Florentino Pérez, president del club de futbol Reial Madrid i director del grup empresarial ACS, és la novena persona més rica d’espanya, segons la llista Forbes del 2019. El grup ACS és un compendi de centenars de companyies instal·lades arreu del món dedicades a diverses activitats, com la construcció o els serveis. Una de les més conegudes és Clece, empresa de serveis que gestiona des de residències per a la gent gran fins a menjadors escolars i ha estat implicada en diverses polèmiques.
Una de les darreres, ja en el marc de la crisi del coronavirus, va ser la multa de 1.000 euros diària que va imposar a l’abril un jutjat de Las Palmas de Gran Canaria fins que l’empresa no facilités mascaretes, guants i equips de protecció als treballadors del servei municipal d’ajuda a domicili de persones dependents, gestionat per Clece. La reticència de l’empresa a donar EPIs xoca amb la reclamació de Florentino Pérez qui, poc després, va demanar a les administracions una injecció de diners públics per a compensar els gastos extra i la disminució d’ingressos arran de la crisi del coronavirus. Un forat que va xifrar en 7,2 milions d’euros.
Clece va tenir el 2019 una facturació de 1.579 milions d’euros, amb un benefici net de 38 milions. Doncs bé, tot i aquestes xifres, la petició de Florentino Pérez al govern va donar els seus fruits i, recentment, ha estat dotat amb aquests 7 milions d’euros que demanava, en forma de contractes per la via d’emergència per al Ministerio de Defensa i la Comunitat de Madrid. Aquests contractes, atorgats en el marc de la pandèmia, i que no van passar per concurs públic, van ser per a realitzar serveis de neteja a 32 hotels, a l’Hospital de Campanya Ifema i altres serveis. En el cas de l’Hospital de Campanya, Clece continuaria cobrant tot i estar tancat, tal i com han denunciat diversos mitjans de comunicació.
Som davant de contractes sense cap tipus de garantia de transparència, fets a dit amb i sobre els quals no en sabem els requisits per haver estat adjudicats
“Som davant de contractes sense cap tipus de garantia de transparència, fets a -sense concurs públic- dit amb i sobre els quals no en sabem els requisits per haver estat adjudicats”, denuncia Blanca Bayas, membre d’Acció Ecofeminista i investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), entitat que ha realitzat, juntament a OMAL i Ecologistes, una investigació sobre grans empreses que han sigut beneficiàries d’ajuts públics per eixugar el deute corporatiu. Clece és només una de les cinc empreses investigades, a la qual s’hi sumen Cepsa, Iberia & Vueling, NH Hoteles i el Reial Madrid.
Aquestes cinc empreses són només una mostra de les grans multinacionals que han rebut diners públics per a sufragar les pèrdues ocasionades per la crisi del coronavirus. Però, més enllà d’això, tenen altres coses en comú: totes elles tenen denúncies o vulneracions de drets laborals, de gènere o ambientals a les seves esquenes i van haver de superar pocs requisits per a rebre aquestes ajudes, que van des de financiacions del BCE o l’ICO a prèstecs de l’Estat, passant per exoneracions en el pagament de la Seguretat Social dels treballadors, amb o sense ERTO.
Salvar les grans multinacionals “a dit”
La investigació de l’ODG és un “repàs d’empreses que han estat rescatades per diverses institucions” i pren forma de denúncia contra “els mecanismes que canalitzen diners públics per salvar empreses de l’Ibex35 contaminants i no respecten els drets, en lloc d’invertir en serveis públics o empreses amb bases socials, solidàries, feministes i ecològiques”, apunta Bayas. Segons la investigadora, una de les grans incongruències d’aquests rescats és que les persones que hi ha darrere les empreses, com Florentino Pérez, “ja estan molt enriquides”.
A més, si per a resoldre un entramat s’ha de seguir ‘el fil dels diners’, en aquest cas el fil s’entortolliga de tal manera que és gairebé impossible saber ni on comença ni on acaba. Som davant d’entramats empresarials enormes, amb centenars de filials (algunes de les quals fincades a paradisos fiscals) que fan difícil fer un seguiment dels diners atorgats. “Denunciem la falta de transparència, no tant de les empreses sinó de les administracions”, exposa Blanca Bayas.
