Camil Ros, al seu despatx a Rambla del Raval, rep Diari del Treball. L’entrevista gira entorn dels efectes que la covid-19 tindrà a la societat, el sindicalisme i a la UGT de Catalunya en un moment en què tot apuntava que es recuperarien drets socials i llibertats.
La publiquem just un dia després de saber sobre el registre formal al Ministeri de Justícia de la petició d’indult per a Dolors Bassa.
Com vau reaccionar a la UGT en veure que la societat es paralitzava arran de la covid-19?
Evidentment aquesta crisi sanitària i com a conseqüència econòmica, no figura en cap manual. No ens havíem trobat mai en una situació així. La primera conclusió és que com a societat som dèbils si no es prenen mesures. Ara ja tenim algunes pàgines del manual escrites i una primera reacció és intentar que l’impacte de la pandèmia en el món del treball sigui el més petit possible.
Un dels aspectes menys coneguts del que va passar amb l’Estat d’alarma és com us vau posar a treballar els sindicats, en una feina fosca, destinada a protegir els treballadors de la situació que s’acostava. Hi va haver un gran desplegament d’acció per via telemàtica, en una batalla que la gent potser no coneix.
Des del primer moment vam fer diverses coses. Una va ser apostar per la seguretat en el treball. Vam dir que si no hi havia equips de protecció individual (EPI) i si no hi havia les condicions de seguretat, no es podia continuar l’activitat econòmica. I després vam tirar endavant els Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO). Primer, fer que el govern els aprovés, ja que a l’inici hi va haver moments de dubtes. I després hi va haver la gestió dels ERTO, centre de treball a centre de treball. Vam haver de fixar quins eren serveis essencials dels que no ho eren…
Una gestió sindical una mica atípica, en confinament…
Crec que tot plegat és un exemple de la validesa del sindicalisme. En un moment de crisi s’ha de respondre. Al final és en els moments difícils quan es demostra si ets útil. Hi havia dues posicions possibles: quedar-se confinat i callar o actuar.
Vam decidir posar les noves tecnologies al servei del sindicalisme, però tan important com això va ser posar al servei de la societat l’expertesa de molts anys de gestió dels conflictes. I en aquell moment la UGT va intentar ser un element de solució de problemes més que un element de creació de tensions.
Una crítica clàssica al sindicalisme és que només mira pels seus afiliats. Però pel que tinc entès durant el procés del confinament mai vau demanar el carnet a ningú per defensar-lo i assessorar-lo. Creieu que d’això la societat n’és conscient?
Nosaltres volem tenir com més afiliats millor, però nosaltres és veritat que mai preguntem si estan afiliats quan se’ns demana ajuda. Com a sindicat nosaltres estem per a defensar al conjunt de la gent que treballa i també a la gent que està a l’atur. Perquè al mateix temps que defensàvem els llocs de treball vam ser els primers a defensar que hi havia d’haver un ingrés mínim vital per a la gent que perdia la feina. I hem de dir que l’Ingrés Mínim Vital ha arribat tard i malament però ha acabat arribant.
Al final aquesta crisi té tres elements. Un, els ERTO, per evitar que es destrueixin llocs de treball. El segon, els crèdits ICO i altres figures semblants, perquè les empreses aguantin la tresoreria, i el tercer, que la gent que pot haver quedat penjada tingui un ingrés mínim per arribar a finals de mes. En aquesta trilogia de salvar vides i salvar treball és en la que ens vam moure i on ens seguim movent ara.
La idea és que aquest cop la crisi no la paguem nosaltres, els treballadors, com vam pagar l’anterior.
Al fil d’això, com penseu que sortirà de la crisi la classe treballadora i, és clar, la UGT de Catalunya. En sortiran reforçades o perdran un nou llençol en aquesta bugada?
El sindicalisme n’ha de sortir més enfortit. També ha de saber estar a l’altura de la crisi econòmica que ve. Però aquí, la gestió de la crisi econòmica, quan superem la part sanitària, ha de suposar que ens plantem quan ens vinguin amb rotllos de què s’han de retallar pressupostos, cosa que ja no vam deixar passar a l’anterior crisi, i menys ho deixarem passar en aquesta nova que s’acosta.
A l’anterior crisi hi havia el dubte de si controlant el dèficit i retallant en sortiríem millor econòmicament i socialment, i el resultat ha estat que no. Per tant, per a nosaltres és evident que una política de retallades dels governs als pressupostos de 2021 seria perjudicial. Hem, doncs, de trobar l’equilibri entre injectar diners perquè en alguns casos no freni l’activitat econòmica i també, aportar fons per impulsar l’activitat. En el fons són les receptes keynesianes adaptades a les noves realitats.
I si no es fa el que dieu, què passarà?
L’altra opció està demostrat que implica més crisi.
No enteneu com una certa ironia que quan al govern d’Espanya arriba una coalició progressista, en lloc de tirar endavant mesures transformadores, la seva tasca principal hagi de ser posar pegats per evitar perjudicis fruit de la crisi sanitària?
