tor Hugo a Els miserables descriu, des de la narració romàntica realista, la duresa i la injustícia de la pobresa i la desigualtat. Explica també la seva visió del repte que significa combatre-les: “El primer problema és el de la producció de la riquesa, la qüestió de la feina que tracta de l’ocupació de les forces”. El segon problema: és el de “la repartició de la riquesa, la qüestió del salari, que tracta de la distribució dels goigs”. Conclou Víctor Hugo que “de la bona ocupació de les forces resulta el poder públic i de la bona distribució dels goigs resulta la felicitat individual” i que “la primera igualtat és l’equitat”. Visió i valors expressats a la fi de segle XIX, però que conserven plenament la seva vigència.
Aquesta visió pot ser útil per a un breu trànsit per l’evolució durant l’última dècada de la producció i la distribució en excedents empresarials i retribucions salarials; la riquesa generadora de rendes i la seva distribució; la divergència en les retribucions i com el sistema fiscal, possible redistribuïdor, està oxidat i contribueix a la concentració de la riquesa i de la renda. La resultant: l’atur, el risc d’exclusió social i les funestes conseqüències de les retallades en els pilars de l’estat de benestar. Tot això, afortunadament reversible, si es prioritza l’equitat com a principi d’una economia inclusiva.
La recessió econòmica derivada de la pandèmia de la covid-19 és la primera, en molts anys, causada per un factor extern a les decisions sobre política econòmica. Els seus efectes cauran sobre la part de la població atrapada encara en els devastadors efectes de la crisi de 2008 i de les radicals polítiques d’ajust fiscal de 2010. De la crisi financera només van sortir els que mai van entrar en ella. Un treballador entrevistat per TVE durant la primera crisi delpetroli de 1977, a la pregunta de com l’afectava la crisi va respondre: “en res, a mi les crisis no m’afecten”, i davant la insistència del periodista va aclarir: “és que des que vaig néixer estic en crisi, és el meu medi natural”. Precisa consideració en un món en el qual preval l’economia de l’exclusió i la precarietat.
1. “La producció de la riquesa, la qüestió de la feina que tracta de l’ocupació de les forces”
Tornant a Víctor Hugo i respecte al primer problema que assenyala, entre 2008 i 2018, segons l’INE i Eurostat, el PIB per persona ocupada, mesurat en euros de valor constant 2018, ha augmentat el 15,2 per cent. Aquesta evolució contrasta amb la del cost unitari laboral mitjà anual, el qual, durant aquest període s’ha reduït el 6,7 per cent, reflex de l’impacte de la desregulació laboral i de la devaluació salarial.
El creixement mitjà del PIB per persona ocupada a la zona euro durant el mateix període és inferior al d’Espanya: d’un 14,9 enfront d’un 15,2 per cent. No obstant això, es produeix una gran diferència en l’evolució d’índex ILC d’Eurostat, que mesura les retribucions salarials i les cotitzacions socials per hora treballada. A Espanya, durant aquests deu anys, l’ILC ha crescut el 5,8 per cent, enfront del 20,1 per cent experimentat a la zona euro. Aquesta divergència entre producció i salaris és la que descriu Robert Reich, Secretari de Treball de Bill Clinton (citat per Carles Manera, EFC, agost 27 de 2014): “la major part dels guanys de la productivitat, van a les mans dels propietaris del capital, mentre els treballadors reben sous el valor real no fa més que baixar “.
2. “El repartiment de la riquesa i la qüestió del salari”
Segons l’informe Global Wealth Databook de Credit Suisse el 10 per cent de la població més rica d’Espanya posseïa el 2019 el 55 per cent de la riquesa, proporció superior al 52,9 de la mitjana no ponderada de Bèlgica, França, Itàlia i Portugal. El mateix passa amb la riquesa de l’1 per cent més ric, la participació en la riquesa és del 23,8 per cent superior al 20,3 per cent de la mitjana dels països abans esmentats. El sentit d’aquesta diferència s’inverteix en la riquesa de la població situada entre el decil 50 i el 90 per cent més ric, amb una participació del 37,7 per cent en la riquesa total, inferior al 38,7 per cent de mitjana no ponderada el grup dels països citats. Això mostra una tendència a concentrar la riquesa en els nivells més rics de la població. D’altra banda, el 50% més pobre de la població accedeix només a un 7,3% de la riquesa, proporció que també està per sota del 8,3% de mitjana de Bèlgica, França, Itàlia i Portugal.
