Paloma Uría dedica el seu llibre El feminisme que no va arribar a el poder. Algunes de les resistències inicials que ens vam trobar van tenir a veure amb la convicció, per part d’importants dirigents, que el feminisme no era una aposta en la qual Podemos pogués sobresortir; l’hegemonia era ja del PSOE i Podemos arribaria, com a molt, a pintar el mateix que els socialistes.
Però l’altra gran resistència amb la qual ens topem van ser les posicions de companyes feministes la trajectòria de les quals s’havia forjat en els entorns del PSOE, que estaven en sintonia amb gran part de les posicions del feminisme abolicionista i que creien que aquesta era la línia que Podemos havia de seguir. Les guerres del sexe també van arribar a Podemos. D’una banda estàvem les qui volíem fer un feminisme menys essencialista, és a dir, no circumscrit només a les dones i als espais no mixtes i en aliança profunda amb les lluites LGTB, un feminisme que trenqués els grans tabús del PSOE, que obrís nous debats sobre la pornografia, que tingués una mirada menys censora sobre el desig femení i que incorporés les treballadores sexuals com a companyes els drets cal defensar.
D’altra banda, un feminisme la principal posició del qual es va construir des de la defensa de l’abolicionisme i que -tal com fa avui el PSOE contra Podemos- construïa caricatures ideologitzades per argumentar que tota defensa dels drets de les treballadores sexuals és una aliança amb els proxenetes i que la teoria queer és neoliberal. En la disputa interna d’Unides Podem aquest és el feminisme que va guanyar.
Això no hauria de ser un problema per a l’actual govern de coalició si Podemos i el PSOE compartissin totes les seves posicions feministes. Els dos partits reforçarien junts l’hegemonia de l’abolicionisme en el nostre país i el PSOE acceptaria la cessió del Ministeri d’Igualtat a canvi que Podemos assumís el seu ideari. Al cap i a la fi, a la llarga, l’hegemonia seguiria sent del PSOE, perquè per fer feminisme abolicionista ja hi ha el PSOE i ningú ho farà mai millor.
El problema és que Podemos s’ha sortit del test traslladant al Congrés una nova llei trans que demandaven les associacions i col·lectius i que, en darrer terme, es defensa amb solvència des d’una tradició feminista molt diferent a la que el PSOE està abanderant. El que està passant entre els partits de Govern té a veure amb una guerra de poder -avivada fonamentalment pels que l’acaben de perdre- però també com una llarga disputa que pertany a la història del feminisme.
El que està passant entre els partits de Govern té a veure amb una guerra de poder, però també amb una llarga disputa que pertany a la història del feminisme
La recent actuació del PSOE ha enfadat tothom que volem desterrar els processos mèdics i patologitzants de les vides de les persones trans al nostre país i aquesta indignació generalitzada revela l’enorme error polític que han comès. Però preocupa veure, a l’altre costat, tanta gent sumant-se a aquest anti teoricisme tan antipolític i tan de moda en els nostres dies. Això de separar, d’una banda, la defensa dels drets -com si fossin autoevidents- i, de l’altra, els debats teòrics d’idees -com si fossin opcionals, frívols o trivials- suposa relegar la importància de la teoria i de les idees quan fan més falta que mai.
Si l'”abolicionisme” ha passat a ser un significant universal és perquè el feminisme vinculat al PSOE està construint una teoria orgànica en la qual la pornografia, la prostitució, la violència sexual o la transsexualitat es comprenen dins d’una determinada manera de pensar la sexualitat. No hi ha res més avantatjós per a aquest abolicionisme, implantat en totes les universitats del nostre país, que subestimar la importància de les idees i la teoria.
S’acosta una gran disputa ideològica que marcarà els debats dels propers anys i Podemos, tot i que ha apostat amb valentia pels drets de les persones trans, no té vímets sòlids per afrontar-la. Perquè, salvant la valuosa excepció que suposa el feminisme de Barcelona en Comú -forjat en una ciutat amb una històrica tradició d’activisme queer, transfeminista, llibertari, pro drets i prosex-, a dia d’avui Podemos no té un discurs diferent al del PSOE en qüestions com la prostitució, la pornografia o la violència. Això situa les feministes socialistes en condicions d’assenyalar incoherències i contradiccions.
Avui és menys possible que mai dir que les feministes només discrepem sobre la prostitució perquè, en efecte, hi ha un gran debat obert en el feminisme. No és l’únic que existeix, no és l’únic possible, però hi ha un feminisme que no és abolicionista, que considera que la manera de combatre l’abús de poder a què s’enfronten les prostitutes en un món patriarcal és donar-les poder, autonomia i drets davant de tercers; que no és punitiu, que vol mirar la sexualitat amb complexitat, sense culpes i sense censures, que considera que l’exclusió a la qual s’enfronten les persones trans -i no només les dones- és un problema que competeix de ple al feminisme.
No és neoliberal; és, de fet, l’alternativa ideològicament més poderosa a aquest feminisme que porta anys localitzant el neoliberalisme en la teoria queer però no en la reforma del 135, que sembla que descobreix el capitalisme cada vegada que parla de la prostitució però que no ha dubtat a aprovar retallades estructurals i reformes laborals lesives per a les dones. Aquest feminisme, més llibertari en el terreny de la sexualitat i més interseccional en les seves anàlisis, té al darrere una llarga història més enllà de les nostres fronteres, una genealogia en el context espanyol i una important tradició teòrica. Comparteix una mirada menys essencialista sobre el subjecte del feminisme, sobre les dones, sobre els homes, sobre les violències i sobre la sexualitat i això el converteix en una vacuna contra les derives identitàries que innunden els nostres contextos polítics, que estan intoxicant la lluita feminista i poden començar a fer el mateix amb la lluita trans.
Últimament les xarxes, els debats televisius o els argumentaris dels partits s’han començat a omplir de gent que parla de la teoria queer per menystenir-la i estigmatitzar-la. No hi ha una teoria queer, sinó moltes, però sí que hi ha una genealogia. I és des d’aquesta tradició des d’on millor es pot entendre la batalla cultural que recorrerà el feminisme els propers anys. Si alguna cosa hem après de la història de les lluites que aquesta paraula té darrere, és que no hi ha res més eficaç contra l’estigmatització que reivindicar els insults amb orgull. Hi ha un feminisme orgullosament queer.
Aquest article va ser publicat primer a la Revista Sin Permiso
Catalunya Plural, 2024 
