Quan als 13 anys Juan Marsé (Barcelona, 1933) va deixar l’escola per fer d’aprenent en un taller de joieria, eren els primers anys de postguerra, aquell nen no podia ni imaginar que el destí l’havia triat per ser un orfebre de la memòria, especialment de qui van ser derrotats en la contesa espanyola. Més que un novel·lista, Marsé sempre es va considerar un narrador, algú destinat a recuperar els records de la Barcelona de la seva infància i la seva joventut, especialment la dels habitants del barri obrer del Guinardó on es va criar, després de ser adoptat per una família de classe treballadora. L’obra de l’escriptor està especialment vinculada a aquesta Barcelona gairebé oblidada, inframons poblats de canalles i perdedors, un entorn i una època de la memòria individual i col·lectiva que “estava segrestada”, segons considerava Marsé.
L’escriptura de Juan Marsé és un llarg ofici de memòria i nostàlgia que troba els seus defensors i detractors. Últimas tardes con Teresa va marcar un temps. Company de generació literària de Gil de Biedma, Eduardo Mendoza o Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé va escriure la seva primera novel·la als 25 anys: Encerrados con un solo juguete, amb la qual va aconseguir quedar finalista del Premio Biblioteca Breve de Seix Barral. Després d’una etapa a París, torna a Espanya i publica Esta cara de la luna i Últimas tardes con Teresa (1966), amb la qual guanya el Premio Biblioteca Breve. El segueixen La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973), censurada pel franquisme. El gran salt es produeix amb La chica de las bragas de oro (1978), que va obtenir el Premi Planeta. Aconsegueix finalment la consagració literària amb El embrujo de Shanghai (1994), Premi Nacional de la Crítica, Rabos de lagartija (2000), i Caligrafía de los sueños (2011).
En el seu discurs al rebre el premi Cervantes l’any 2008 va tornar a referir-se a la memòria “subjugada, plomada i manipulada” durant la postguerra, i va arribar a sentenciar que “l’oblit i la desmemòria formen part de l’estratègia del poder”. Juan Marsé va conèixer també els paranys de la memòria, i com la nostra percepció es construeix de fets reals i records inventats. Aquesta barreja entre veracitat i ficció de la memòria és un dels materials que l’autor enllaça amb precisió en les seves obres. Un estil directe, elaborat però sintètic, apropa eficaçment al lector a envolvents ambients com el de les primeres paraules de Últimas tardes con Teresa: “Caminan lentamente sobre un lecho de confeti y serpentinas, una noche estrellada de setiembre, a lo largo de la desierta calle adornada con un techo de guirnaldas, papeles de colores y farolillos rotos: última noche de Fiesta Mayor (el confeti del adiós, el vals de las velas) en un barrio popular y suburbano, las cuatro de la madrugada, todo ha terminado”.
En definitiva, al costat d’unes quantes narracions memorables, Marsé ens ha deixat personatges inoblidables, com aquesta entranyable Teresa que va i ve sense parar; o l’il·lús, i molt vigent, Manolo Reyes, el Pijoaparte; o potser aquest “lluitador que ha deixat de lluitar” que és Jan Julivert Mon; o Java, el nen Sarnita i Aurora/Ramona; o fins i tot la cosina Montse, Susana, la pèl-roja Rosa i la senyora Mir, Vicky, o aquell altre personatge baixet, bru, de cabells arrissats, que sempre caminava enredant entre les noies… Tot aquest món de memòria i imaginació desfermada és obra d’un individu aparentment esquerp que es retratava a si mateix com “baix, poc parlador, taciturn i burleta”, un escriptor que ha estat capaç de mantenir la seva pròpia veu, discordant, aliena als interessos del poder.
Catalunya Plural, 2024 