La distribució de la riquesa determina l’accés a les rendes i també al seu nivell. Hi ha una correlació entre els sectors de població que concentren major riquesa i els que posseeixen majors nivells de renda. Una manera de mesurar el repartiment de la renda nacional és la distribució, abans d’impostos, entre les retribucions salarials i els excedents de les empreses. Durant el període de 2008 a 2018, la participació de les rendes salarials en la distribució de la renda nacional va disminuir del 49% al 45,3%. Reducció que implica una major participació dels excedents empresarials en la renda nacional, que van passar del 43,1% al 44,2% en aquest període.
Una de les formes de mesurar la desigualtat entre la renda dels sectors més rics de la població i els més pobres és la taxa S80/S20 que mesura la relació entre el 20% de la població amb més renda i el 20% de la població més pobra. Espanya el 2007, amb una taxa del 5,5, se situava en el sisè país de la Unió Europea amb major diferència entre els dos sectors de població i el 2017 aquesta taxa de desigualtat ha pujat fins al 6,6, la segona més elevada de la Unió Europea, només superada per Lituània.
En segon lloc, la distribució de la renda total entre sectors de la població – ordenada dels més rics als més pobres- mostra com entre 2008 i 2018 la renda s’ha concentrat cap als sectors més rics de la població. Segons les dades de World Inequality Database sobre Espanya, el 10 per cent més ric va passar, entre 2007 i 2017, de percebre el 34,1 per cent de la renda al 35 per cent, proporció que és superior al 33 per cent de mitjana de la zona euro per a aquest sector de població. En el mateix període, la proporció de la renda de la població entre el 50 i el 90 per cent més ric disminuïa del 45 al 44,2 per cent, situant-se per sota del 45,8 per cent de la zona euro, mentre que roman estacionària la participació del 50 per cent de la població més pobra, al voltant del 20 per cent del total la renda.”Mai tants van fer tant per a tan pocs”.
Finalment, una tercera observació té a veure amb les desigualtats internes en la distribució de les rendes destinades a retribucions salarials que es coneix com a bretxa de salaris. La retribució mitjana dels directius de les empreses de l’IBEX 35 en 2008 era, segons les dades de la CNMV, equivalent a 204 vegades l’SMI i el 2018 s’havia situat en 258 vegades, després de passar per un màxim de 434 vegades en 2014. El directiu millor pagat en 2019 va percebre l’equivalent a 1.326 vegades l’SMI. Entre 2008 i 2018 l’SMI en euros de valor constant es va incrementar el 8,8 per cent i, no obstant això, la retribució mitjana dels directius va augmentar 6 vegades més, fins al 53,8 per cent.
3. “La primera igualtat és l’equitat”
El sistema fiscal és una eina per corregir la desigualtat, és en aquest sentit un instrument per a la pràctica de l’equitat. El nivell d’imposició i el grau de progressivitat fan augmentar o disminuir les divergències en la distribució de la renda. En molts casos a Espanya el sistema impositiu actua com un amplificador de la iniquitat de la distribució de les rendes abans dels impostos. Això és degut, bàsicament, a la continuada reducció de la pressió fiscal, a la relació regressiva entre impostos directes i indirectes, de la insuficient progressivitat i al seu baix nivell amb relació a la mitjana de la zona euro. En alguns dels gràfics adjunts, a més de la variable econòmica observada, es reprodueix com a fons l’evolució de la producció i el cost laboral mitjà a fi d’oferir una referència del context.
Pel que fa al sistema impositiu, i si mesurem la pressió fiscal com el percentatge dels ingressos fiscals sobre el PIB, observem que des de 2007 a 2017, aquest es redueix del 37,1 per cent al 35,2 per cent. Aquesta progressiva reducció dels ingressos produeix, com no pot ser d’altra manera, una anèmia fiscal que causa més dèficit públic i més deute públic, resultat contrari a què ens prometen, des de les tesis neoliberals i de les posicions polítiques conservadores. Dinàmica que agreuja la crisi en introduir restriccions a la despesa pública en tant que és un dels actors bàsics de l’activitat econòmica i de la demanda efectiva de l’economia.
