El documental ‘Balseros’ és el més conegut de la seva producció audiovisual, perquè va ser nominat als Òscars com a millor pel·lícula documental el 2004. Carles Bosch tenia aleshores 50 anys, en portava molts donant voltes pel món com a periodista desplaçat a zones de conflicte. Les primeres passes com a reporter les va fer al setmanari Interviu. L’any 1984 va entrar a TV3 i amb aquesta credencial va presenciar i informar des d’escenaris tan diversos com l’Afganistan, l’Iran, el Txad, Filipines, Cuba, Mèxic, Haití, Nicaragua, Israel o els Balcans.
A Sarajevo va interrompre la seva trajectòria periodística per dirigir durant més d’un any l’Oficina d’Ajuda Humanitària que hi va instal·lar l’Ajuntament de Barcelona, quan Pasqual Maragall n’era l’alcalde. Quan Maragall va emmalaltir d’alzheimer, Carles Bosch el va seguir durant dos anys i va elaborar el documental ‘Bicicleta, cullera, poma’. Amb els diners de la quitança de TV3, quan en va sortir arran d’un expedient de regulació d’ocupació, va iniciar el documental ‘Petitet’, en el qual ens descobreix la història del rumber Joan Ximénez. Ara per ara, ‘Petitet’, documental que va inaugurar el festival DocsBarcelona de 2018 és el seu últim treball.
Com ha viscut aquests mesos de confinament?
Bé. Complint. Sóc complidor. Com quan pujo en un avió i dono per fet que el pilot sap el que es fa, i mira que m’ha tocat agafar avions estranys a la meva vida! Potser hauria tingut dubtes segons qui hagués governat però tenia la sensació que entre els uns i els altres, encara que es fotessin hòsties, allò que m’estaven dient que s’havia de fer, s’havia de fer. Quan portàvem dues setmanes de confinament, vaig llegir un article que parlava de les fases que els psicòlegs preveien durant el confinament i crec que la van encertar. Unes primeres setmanes en les quals anàvem despistats, que tot eren acudits, brometes, com si no passés res.
Després, la gent va començar a tancar-se al seu món i ja no hi havia acudits. Deien que la fase més difícil era l’anterior a quan tot acabés. I ara què? Ens trobarem amb el món que teníem abans, el global i el petit. Quan arribava el moment de posar-se les piles un altre cop, després de la pausa del confinament, tornaven els fantasmes de sempre, les pors. La gent amb la qual parlava i jo mateix ens adonàvem que seguíem aquesta pauta. Jo no ho vaig viure malament perquè no estava massa satisfet amb com m’estaven anant les coses. Tampoc es va aturar res especial a la meva vida. Estava, precisament, en un moment en què em preguntava què fer amb la meva vida, la meva professió, amb la meva edat, el meu cos.
El confinament no va canviar gaire la seva vida?
Vaig interrompre un curs presencial de guió i direcció de documentals que estava fent per una acadèmia i ara l’he reprès online. Vaig continuar en contacte amb els alumnes durant el confinament. Vaig aprofitar per fer una playlist de quinze hores. Estava mirant de fer esport. Mai a la meva vida havia fet bicicleta estàtica i el dia abans del confinament en vaig comprar una. L’endemà estaven esgotades. He fet bicicleta estàtica cada dia i, ara que s’ha acabat el confinament, em fa molta mandra continuar, però, de moment, ho faig. D’altra banda, em va petar l’ordinador el dia abans de l’últim dia que encara podíem estar al carrer i en vaig anar a comprar. Sense bicicleta estàtica i sense ordinador no sé què m’hauria passat. El primer dia vaig tenir sensació de guerra.
El primer dia del confinament vaig tenir sensació de guerra
Ens tornen a confinar, ara voluntàriament, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Segrià per l’augment de casos positius. Com ho encaixa?
Poques hores després que la Generalitat anunciés el confinament voluntari, 300.000 cotxes van sortir de Barcelona. Demostra que ho estem fent malament tots. Jo igualaria el nivell de culpes.
Ha aprofitat per imaginar nous projectes, aventures noves?
