És un canvi de cultura tan gran que els polítics haurien d’estar preparant-se perquè no es trenqui la cohesió social. O, atès que ja està bastant trencada, perquè no es trenqui encara més. Si volem construir un món digne, l’única solució és el repartiment de la riquesa, perquè riquesa hi ha per a tots, el que passa és que està mal repartida.
Aquest mes de juny s’ha aprovat i entrat en vigor la llei de l’Ingrés Mínim Vital, una llei històrica, la cinquena pota de l’Estat del Benestar a Espanya, segons els quals la van promulgar i el cor dels que la van aclamar. Alhora mai la idea de la Renda Bàsica Universal havia tingut tant ressò en l’opinió pública, amb diversos sindicats alternatius als dos sindicats principals del Regne defensant-la, amb col·lectius, tan diferents com el de la cultura o el dels treballadors socials, sol·licitant-la en manifestos signats per milers de persones i grups. I una mobilització de més de 500 entitats el passat 20 de juny a on es reivindicava la RBU. No és d’estranyar, els col·lectius ja intueixen que l’IMV va esquivar la pobresa i la precarietat de la major part de la població vulnerable del Regne en el moment més crític dels últims 80 anys. Només posarem un parell de dades:
1. Si observem l’Enquesta de Condicions de Vida de 2018, el mateix Govern anuncia que l’IMV només pal·liarà la situació de menys de la quarta part de la població que l’any 2017 estava en situació pobresa oficial i una mica més de la meitat de la qual estava en situació de pobresa severa. Òbviament, sobre la situació actual els percentatges de cobertura encara seran més baixos.
2. Les mateixes microdades ens diuen que l’IMV només afectarà el 22,9% de les famílies que manifesten patir privació material severa (quatre o més privacions d’una llista de nou). Càlculs economètrics més sofisticats ens dirien que el nombre de famílies que deixaran de patir-gràcies a beneficiar-se de l’IMV serà ridícul (hi ha famílies que rebran 10 euros al mes). Privacions tan fonamentals per al benestar físic i psicològic com poder mantenir l’habitatge a temperatura adequada (l’IMV afecta el 13,3% de les llars que la pateixen) o poder pagar l’habitatge (15,7%) tindran un abast mínim (i són xifres de fa dos anys, no les afegides per la pandèmia).
Si l’IMV va fracassar en tallar la pobresa com ha passat amb totes les altres rendes mínimes, fins i tot les més dotades per què la RBU no es torna una idea hegemònica entre la immensa majoria de polítics i opinadors professionals quan fins i tot una majoria de la població la recolza (en l’última enquesta de la Xarxa Renda Bàsica un 56% dels ciutadans del Regne) encara que sigui només per solucionar temporalment la gravíssima emergència social en què ens trobem en l’actualitat? Anem a apuntar quatre causes que afecten sobretot al pensament d’esquerres que se suposa està representat en el govern actual i una addicional que afecta el mainstream del pensament econòmic.
1. Desconfiança en les dades de pobresa i de la realitat social. La proliferació del frau fiscal i de la feina irregular fan pensar que en realitat no hi ha tants pobres, quan en realitat el que mostren és la capacitat de resiliència dels més desfavorits per sobreviure en desastrós sistema de protecció social. No oblidem que la xifra de frau fiscal de mitja dotzena de futbolistes o actors famosos multiplica tot el frau que hi pugui haver en rendes mínimes. Això sí, amb un cost de control molt més elevat i, sobretot, com a excusa perfecta per ajustar els pressupostos dedicats a les rendes, convertint drets subjectius en despeses ajustables als criteris de Maastricht o a l’article 135 de la CE.
2. Creença en una societat meritocràtica que creu que la igualtat d’oportunitats realment existeix i que els pobres ho són perquè no s’esforcen. És un sentiment especialment arrelat però no expressat en alguns polítics i intel·lectuals d’esquerres reeixits en les seves carreres professionals (els de dretes almenys ho expliquen sense complexos). Curiosament molts són funcionaris en actiu o en excedència i per tant tenen una renda bàsica assegurada de per vida. Aquesta creença també es manifesta en la necessitat de reciprocitat / condicionalitat de l’IMV: si no acceptes qualsevol treball, per merda que sigui, et treuen l’IMV.
3. El treball dignifica. A hores d’ara creure que tothom tindrà una feina digna i ben pagat gràcies al mercat o a la planificació col·lectiva sembla més un mantra per mantenir la mobilització de la clientela que acceptar la duresa del futur pròxim. Dos de nosaltres arribarem a l’edat de jubilació en un parell d’anys. En 31 dels 49 anys de vida potencialment activa la nostra taxa d’atur oficial haurà superat el 15% i en 41 al 10%. Una mica escèptics podem estar, no?
4. Ja es paguen molts impostos, sobretot les rendes de la feina i les classes mitjanes. No cal buscar molt: amb dades oficials d’Eurostat, les classes mitjanes o baixes-mitjanes de Regne paguen menys impostos que les seves veïnes europees (i en general 6 punts menys que el PIB), però la gran diferència és que reben molt en menys en serveis públics (un 24% menys amb dades del 2018) i especialment en ajudes en suport a les famílies i a lluitar contra l’exclusió social (un 61% menys, que si afegim els 3.000 milions bruts -nets d’altres ajudes eliminades o complementades seran la meitat- de l’IMV serien un 54% menys). I les estadístiques també certifiquen que els nostres nivells de redistribució són dels més baixos i els nostres nivells de desigualtat dels més alts a la UE.
5. La resistència a admetre que la societat ha canviat igual que el model capitalista ordo-soci-liberal dels gloriosos 30 anys post segona guerra mundial (que va durar menys que els 45 que portem queixant-nos de l’auge neoliberal) i que molts fonaments de la teoria econòmica ortodoxa han passat a la història (com les expectatives racionals, la teoria monetària que associa expansions quantitatives a hiperinflacions assegurades, ja que els bancs centrals són els únics creadors de la moneda, l’austeritat expansiva, que quan el deute públic supera el 80 % del PIB trenquen els països, o que el planeta és finit però la tecnologia que ho soluciona no…).
Malauradament la resistència es constata en els grups d’assessors i gurus econòmics de què s’envolten els governants, en on amb certa supèrbia intel·lectual -més que injustificada vistos els resultats- el més cridaner que opinen sobre la renda bàsica són alguns acudits pretesament graciosos, càlculs erronis o servilismes sortits en tromba magnificant l’impacte històric de l’IMV, fins i tot aquells que fa 4 anys defensaven gastar 5 vegades més en rendes mínimes. Potser es tracta de no molestar els veritables governants del Regne: els que esperen que tot romangui igual i que deprimint encara més les condicions de vida de la població i enriquint encara més als més benestants, serem més competitius, encara que estiguem enmig d’una onada de destrucció social que només els que sí que estan enmig de la realitat se n’adonen.
Catalunya Plural, 2024 