En relació amb la mitjana de la zona euro, la bretxa de la pressió fiscal a Espanya, va passar de 2,9 punts per sota de la mitjana el 2007 a situar-se 6,2 punts per sota en 2017. Aquesta diferència en termes de menor ingrés públic fiscal equivalia per al 2017 a 70.000 milions d’euros. A manera de referència d’aquest menor ingrés, cal assenyalar que la despesa sanitària pública total va ascendir el 2017 a 68.343 milions d’euros o que la despesa en educació pública en tots els seus nivells ascendir a 49.384.000 d’euros o que la nòmina de les pensions contributives per 2019 va ser de 97.458.000 euros.
D’altra banda, la reducció de la pressió fiscal ha anat acompanyada d’una creixent regressivitat de la seva estructura. Augmenta la proporció d’impostos indirectes (els més regressius: en comprar un iogurt paga el mateix impost el que percep l’SMI, que el directiu de l’IBEX35 la remuneració equival a 1.326 vegades l’SMI). En conseqüència, es redueix la proporció d’impostos directes. De tal manera que entre 2007 i 2017 la recaptació per impostos indirectes va disminuir el 17,1 per cent, mentre que la recaptació per impostos directes que són més progressius, va disminuir el 34 per cent, el doble que els indirectes, amb una disminució en la recaptació, en termes d’euros de valor constant 2018, des de 95.990 milions d’euros el 2007 a 63,44 milions d’euros en 2018.
Finalment, es produeix una evolució regressiva entre els impostos directes. La recaptació per impostos que graven el treball i l’activitat econòmica no societària (és a dir l’IRPF excepte les rendes de caràcter mobiliari i immobiliari) es manté estable: el 6,5 i el 6,7 per cent del PIB el 2007 i 2017 respectivament, amb una recaptació de 80.191.000 euros i 78.801.000 respectivament. No obstant això, no passa el mateix amb la recaptació de l’impost de societats que durant el mateix període disminueix del 4,4 per cent del PIB de només el 2,1 per cent, passant la recaptació de 54.253.000 d’euros el 2007 a 24.801 milions d’euros el 2017.
Aquesta disminució podria semblar inexplicable, a no ser per les múltiples oportunitats d’elusió fiscal que ofereix l’impost de societats. Com a exemple d’això, Andreu Missé (Alternatives Econòmiques, 2013) descriu les conseqüències fiscals de l’aplicació dels anomenats Actius per impostos diferits, un mecanisme mitjançant el qual quan les entitats financeres tenen pèrdues, generen aquests actius que serviran per compensar impostos quan tinguin beneficis, és a dir una forma d’impostos negatius. Per aquest motiu adquirir bancs amb pèrdues acumulades afavorir importants elusions d’impostos.
Amb la finalitat de contextualitzar les vies d’aigua del sistema fiscal recorreré a Paul A Samuelson (1948) i Thomas Piketty (2019) En US entre 1932 i 1980 el tipus nominal màxim per a la imposició de la renda (no les quotes liquidades ingressades) era del 81 per cent, arribant en 1961 a un màxim de 87% per a rendes superiors a 2 milions de dòlars. L’impost de societats per a les pimes era del 30% amb un màxim de 52% per beneficis superiors a 20.000 dòlars. Al Regne Unit el tipus màxim de renda va arribar al 89% i el de successions el 72%, sent el tipus màxim de la renda a França el 72%. Aquest va ser l’escenari fiscal en els anys coneguts com els trenta gloriosos, Anys amb creixement econòmic i baixes taxes d’atur, fins que la revolució neoliberal, amb una reducció dràstica dels tipus impositius, crearia les condicions per a un món espectacularment ric, però penosament empobrit (Amartya Sen, 2007). Els tipus nominals màxims vigents a Espanya són del 43,9 per cent en renda i 25 per cent en societats, i a França el 55,6 en renda i el 25 per cent respectivament. Del que podem deduir que encara tenim camí per recórrer.