M’he menjat bastant el coco, com tothom. He vist totes les mancances que tinc, per culpa meva o no. Jo diria que d’ànim he estat molt bé. Vaig estar animant la gent. Vaig trucar a Milà a una amiga i a la residència on havia estat la meva mare per si volien voluntaris. Però no em volien de voluntari, per la meva edat. Després vaig començar a tancar-me a no ser tan simpàtic, a no trucar tant per animar a la gent. A partir de les set de la tarda ja no trucava ningú, ja no arribaven whatsapps. Era un moment trist. Es feia de nit i ja no hi havia comunicació amb l’exterior.
Ha tingut persones properes que hagin patit la malaltia, que hagin mort?
Moltes morts de pares i avis de gent que conec. Qui va morir a l’Argentina és el Carlos Bosch, fotògraf, amb qui havia coincidit i treballat al Grupo Zeta.
De tots els escenaris de conflicte que ha visitat, que ha documentat, dels quals ha informat, quin li ha deixat un impacte personal més gran?
Els Balcans. Bòsnia. Havia estat en conflictes on te la jugaves una mica, on la guerra passava a l’altra banda i hi anaves quan t’hi deixaven anar. Recordo especialment un episodi quan vam entrar a l’Iraq en un helicòpter iranià durant la guerra entre els dos països volant molt baix perquè no el detectessin… Però allò d’estar en un lloc, tenir molt clar qui són els agressors, veure com la comunitat internacional no fa res… Bòsnia ens va canviar la vida a molts periodistes. Vèiem que la nostra feina era necessària però no suficient, i això provocava una gran frustració. Hi van morir molts més periodistes que cascos blaus. Els únics que explicaven la veritat eren els periodistes. Va coincidir amb el despertar de la societat civil aquí, amb la creació d’Europa per Bòsnia. Va succeir a molts països i va ser el resultat de la tasca dels periodistes.
Va conèixer Pasqual Maragall arran d’aquell conflicte
Em va trucar el setembre del 92, quan jo havia tornat de fer el meu primer reportatge a Bòsnia. Em va convidar a sopar a casa seva, em va dir que havia vist el meu reportatge i que havia entès què era una ciutat defensant-se. El meu reportatge ensenyava el dia a dia dels ciutadans, com intentaven defensar-se de tot un monstre, amb una comunitat internacional que seguia beneint aquest monstre. Es va endollar, va aconseguir que altres ciutats es sumessin a la solidaritat amb Sarajevo. Vas a Sarajevo i et trobes la plaça Pasqual Maragall. Quan va anunciar la seva malaltia, el van convidar per fer-lo ciutadà d’honor. Estaven commoguts perquè els va ajudar molt durant la guerra.
La guerra va acabar, però el conflicte continuava i calia prendre decisions polítiques. Allà no hi havia ambaixada espanyola; no hi havia res.
Va fer el salt del periodisme a la gestió humanitària. Va ser durant més d’un any responsable del Districte 11 de Barcelona a Sarajevo
Això va ser acabada la guerra. Diferents ciutats del món van seguir el seu exemple de crear un districte nou que representés el compromís amb Sarajevo. Maragall volia que l’oficina de Sarajevo la portés algú que conegués el conflicte. No hi havia ambaixada espanyola. No hi havia res. L’Oficina de l’ajuntament de Barcelona, tot i que estava pensada per l’ajuda humanitària, feia de tot. La guerra va acabar però el conflicte continuava i calia prendre decisions polítiques.
Va suposar un canvi important en la seva trajectòria: de periodista a gestor humanitari
Sarajevo ens va atrapar perquè vam poder ajudar que allò no fos més desastre del que ja era. Moria gent que estava amb nosaltres, ens queien bombes a nosaltres… Si de nit queia una bomba a l’hospital de la maternitat i hi havia vint persones al carrer, deu eren periodistes que hi havien anat ràpidament malgrat que els franctiradors els dispararien a ells i als deu sarajevites reconvertits en bombers, de l’organització de defensa de la ciutat. Nosaltres no només vèiem clar qui tenia la raó sinó que érem víctimes dels que no la tenien.
