Els positius per Covid a Catalunya es tornen a enfilar al voltant dels nivells del mes de Maig. Al Segrià el número de casos supera el pic del mes d’abril. A l’Hospitalet, tres barris (La Torrassa, la Florida, i Collblanc) ja superen els 200 casos per cada 100.000 habitants, en un brot que s’estén també per a la Barcelona. Alhora, veus provinents del Palau de l’Elisi a París comencen a considerar un nou tancament de la frontera nord de Catalunya amb França.
El Govern de la Generalitat, que a l’inici de la crisi deia que de tenir les competències necessàries gestionarien molt millor la crisi que l’Executiu de Sánchez, s’està veient superat per les circumstàncies: a finals de maig va dimitir el Secretari de Salut, Joan Guix, càrrec que s’havia quedat orfe de representació fins el passat divendres, ara amb Joan Maria Argimon, qui haurà de compaginar aquesta nova posició amb el de la direcció de l’Institut Català de la Salut (ICS).
La Generalitat no compta amb un cos suficient de rastrejadors i s’ha negat a acceptar l’ajuda de l’Ajuntament de Barcelona (per motius encara no del tot clars), que oferia incorporar-ne entre 40 i 50 de nous. Quan se li va preguntar a la consellera Vergés per què s’hi negaven, responia que “no ho veu”. A dia d’avui Catalunya té 300 rastrejadors, Castilla la Mancha en té 427, la Comunitat Valenciana més de mil i a Andalusia la xifra supera els 8.000. Si el missatge del Govern quan no tenien competències era el de reclamar un “confinament total” que protegís i previngués l’augment de casos, ara tan sols “recomanen” a la ciutadania que es quedi confinada.
La responsabilitat recau en els ciutadans i no en l’administració, que la única mesura impositiva real que han decidit aplicar és la de l’obligatorietat de portar les mascaretes arreu
La responsabilitat, així, recau en mans dels ciutadans i no en l’administració, que la única mesura impositiva real que han decidit aplicar és la de l’obligatorietat de portar les mascaretes arreu (quan, en principi, s’havia afirmat que la transmissió del virus en espais oberts era gairebé inexistent). Això, mentre els turistes segueixen arribant tant a Barcelona com a les costes catalanes, totalment aliens a les “recomanacions” del Govern. Una decisió política que no fa altra cosa que augmentar la incredulitat de gran part de la població.
Com és sabut, amb la finalització de l’estat d’alarma es va acordar que de cara el futur serien les comunitats autònomes les que estarien a càrrec de la gestió de la crisi, tal i com havien demanat de manera reiterada ERC, Junts per Catalunya, i la CUP a Catalunya – però també d’altres formacions polítiques com el Partit Popular gallec, el PNB o Bildu entre d’altres. La Generalitat només ha de sol·licitar al Govern de Sánchez que els transfereixin les competències exclusives de l’estat d’alarma, fet que encara no s’ha produït.
Oriol Mitjà, el que fou un dels epidemiòlegs assessors del Govern durant les primeres fases de la pandèmia, deia en el programa del FAQS: “Crec que el Govern o les persones que prenen decisions no han après la lliçó i no tenen la valentia per prendre decisions d’una forma molt més assertiva”. Les veus crítiques creixen, i la gestió del Govern es troba cada dia més en entredida. Tot això, dins d’un conflicte latent entre ERC i Junts per Catalunya que ja miren de cara els propers comicis electorals.
Però a banda de l’anàlisi de la gestió concreta de les administracions davant de la crisi de la covid se li ha de sumar un altre fet preocupant que està passant desapercebut arreu: el debat sobre el què impliquen les mesures aplicades a frenar la pandèmia respecte el conjunt de drets i llibertats de la població. L’any 2019 (abans que esclatés la pandèmia) The Economist feia públic el seu Índex de Democràcia, en el qual informava que els règims democràtics havien patit, en termes absoluts, el pitjor retrocés en els darrers catorze anys. Pel que portem del 2020, és molt possible que la crisi del coronavirus només faci que augmentar aquesta tendència.
Davant de la necessitat de protegir-nos davant del virus s’ha hagut d’actuar col·lectivament modificant hàbits i renunciant a drets que donàvem per assentats; a Espanya, durant els primers mesos de la crisi, el conjunt de les mesures coercitives estaven emmarcades jurídicament dins de l’estat d’alarma. Es comprenien, doncs, com mesures extraordinàries limitades en el temps.
Davant de la necessitat de protegir-nos davant del virus s’ha hagut d’actuar col·lectivament modificant hàbits i renunciant a drets que donàvem per assentats
Ara, però, aquesta sensació es difumina, i algunes de les mesures s’estan implementant sense ni tan sols qüestionar-ne què implica en termes de retallades de llibertats individuals. Un exemple recent va ser el de la prohibició d’anar a votar a les eleccions al País Basc aquelles persones amb un diagnòstic positiu en Covid-19. D’una volada, més d’un centenar de persones quedaven exemptes d’exercir el dret essencial de les democràcies representatives. El debat sobre les repercussions de tal vulneració, més enllà d’algun que altre article d’opinió, fou inexistent.
A Catalunya s’ha viscut una situació similar, però aquí l’existència de la retòrica processista del govern de Torra ha desvirtuat el que hauria pogut ser un ric debat sobre els límits dels drets fonamentals en el context actual; davant l’increment de casos al Segrià, el Govern va anunciar que es prohibiria l’entrada i sortida de la comarca per motius no estipulats (principalment, el de d’anar a treballar). El Govern de la Generalitat decretava de facto un confinament light, donat que si també es recomanava no sortir dels domicilis, sí que estava permès fer-ho, per exemple, per anar de compres a un centre comercial.
Així, via Decret-Llei, el Govern pretenia saltar-se un dret fonamental – el dret a la lliure mobilitat i circulació – ignorant l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia que estipula, precisament, que per a realitzar modificacions en drets fonamentals no és possible fer-ho via legislació ordinària. Davant l’oposició de la jutgessa de guàrdia de Lleida, el President Torra carregava en contra la decisió judicial a través d’un tuit que es va convertir viral en què deia: “Però això què és”?
Independentment o no que el President Torra fos coneixedor de la legislació catalana (Estatut), la seva resposta pretenia ubicar el debat, altre vegada, dins del marc del conflicte territorial entre Catalunya i Espanya; i és que en això ha consistit, en gran part, allò conegut com a Procés: una cortina de fum per a instrumentalitzar electoralment el desig d’independència. En aquest cas concret, però, s’hi ha d’afegir una conseqüència perillosa: ignorar el debat sobre els límits entre seguretat i llibertat condueix inevitablement cap al deteriorament de tot sistema democràtic, sigui aquest un Estat, una comunitat autònoma, o una escala de veïns.
Tenint en compte que el virus no desapareixerà fins que no hi hagi una vacuna, i que encara no hi ha una data real per la seva arribada, seria important no menysprear aquest debat. Quan es fan passos enrere en el camp de les llibertats, després és més complicat retornar a la posició inicial. Que serveixi d’exemple l’existència de la Llei Mordassa, encara avui, sota el govern progressista de PSOE i Unidas Podemos.
Catalunya Plural, 2024 