Així, mentre el Banc Central Europeu facilita el nom i la quantitat total de diners que ha donat a les empreses, no en desglossa la xifra. Per la seva part, l’ICO només facilita quantitats globals i per saber quants diners s’ha donat a una empresa en concret “hem d’acudir a la companyia”, denuncia Bayas, qui creu que aquesta complexitat no fa pensar en un “rescat, sinó en donar suport a certes empreses a dit, fet que mostra la connivència entre el poder polític i els empresaris”.
En aquesta línia, la campanya destaca la manca de criteris per a que les grans empreses accedeixin al pressupost públic. D’establir criteris que facin de cribatge per a decidir qui, com i quants diners públics obté, s’encarrega la Comissió per a la Reconstrucció Social i Econòmica del Congreso, creada per a consensuar accions de recuperació després de la crisi del Coronavirus. En aquest espai, l’1 de juliol es va presentar una esmena de Más País-EQUO, a la qual van donar suport el PSOE, UP, ERC, Bildu, JuntsxCat, Compromís i el BNG, que proposava que les empreses rescatades no podien tenir filials a paradisos fiscals, havien de complir amb l’acord climàtic de París, trenquessin la bretxa salarial de gènera i no paguessin dividends durant, al menys, dos anys.
Clece és part del consorci empresarial d’ACS, que el 2018 tenia 102 societats a paradisos fiscals. I durant 2020 ha repartit 630 milions en dividends
Clece, per a posar un exemple dels cinc investigats, és part del consorci empresarial d’ACS, que el 2018 tenia 102 societats a paradisos fiscals. I durant 2020 ha repartit 630 milions en dividends. La resta d’empreses analitzades per l’Observatori juguen a la mateixa lliga. Això és així degut a que finalment l’esmena no es va incorporar a la Comissió, degut a un bloqueig pactat entre el PSOE i Ciudadanos. “Som davant unes decisions tremendament errònies que han de ser subsanades abans que s’aprovin definitivament les esmenes”. Aquesta votació, que s’ha de celebrar aviat al Congreso, determinarà fermament quines seran les condicions que hauran de complir les empreses per a poder accedir als diners de rescat públics.
En aquests darrers minuts del temps de descompte, l’ODG, OMAL i Ecologistes engeguen una campanya per a tornar a posar sobre la taula els condicionants financers, econòmics, socials i ambientals i ho fa amb una carta que ha enviat als grups parlamentaris del Congreso. El document va més enllà de l’esmena presentada per Más País-EQUO i demana que les empreses beneficiàries de les ajudes públiques tinguin un pla de disminució d’emisions; tinguin un topall de salaris, segons el qual no es pot cobrar més de 20 vegades el sou més baix de l’empresa; no puguin acomiadar ningú durant els sis mesos posteriors a la finalització d’un ERTO, si n’han tingut; o la impossibilitat d’acceptar al consell d’administració cap persona que hagi tingut un càrrec públic en els darrers 5 anys.
Empreses que “ens han dut on som”
“Som davant un forat negre d’ajudes i endeutaments que aprofita el moment de crisi per a donar diners a empreses que són les mateixes que ens han dut a aquesta crisi”, apunta Blanca Bayas. I és que, tot i que és ben cert que no es pot culpar cap govern ni empresa de l’aparició de la Covid-19, sí que s’ha certificat que el virus té una relació directa amb el canvi climàtic. “Si ajudem empreses contaminants i que perpetren desastres ambientals, d’alguna manera, formen part de la gestió política que ens ha portat fins aquí”, assegura.
Durant les primeres setmanes de confinament van sorgir moviments, com el Plan de Choque Social, que van elaborar una llista de mesures socials per a garantir que es pogués complir el lema del Gobierno de “no deixar nigú enrere” i evitar repetir “els errors de la crisi del 2008”. I sembla que hi tornem, ja que com denuncien des de l’ODG, els plans de recuperació actuals “tornen a basar-se en un endeutament que suposa un risc per a l’Estat perquè és a consta de retallades en serveis bàsics i públics”.
És per això que defineixen la campanya que han engegat aquest dijous com un “canvi radical de la manera com entenem la crisi, evitant les col·laboracións público-privades i apostant per serveis públics junt amb l’economia social, solidària i feminista, així com una banca pública”. Ara, doncs, resta l’espera de la resolució final de la votació al Congreso, una votació que podria fer reviure els errors de la crisi del 2008 o podria evitar que s’hagués de tornar a entonar la reclamació de “salvar les persones i no els bancs”.
Catalunya Plural, 2024 