És normal que ens agafés un sentiment molt diferent del d’altres conflictes on hem estat. Érem part del conflicte. Arribar a Sarajevo implicava travessar el setge que havia fet l’exèrcit iugoslau, que et vacil·lessin perquè sabien que érem periodistes que anàvem a ajudar… El primer conflicte en què els periodistes comencen a amagar les identificacions és el de Bòsnia, perquè es convertien en objectius. Els periodistes que érem allà ens vam acabar estimant, respectant. Jo sóc un cagat, com qualsevol altra persona del món. Hi ha gent molt més valenta que jo que no posaria un peu allí dins.
Va ser un conflicte molt proper
El que estava passant era una cosa que ens podia succeir a nosaltres. Coses que no havien passat des de la Segona Guerra Mundial: camps de concentració, desaparicions massives, neteja ètnica… A vegades deien que això estava passant a una hora i mitja d’avió, frase que a mi em semblava políticament incorrecta, petitburgesa. I què? I si passa a vuit hores a Rwanda?
Nacions Unides és la suma dels egoismes dels estats, no un consell d’ancians meravellosos
Però no es va quedar treballant a l’oficina humanitària de l’ajuntament i va tornar al periodisme i els documentals
No, però tinc un molt bon record de les iniciatives que vam tirar endavant: reconstruir pistes de tenis i portar-hi nois tenistes, portar material de perruqueries, universitats que es refeien universitats, hospitals que ajudaven hospitals… Era impossible dedicar-se a una cosa millor en aquell moment. A més, ho dic de broma però és cert: a mi m’agraden les senyores exiugoslaves. No estava en el desert d’un país islàmic. Estava en una ciutat magnífica, amb una gent amb moltes ganes de viure i amb molta creativitat. No era Teresa de Calcuta. Van ser dos anys i escaig espectaculars, amb un breu descans de dos mesos perquè havia d’anar a rodar part de ‘Balseros’.
En aquells moments, la meva vida era una altra. A més, dubto molt de la nostra professió. Fem una mica de nosa als governants però, involuntàriament, formem part de la maquinària. Allunyar-se durant un temps va estar molt bé per mi. Em va costar tornar a TV3 i al ’30 minuts’. Fas un reportatge, toques un tema, surt, el miren uns quants catalans, potser algun d’ells canvia el seu vot o pressiona els governants. Era un moment en què els governants espanyols seguien donant suport a Milosevic i Nacions Unides seguia amb el concepte de neutralitat mal entesa. Nacions Unides és la suma dels egoismes dels estats, no un consell d’ancians meravellosos.
Bòsnia va ajudar molt a adonar-nos-en. Per això hi va haver la reacció de la societat. La gent es va adonar que els que ens manaven, tant els més propers com els altres, o no eren bons o no eren llestos. Quan dubtes de la utilitat de la teva professió és una mica frustrant.
Em van fer fora, però hauria d’haver marxat. TV3 ja no és el que era
Això ho explica als estudiants als quals ensenya a fer documentals?
Sí, però els animo que continuïn perquè, igual que els dic això, milito molt en defensar que hem de ser útils. La nostra professió no està passant un bon moment. Cada vegada més estem treballant pels interessos d’un empresari o hi ha unes ideologies que tallen la nostra creativitat i el nostre concepte de què s’ha de fer. Jo em vaig trobar a TV3 que d’una televisió moderna i innovadora s’estava tornant carrinclona. El primer any de la guerra, a Sarajevo hi anàvem molta gent voluntària i els nostres mitjans estaven encantats amb nosaltres.
El segon any de la guerra ja costava una mica més. A l’empresa li costava més diners. L’assegurança, si treballaves en un mitjà com TV3, era molt més cara. Feien números i s’adonaven que no tenia audiència. La gent no posa la tele per mirar notícies que acaben malament. Ja sabien que si començàvem a parlar de Bòsnia allò no seria positiu. El tercer any de la guerra encara és més bèstia perquè passen les mateixes coses, i amb un setge les passes més putes, però els mitjans de comunicació ja no estaven interessats en Bòsnia. Quan ens trobàvem en algun lloc o en algun altre conflicte amb periodistes que ens havíem conegut a Bòsnia, ens preguntàvem com ens ho fèiem.
