No s’ha comentat molt la relació dels alemanys amb Barcelona; la seva Història, i ara exposaré un exemple, sempre ha sigut manipulada, fins i tot pels seus més insignes cronistes, potser per això qualsevol bona història es millor que la veritat, i així doncs haurem d’assumir el gust dels nostres habitants pels rumors ben relatats, com vaig poder constatar ja fa anys, quan vaig escriure Barcelona 1912: el caso Enriqueta Martí.

El ciutadà germànic més il·lustre de la nostra ciutat potser fou Otto Streitberger, a qui des d’allò explicat al paràgraf anterior li atribueixen la construcció de l’edifici Alhambra del carrer del Berlinès, perquè clar, amb aquest nom tan sols pot al·ludir a la seva figura, artífex d’aquesta casa neoàrab de 1875, modificada a posteriori.

Streitberger, prosseguim amb la faula, encarregà l’immoble per a resoldre la nostàlgia de la seva dona, una granadina; per això el pati interior de la casa és com el dels lleons de la ciutat lorquiana. En realitat, el teutó sí regalà a la seva dona una vila, però a Caldes de Malavella, Villa Rosario. L’esposa era de Cadis i el seu marit un comercial estrepitós, documentat als classificats de premsa com a mínim, entre 1901 i 1933, ocupat a electroteràpia, automòbils indestructibles, calefactors amb noms de vaixell, Erebus, i fins i tot màquines d’escriure.

Residí, casualitat de la vida, al 19 del carrer Berlín, avui del Berlinès perquè el 1942 el Franquisme agafà un tram del carrer de Paris i la rebatejà amb el nom de la capital del Reich. El nomenclàtor deixa traces del passat i els governants no se’n adonen malgrat ser molt d’esquerres.

Hi ha un altre alemany simpàtic, aquest amb bones referències. Com ja hem vist anteriorment eren molts; un d’ells llogà una habitació al 30 Bis de Zola, al costat de l’antic Escorxador de Gràcia, eix d’aquesta sèrie d’articles sobre la barriada de Romans.

Mapa de l’epidèmia de tifus de 1914 a la zona de l’Escorxador de Gràcia. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El 1914 l’Escorxador desaparegué i esclatà la Primera Guerra Mundial. De cop i volta, com un castell de cartes, totes les potències del Vell Món trencaren la pau i la globalitat del conflicte pot entendre’s des de la seva repercussió a tots els àmbits.

A Barcelona hi hagué germanòfils, entre ells el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, europeistes com Eugeni d’Ors i molts afrancesats. També hi hagué, ja que hi som, una epidèmia de tifus, i això proposà l’antic Escorxador com a hospital d’infecciosos, quelcom recuperat més tard, el 1919, pel doctor Soler Roig, partidari de petites clíniques per a aquestes plagues temporals, i com ningú li prestà atenció roman el seu testimoni més amunt de la Diagonal, a la seva homònima clínica, ideada a principis dels anys cinquanta del segle passat per Francesc Mitjans.

A l’agost, els consolats alemanys de tota Espanya s’ompliren de súbdits ansiosos per a formar part de l’exèrcit del Reich. Altres no foren tan afortunats i es trobaren mig perduts al marasme, molts d’ells de pas i altres a la fuga des de Portugal, doncs els nostres veïns eren els seus enemics, recordin la seva tradicional amistat amb Anglaterra, i no volien indesitjables al seu territori.

La solució fou, malgrat a un munt de crítiques per la decisió municipal, allotjar a tots aquells a repatriar dels Imperis Centrals al vell Escorxador. La cessió municipal fou efectiva l’octubre de 1914. La comunitat alemanya, capitanejada pel Club Germania, es faria càrrec de la manutenció del seus, i no sabem si també de búlgars, austrohongaresos i turcs, sis d’ells escapats de camps de presoners a França.

El 25 de gener de 1915 s’inaugurà la Casa de los Alemanes, un eufemisme de camp de refugiats, això sí, amb sala d’actes, sastreria, sabateria, hospital i menjador. Els residents s’avorrien del confinament i aprofitaven la rodalia amb Gràcia per a endinsar-se als seus racons i causar aldarulls, denunciats als governador Andrade per les joventuts del Partit Radical d’Alejandro Lerroux i els veïns de la Vila; el 9 de juliol de 1915 el sereno Josep Feu intervingué a la cruïlla del carrer Torres i Milà i Fontanals, on trenta alemanys insultaven als vianants; com ho volgué impedir es llençaren a sobre seu, apoderant-se del seu xuixo, i un cop el recuperà pogué detenir a dos joves de vint-i-nou i vint-i-un anys, amb el barceloní Esteve Moragues ferit al cap.

Ilustración Catalana de 1915, crònica gràfica de La Casa de los Alemanes de l’Escorxador

No tots els de l’Escorxador eren unes males bèsties amb tendència a la gresca i la borratxera. A l’agost d’aquell mateix anys s’apuntaren a una processó pel Camp d’en Grassot i s’interpretà un himne en honor seu, potser com a preludi de la gira de l’orquestra germànica, de gran èxit a localitats catalanes durant la tardor de 1915.

Pel maig de 1917 tingueren el detall, d’onejar la bandera espanyola junt amb la dels Imperis Centrals per a homenatjar Alfons XIII el dia del seu aniversari; aquest rei no només produí pel·lícules pornogràfiques, destacant-se a l’ajuda humanitària a familiars de soldats perduts.

En aquell instant el destí de les hostilitats, excepte imprevists, anava de pressa i corrents cap a la seva conclusió entre l’entrada del Estats Units d’Amèrica i la inestabilitat russa, amb la caiguda del Tsar poc abans i la revolució russa en camí. La darrera noticia sobre els alemanys de l’Escorxador és del 6 de setembre de 1918, quan Emili Rose acudí al consolat de la seva Nació tot demanant ajuda per no voler integrar el gruix de refugiats.

Es sentia superior. Resistí als guardians i l’engarjolaren per insolent. Ignorem com acabaren els altres, potser de tornada al centre d’Europa. Res, excepte fotografies de la Il·lustració Catalana i un article amb altres informacions de Xavier Theros recorda l’efemèride.

Share.
Leave A Reply