Recordo que preparant l’estratègia per l’1 de maig, que vam celebrar confinats però amb plena reivindicació, em venia un ‘flash’ a la memòria. Aquell dia havia de ser la celebració de la derogació de la reforma laboral, i no ho va ser pel ‘putu’ bitxo. Per a nosaltres era entrar en un procés que no era satisfactori al 100%, però en el que podíem començar a recuperar drets com la prohibició de les empreses multiservei, la prioritat aplicativa del conveni d’empresa, aquestes qüestions que començaven a obrir un camí… Havíem aconseguit l’any anterior l’increment del salari mínim, fins a 900 euros, que diem que han de ser més, cap als 1.000 o els 1.200, vull dir que estàvem en un procés que ha quedat frenat. I el missatge és molt clar. Tot això ha de tornar a l’agenda. Diré més, per assolir una sortida justa a la crisi s’han de fer reformes importants, i això no vol dir retallades: s’han de derogar les reformes laborals.
Derogar la reforma laboral té costos econòmics, però derogar la llei mordassa no en té, que se sàpiga, perquè no es tiren endavant, almenys aquests canvis sobre llibertats públiques?
Vejam, hi ha majoria al Congrés dels Diputats per derogar les reformes laborals. Hi ha majoria per derogar la llei mordassa, hi ha majoria per derogar l’article 315 del codi penal que permet empresonar sindicalistes, el tema és per què no s’hi han posat?
És cert que el govern només és efectiu des del gener, però els projectes de llei per la derogació podien eliminar algunes coses directament, altres potser calia modificar-les i calia un text alternatiu. Bé, jo crec que els governs s’han de posar les piles, i derogar la llei mordassa o l’article 315 del codi penal es pot fer amb l’activitat parlamentària normal. Per tant, en drets socials i drets democràtics no estem avançant el que havíem d’avançar.
El govern central us ho posa difícil, perquè per una banda heu d’empènyer i de l’altra no us podeu arriscar a tombar-lo, que és el que voldria la dreta?
Nosaltres no estem per posar ni per treure governs. Nosaltres estem perquè els governs facin les polítiques que són millors per a la societat. L’aritmètica política fa que aquest govern sigui difícil de tombar per la dreta, perquè no suma. Aquest escenari ens ha de permetre pressionar al govern sense que se’ns digui que el podem fer caure. El que ha de fer el govern és posar-se les piles. Nosaltres els colors dels governs els mesurem per les lleis i les polítiques que fan i no per les sigles que tenen, perquè les sigles a vegades no corresponen amb les polítiques.
Tornem a Catalunya, m’ha cridat l’atenció que les patronals s’hagin apuntat a rebre ajudes i suports, com ERTOs o crèdits barats i quan ens diuen que s’ha de col·laborar aportant més, s’hi neguin en rodó.
Les patronals són unes tramposes i al final arribes a la conclusió que només miren per elles. Van muntar el còlera contra el permís retribuït per al confinament total. Al mateix temps, volen ICO’s, volen ajuts públics i volen pagar menys impostos. Jo crec que aquests de les patronals tenen estudis… però sembla que no hagin après ni la taula de multiplicar. El discurs de les patronals cada cop és més ‘cansino’ i es veu que es volen implicar molt poc en una sortida justa i equilibrada d’aquesta crisi.
Com pensa afrontar internament la UGT la nova situació, suposarà canvis organitzatius?
El sindicalisme ha afrontat bé la crisi de la covid. Potser la nova situació accelera coses que teníem previst aplicar. Hem de mantenir la nostra estructura tradicional i tenir la capacitat que aquesta estructura s’adapti a noves realitats. Això és evident que accelera el procés de digitalització de l’estructura sindical, per tant s’haurà de fer. Ara bé, puc afirmar que estem més preparats per a la nova realitat del que pensàvem. No obstant crec que no podem passar ara a fer-ho tot telemàticament. Certes activitats presencials s’han de seguir mantenint. És important en la confrontació, la negociació, fins i tot en el conflicte, veure la cara de la gent reaccionant a una proposta. Això és molt important, i a través d’una pantalla aquestes coses no es poden fer. En síntesi, hem d’estar preparats, perquè fins que no hi hagi vacuna el ‘bitxo’ ens pot sorprendre. I, al mateix temps ,incorporar el més bo del procés de digitalització perquè en certs moments en decisions internes es pugui adaptar a la realitat. Però sobretot, no ens podem aïllar com a societat.
Com valoreu en l’àmbit laboral l’actuació del govern de la Generalitat?
Tinc una sensació, i ho dic pels dos governs. Els primers quinze dies o tres setmanes de la crisi de la pandèmia els governs van reaccionar bé davant la gravetat i la urgència. Però, en la mesura que la covid ha baixat en la seva intensitat, els governs han tornat a la vella política. Ara sembla que es prioritza mediàticament la confrontació, entre governs, i en això qui ha estat més incisiu ha estat el govern de Catalunya cap al de l’Estat que a l’inrevés. Ara estem en un moment en què no hem sortit de la situació excepcional però sembla que ja ha estat superada.