Alguns havien abandonat la professió per continuar ajudant a una causa que vèiem molt clara. El tercer any no em van enviar a Bòsnia. Al quart any vaig fer un reportatge que va anar molt bé, va ser finalista a Montecarlo, i va ajudar que la gent tornés a sortir al carrer. Tots els dilluns al matí la gent es reunia a la plaça de l’ajuntament per manifestar-se en defensa de Bòsnia. Jo no faig reportatges perquè la gent surti al carrer sinó perquè s’assabenti de les coses i, si ho creu convenient, surti al carrer. Li vaig posar el títol ‘Les roses de Sarajevo’ pensant en què ens donessin una oportunitat. No li vaig posar ‘Massacre mentre sopes’. Havíem d’inventar.
Com va ser la sortida de TV3?
Em van fer fora. Hauria d’haver marxat. TV3 ja no és el que era. Ens costava molt colar allò que creia que havíem de fer. També he de dir, però, que vaig poder rodar alguns llargmetratges documentals pels quals TV3 em concedia la possibilitat d’anar-me’n fora amb un permís, utilitzar el material que havia rodat per a ella i buscar un productor. A TV3 li va anar molt bé. La primera pel·lícula que vaig posar en marxa va ser nominada als Òscars. I van venir a Hollywood alguns dels que m’havien posat pals a les rodes. TV3 va fer un negoci rodó amb ‘Balseros’, perquè va anar al 50% del producte final. Van posar, fins i tot, una balsa amb un comptador que descomptava els dies que faltaven per la cerimònia dels Òscars.
Ens van convidar a passar ‘Balseros’ a la presó de Valdemoro i allí va néixer la meva segona pel·lícula, ‘Septiembres’. Els reclusos van quedar molt impactats i em van demanar que els filmés mentre feien un festival d’actuacions musicals. Vaig veure que hi havia una pel·lícula mostrant que els presos s’enamoren com nosaltres, són gelosos com nosaltres. Els directors de documentals van a un lloc perquè passa alguna cosa. Has d’intentar arribar abans. Si arribes a un camp de refugiats a Rwanda, no hi ha una persona més idèntica a un refugiat de Rwanda que un altre refugiat de Rwanda, no hi ha una persona més idèntica a un ‘balsero’ que un altre ‘balsero’. Igual una setmana abans un era davanter centre del Rwanda Futbol Club i un altre tenia un prostíbul.
On col·loques la definició d’aquest personatge? Als alumnes els dic que en una pel·lícula de ficció aquesta definició està col·locada sempre als primers cinc o sis minuts. “Tot semblava normal fins que de sobte…”. Els periodistes arribem quan ja s’ha produït aquest ‘de sobte’. TV3 també va participar a ‘Septiembres’ i em va donar un any i mig perquè el rodés. A Antena 3 no m’haurien donat aquest permís.
I després Bicicleta, cullera, poma sobre Pasqual Maragall i l’alzheimer
Va ser una mica similar. En aquest cas va ser la Fundació Pasqual Maragall qui va proposar TV3 de fer un documental i Paco Escribano, que era el director, em va telefonar i em va preguntar si podia fer una pel·lícula enlloc d’un documental. Confiava en mi.
Vaig avisar l’equip que deixaríem de rodar Bicicleta, cullera, poma el dia que Maragall no fos conscient de la pel·lícula que estàvem fent
Va debutar de director de TV3 tornant dels Òscars
D’entrada no ho vaig veure massa clar, perquè no sóc un científic i l’alzheimer era un tema nou per mi. Però se’m va acudir, parlant amb els Maragall, que podia explicar la malaltia a través de la família. Vaig avisar l’equip que deixaríem de rodar el dia que ell no fos conscient de la pel·lícula que estàvem fent.
Va arribar aquest moment?
Sí. En una pel·lícula de ficció necessites que el protagonista, al cap de deu minuts de començar-la, dubti si una dona és la seva o una amiga. Pasqual Maragall va voler explicar, davant de la càmera, una cosa que li havia succeït i que jo sabia off the record que suposava un grau de desinhibició que no era correcte que ell l’expliqués. La família confiava en mi i vaig arribar a l’acord que ells es mirarien la pel·lícula abans d’estrenar-la. També vaig voler que se la mirés l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer, per si m’havia quedat curt, i em van dir que havia parat on havia de parar. Vivien experiències terribles però entenien que calia posar un límit. La família es va ajuntar tota, inclòs el propi Pasqual, per veure-la. Després del visionat, a la una de la matinada em va arribar un whatsapp del fill petit, en Guim. Deia ‘chapeau’. Va ser una gran satisfacció.