Fins aquí, algunes de les causes que han provocat la crisi social, la devaluació salarial, la precarietat, la pobresa i els alts nivells de risc d’exclusió. La primera conseqüència, la taxa d’atur el 2019 era del 13,9 per cent, superior encara a l’11,3 per cent de 2008. La desregulació laboral ha fet possible a Espanya la contractació temporal més alta i l’acomiadament més fàcil de la Unió Europea. Els assalariats amb un contracte inferior a un mes de durada han augmentat el 8,5 per cent i els contractes a temps parcial el 19,7 per cent, afectant el 14,7 per cent dels assalariats. Per no parlar dels falsos autònoms i altres sectors d’entorn laboral precari. Paradoxalment els més afectats per aquestes polítiques i per les retallades en la sanitat pública, es van convertir en agents essencials per a la supervivència de tots els ciutadans d’aquest país en l’emergència causada per la pandèmia: professionals sanitaris, personal de neteja, personal de manteniment, de transports, de la recollida de residus urbans, els cuidadors de persones grans, entre molts altres.
La segona conseqüència és l’augment del risc de pobresa. La taxa AROPE (People at risk of poverty or social exclusió) és un indicador que mesura la combinació de tres índexs: a) la taxa de risc de pobresa, mesura com aquells ingressos situats per sota de la mitjana d’ingressos; b) la taxa de privació material severa (PMI) que mesura les llars entre les mancances figura la possibilitat d’anar de vacances, la freqüència amb què mengen carn i la temperatura adequada de l’habitatge; c) taxa de llars amb baixa intensitat en treball (Bith) que mesura la població d’entre 0 i 59 anys que viu en llars els adults (18-59) treballen menys del 20% del seu potencial de treball. La taxa AROPE ens proporciona una visió consolidada dels efectes de l’evolució de la distribució de la renda i la riquesa abans comentades. El 2007 la taxa AROPE a Espanya era d’un 23,3 per cent de la població, en el novè lloc en l’ordenació dels països d’Unió Europea de més a menys risc de pobresa. En 2017 aquesta taxa havia augmentat fins al 26,6 per cent de la població, ascendint Espanya fins al cinquè lloc, només per darrere de Romania, Bulgària, Lituània i Estònia.
En tercer lloc, les polítiques d’ajust fiscal han conduït a dràstiques retallades en els pilars de l’Estat de Benestar, traslladant a l’àmbit privat l’assegurament de riscos que han de tenir cobertura col·lectiva, agreujant d’aquesta manera la propensió a la pobresa i l’exclusió social. Té especial significació l’evolució de la despesa en sanitat pública. El 2010 es van iniciar les polítiques de retallades a Catalunya i es van consolidar amb les reformes de govern del PP a 2012. Segons l’estadística de despesa sanitària pública consolidada (EGSPC) del Ministeri de Sanitat, en euros de valor constant de 2018, aplicant l’Índex de Preus 06 de Sanitat de l’INE, la despesa pública consolidada en sanitat pública a 2018 és el 10,1 per cent inferior al del 2010.
La despesa sanitària pública el 2010, segons les dades d’Eurostat, ha baixat del 6,6 per cent del PIB al 6 per cent en 2018, any en què la mitjana ponderada de la mateixa relació de Bèlgica, França i Itàlia era del 7,6 per cent. La despesa sanitària pública per habitant en 2018 va ser de 1.451 euros, davant 2.500 euros de mitjana ponderada de Bèlgica, França i Itàlia, és a dir un 58 per cent de la mitjana d’aquests països. Aquesta proporció no és coherent amb la capacitat econòmica relativa d’Espanya mesura com PIB per habitant, que se situa en el 78 per cent de la mitjana d’aquests països.
4. “Del bon ús de les forces resulta el poder públic i de la bona distribució dels goigs resulta la felicitat individual”
La desigualtat i la pobresa no porten causa de fenòmens naturals inevitables, no procedeixen de tempestes, terratrèmols o volcans, sinó que són el resultat de les polítiques i regulacions establertes en cada moment concret, en conseqüència, són revisables i orientables a objectius d’equitat ja la reducció de la desigualtat.