En el cas de la Generalitat, el que aflora és que necessitem eleccions. Abans de la covid la legislatura estava esgotava i havia d’haver pressupostos i després convocar eleccions. Repeteixo, crec que la legislatura està esgotada. Quan veus certes actuacions polítiques de la Generalitat veus que aquest govern necessita eleccions. S’hauran de fer amb els mecanismes que calgui, segons si hi ha rebrots o no, però crec que s’ha d’anar a les urnes.
UGT és un sindicat fort al sector de l’automòbil de Catalunya. Com s’hauria de gestionar la crisi de Nissan que, recordem, amenaça el conjunt d’empreses d’aquest àmbit al país?
A Catalunya tenim Nissan i Seat i a 300 quilòmetres tenim Opel i Ford. Estem a la porta del sud d’Europa. I en un punt estratègic i territorial a banda de tenir empreses que construeixen, tenim també empreses auxiliars, perquè el sector de l’automoció, a diferència d’altres, necessita de la proximitat amb la producció. Aquest és un valor positiu. En conseqüència cal una política industrial.
Ho pot explicar una mica més, això?
L’anunci del tancament de Nissan és el fracàs de les polítiques industrials que s’han aplicat tant a Catalunya com a l’Estat. Mentre Nissan ens deia que tancava, a França donaven 7.000 milions per a la indústria de l’automòbil i aquesta és una clau important. Aquí no s’ha fet política industrial i això ens ha dut al fracàs. Però deixi’m dir-li una cosa: quan es va fer l’anunci per Nissan hi havia molta gent que la donava per tancada, mentre que nosaltres vam dir als dos governs: el que heu de fer és donar suport a l’estratègia sindical i al manteniment de l’activitat econòmica i industrial.
Jo crec que ara la decisió de Nissan no és la mateixa que quan van comunicar que tancaven. Hi ha coses que s’estan movent. Per tant, si hi ha pressió i negociació es pot revertir total o parcialment la decisió de tancar. Però al mateix temps això ha d’anar acompanyat per mesures industrials.
Fixi’s, fa uns dies Seat va anunciar una inversió de 5.000 milions, però cal escoltar les declaracions que van fer els seus responsables, van dir: necessitem que es faci el procés d’electrificació, que s’instal·lin llocs de recàrrega, perquè l’automòbil elèctric normalitzi la seva situació, perquè, en cas contrari, com es pot produir cotxes elèctrics si no es poden vendre cotxes elèctrics, i cal entendre aquest missatge.
Si no es fan polítiques industrials i s’ajuda a la reconversió, el sector no es tirarà endavant. I cal pensar que hi haurà dues línies de producció durant molt temps, per una banda l’elèctrica, que mai serà el 100% de la producció i per l’altra basada en la connectivitat.
Nissan no és també el paradigma de la falta de compromís del capital local en la indústria, només cal recordar que França té marques de cotxes pròpies, Itàlia també, mentre que Espanya no té veu ni vot en la producció d’automòbils.
Els altres països d’Europa tenen sectors estratègics, els cuiden, els mimen, i inverteixen. I aquí no. Això és una mostra del fracàs de les polítiques industrials. Però en el cas de Nissan, a més, hi ha responsabilitats públiques. Per exemple, l’empresa està pagant un lloguer molt barat per uns terrenys estratègics, a prop del port i amb tots els serveis i quan aquesta gent, que ha rebut en aquest sentit durant molts anys una subvenció pública indirecta, diu que marxa i sembla que no ha de passar res, una nova prova que les polítiques industrials o no hi són o serveixen per a res. Recordeu quan la Generalitat apostava per donar un grapat de milions per a la nova planta de pintures de Nissan i nosaltres dèiem que si no hi havia garantia que es farien més cotxes a Barcelona, no tenia sentit aquesta inversió?
I quins serien per a UGT els sectors estratègics per als quals reclama que s’aposti?
Per a nosaltres hi ha dos àmbits molt clars: l’automoció i la indústria agroalimentària, per nosaltres son prioritaris. S’hi ha d’apostar per aquests sectors l’Estat de benestar. Aquesta decisió no s’ha volgut fer mai. Quan veiem que la conselleria d’Empresa que ens presenta un nou pacte per la indústria, i diem, per què? Si no ha servit mai de res el pacte per a la indústria! Nosaltres estem molt cremats amb les polítiques públiques. Nosaltres hem de fer un sindicalisme de contrapoder . Si estem en òrgans tripartits és perquè es modifiquin coses, si no es pot fer, ja s’ho faran.
Us agradaria, de cara al pròxim congrés, que la consellera Bassa, militant de la UGT pogués assumir alguna responsabilitat? Sempre que legalment sigui possible
La nostra prioritat sobre la Dolors és que pugui sortir en llibertat, per això hem encetat la seva petició d’indult. Crec que també és la seva prioritat. Quan podem parlar amb ella el que crec és que li hem de donar escalf i dir-li que les portes de la UGT estan obertes per ella i sabem que ella tampoc les ha tancat. Però, personalment, crec que ella el que necessita quan surti és gaudir de la vida.
Catalunya Plural, 2024 