I això el fa pensar que hauria de deixar la televisió?
Totes les coses bones que estava fent eren pel·lícules documentals en les quals TV3 participava i on jo m’havia de buscar la vida. No trobo cada dia una idea per fer una pel·lícula i les meves històries són del tipus d’un any en la vida d’uns presos o seguir Maragall sense saber en quin moment has d’aturar el rodatge… Havia de deixar la tele -com aconsello a tothom que abandoni una feina- quan ja no estàs produint amb plaer, t’estan tallant les ales, ja no hi ha pressupost o ideològicament allò s’ha convertit en el que sigui.
Com veu TV3 ara?
Ens van fer fora a prop de cinc-centes persones, els més antics, els que vam posar en marxa TV3. Un mitjà públic ha de ser hiperdemocràtic. Televisió de Catalunya està clarament a favor del Procés i només si fa una televisió molt ben feta, a tots els nivells, inclús respecte a l’equilibri informatiu, podrà demostrar al món que té raó. Fent fora els més antics inclús van fer fora alguns periodistes molt independentistes, però que em consta que en algun moment han sentit vergonya. La jugada els ha sortit molt bé, perquè els més joves han estat poc rebels.
Hi ha hagut una certa rebel·lió dins de TV3 dient que estan fent una televisió molt decantada però també m’he trobat amb ex-companys que tenia per molt democràtics que ho justifiquen, comparant-ho amb com actuen altres televisions. Què m’esteu dient? Hem de comparar-nos? O sóc just o no sóc just. No pots dir que ets més just que un altre. En el nostre terreny, en el terreny del periodisme, no valen les comparacions.
O et diuen que ho fan per compensar el que diuen els altres. Si vols compensar, fes un programa per demostrar les animalades que diuen altres televisions i cuidem-nos nosaltres de dir animalades. En aquest sentit, milito. He estat trenta anys treballant en aquesta tele. Em va fer fora un senyor que van posar de director, que provenia del grup Godó i que venia per fer neteja, que no em va ni saludar. No vaig aconseguir ni que es reunís amb mi i em van fer arribar que em tocaria fer passadissos. Quan has estat trenta anys en una tele que has vist néixer, que t’ha permès fer coses però que tu també li has donat coses de la teva vida…
Quan van seleccionar Balseros pel Festival de Sundance i vam veure que la comprava HBO me’n vaig anar a Cuba a picar portes fins que vaig aconseguir que s’hi estrenés i va guanyar el premi del Jurat. Jo no volia que es veiés com una pel·lícula contrarevolucionària. No volia que triomfés només als Estats Units, per més que fos als seus àmbits progressistes. Gràcies a això la peli va començar a fer soroll.
Que després de tot això et facin fora de la tele! Vaig estar molt actiu contra l’ERO de TV3 fins que es va saber que jo estava en el grup dels acomiadats, perquè aleshores semblava que defensava la meva parcel·la. No vull parlar des del ressentiment. Jo ja no estic dins però quan algun company em convida a una entrevista o a esmorzar amb ell a TV3 hi vaig i la continuo sentint com casa meva.
Estic segur que el director, el cap d’informatius o el director del ’30 minuts’ són bones persones. Però estan tan convençuts de la seva veritat que la caguen constantment
Té remei TV3?
És molt difícil. Estic segur que el director, el cap d’informatius o el director del ’30 minuts’ són bones persones. Parteixo d’aquesta base però estan tan convençuts de la seva veritat que la caguen constantment. Sempre que governava Convergència nosaltres notàvem molt la pressió. Les úniques vegades que havia tingut problemes al ’30 minuts’ o al ‘Sense ficció’ era fent algun tema de Catalunya. “Que diu el conseller que com és que no has entrevistat ningú de la conselleria”. Més o menys anàvem capejant el temporal.
En Joan Salvat m’havia telefonat a les tres de la matinada, plorant, i preguntant-me si havia de dimitir o no. Existia un comitè d’empresa que s’hi oposava, però una bona part dels treballadors hi estava d’acord. No sé si és perquè els havien anat posant poc a poc o és que aquella generació de periodistes, que no és la meva, pensava així. També hi ha joves que no són conformistes. Hi ha gent allà dins que ho viu malament. En el sentit ideològic i en el sentit creatiu, perquè no hi ha diners. La modernitat a TV3 és fer ‘Les del hockei’, com per la publicitat que és treure un petó lèsbic, però no hi ha modernitat en la forma de fer periodisme. Quan vaig començar a TV3, els dissabtes a la nit passaven un programa que tractava de la història de la música jamaicana. Era un 10.
Ara hi ha el FAQS
Quan em van fer fora a mi hi havia els cors de ‘Oh happy day’. És la Catalunya com cal. Hi ha una Catalunya com cal, que és la que agrada a aquests directors i a un bon percentatge, un percentatge suficient, dels treballadors. S’ha perdut modernitat, s’ha perdut rebel·lió, s’han perdut moltes coses pel camí. Però segueixo dient que TV3 continua sent hipernecessària i la cultura catalana, l’idioma, està realment en perill. L’existència d’una TV3 potent, moderna, que arribi a tothom, és necessària. Ho era la TV3 inicial.
Provinc d’una família en la qual es parlava castellà. La meva mare, cosina dels Porter Moix, es va casar amb Ramon Bosch Pérez, que, malgrat el cognom, venia de Sant Sebastià, fill d’un català. El meu pare va arribar aquí amb més de trenta anys i a casa es parlava castellà. Vaig entrar a TV3 amb moltes mancances amb l’idioma. Mai voldria fer una crítica a TV3 des de la no defensa d’una cultura pròpia. La critico perquè l’estan cagant.
Va conèixer i viure a fons l’esclat dels Balcans per raons nacionalistes. Molta gent de Bòsnia deia que mai no hauria cregut que poguessin viure una guerra com la que van patir. La dinàmica dels darrers anys a Catalunya i Espanya pot derivar en un esclat com aquell?
Una persona amb la qual tinc amistat, perquè la vaig conèixer a Bòsnia acabada la guerra, és Raül Romeva. En el tema del Procés, jo sempre he estat a favor del dret a decidir. Dels catalans i de qualsevol poble del món. Vaig anar a votar. Però han portat el Procés deixant fora molta gent que estava a favor del dret a decidir. Hi ha una cosa que els seus advocats no han pogut dir i que estic segur que pensen i és que “els nostres han fet una cosa il·legal perquè vosaltres esteu fent una cosa immoral, que és no permetre que els catalans decideixin”. Fins i tot no ho permeten partits polítics com el socialista que van arribar al poder a Catalunya, estant a favor del dret a l’autodeterminació. Hi ha un gran silenci entorn aquest tema.
Tinc un gran respecte per Romeva i entenc la seva reacció, però no podia defensar com ho feia que el món ens obriria els braços. El món és conservador. No vol països nous. No es pot comparar les moltes animalades que s’han fet contra Catalunya i la seva cultura amb Srebrenica i els quatre anys de setge de Sarajevo. Em sorprèn que una persona que havia estat eurodiputat i que coneixia Bòsnia s’imaginés que el món ens obriria els braços. I que quedi clar que amb això no estic dient que els catalans no tenen dret a decidir el que vulguin. Aquí no passarà el mateix que als Balcans. Els sarajevites em deien, però, que anéssim amb compte perquè aquí, a vegades, estem dient coses els uns dels altres tan fortes com les que es deien a l’antiga Iugoslàvia.
“Nosaltres, el dia abans que comencés la guerra, hauríem jurat que no hi hauria guerra”, em deien. I ho vaig dir en un debat a TV3. No va agradar. S’estaven dient moltes animalades contra Catalunya i des de Catalunya. Em sembla molt bé que TV3 es posicioni a favor del dret a decidir si el Parlament de Catalunya i les enquestes estan a favor del dret a decidir, si dones veu a totes les opinions, a favor i en contra d’aquest dret. Aquí no passarà el mateix que als Balcans. M’agradaria que hi hagués un referèndum com Déu mana, sense mentides d’un costat i de l’altre, que tothom pogués escoltar tothom, però crec que és somniar truites.
Catalunya Plural, 2024 