Descriure el trànsit des de la crisi financera i la covid-19 necessita contemplar més factors que els exposats en aquest breu comentari, però els assenyalats són suficients per identificar que la concentració de la riquesa i de les rendes, simultània a l’augment de la desigualtat i de la precarietat econòmica i social són la seva característica bàsica. El repte de la reconstrucció inclusiva, en el marc del programa de govern progressista, i el repte de posar les bases per a un nou contracte social ens torna a Víctor Hugo: “la primera igualtat és l’equitat”.
La reconstrucció socialment equitativa només serà possible si som capaços d’entendre que la covid-19 ha mostrat la nostra vulnerabilitat, que no hi ha manual d’instruccions per a sortir d’aquestes situacions, i com diu Adelaida Sarukhán de l’Institut de Salut Global de Barcelona, la pregunta que ens hem de fer no és “si” tornarà a ocórrer, sinó “quan”. Enfront del que hem interrogar-nos sobre la imprescindible defensa i valoració del que és públic. Hem d’entendre que tots depenem de tots i conjurar els perills de la privatització del risc. Passar a l’economia i fora d’ella, de l’excloent “nosaltres i ells” al “nosaltres” incloent. Un repte que Innerarity expressa com: sentir-nos concertats per allò col·lectiu, per fer valdre el comú.
L’equitat en la reconstrucció implica recuperar drets laborals i evitar noves desregulacions i devaluacions salarials explícites o encobertes, atenent les reivindicacions de l’ETUC i a les propostes de l’OIL, les prioritats se situen en equilibrar les relacions laborals, protegir i activar l’ocupació, especialment l’ocupació juvenil.
L’equitat requereix també una nova visió de l’empresa que hauria de concernir a tots els seus agents en la responsabilitat social de l’exercici de la seva activitat i configurar formes de participació dels representants dels treballadors en les decisions. L’empresa com a àmbit rellevant en la cohesió social i en l’erradicació de la precarietat laboral i social.
La pandèmia ha canviat les perspectives. En poques setmanes sectors conservadors que sostenien que “no hi ha res a regular”, “no hi ha res a concertar”, la societat és un invent, el mercat es regula per si sol, i benvingudes siguin les reformes per decret de Rajoy laminadores de la capacitat de negociació col·lectiva, han transmutat la seva perspectiva en temps rècord. Les mateixes veus reclamen ara més intervenció governamental, considerar insuficients les actuals ajudes públiques, de volum abans impensable, o denuncien com intolerable qualsevol indici d’acció governamental que es consideri al marge de la concertació social destruïda i aplaudida el 2012. Només falta que abandonin el món de la màgia de saló i entenguin que això requereix finançament, i que en cap cas és compatible amb reduccions fiscals.
Gerry Rice, portaveu de Fons Monetari Internacional poc procliu a la intervenció pública i a la fiscalitat com a instrument, va declarar el passat 19 de juny: “Cal un major repartiment de la càrrega. Que els principis de l’ajust fiscal haurien de tractar d’atallar la desigualtat, i que els contribuents, empreses i particulars, que s’han beneficiat de les tendències globals del passat o que s’han vist menys afectats pels recents esdeveniments adversos haurien de contribuir més a superar la crisi i a fer front a les necessitats futures de la societat. Això és cert, no només per a Espanya sinó per més o menys tots els països». El 2012 per rescatar les corporacions financeres es va activar un crèdit públic, finalment transformat en una subvenció de 49.000 milions d’euros que pagarem tots els ciutadans, d’import equivalent a la despesa pública total en educació d’un any. Es van rescatar amb el risc moral que eren massa grans per caure. Ara seria injust no rescatar aquells que són massa petits per caure.
Els efectes de la pandèmia obliguen a reformes en la sanitat pública. Protegir la sanitat pública per salvaguardar la vida i per garantir els mitjans de vida. Cal reforçar els organismes internacionals de coordinació de la gestió sanitària, potenciar l’atenció primària i la telemedicina, desenvolupar infraestructures de salut i de producció de material sanitari estratègic, establir una gestió logística estratègica d’aquests materials, dotar de recursos per a la investigació i revertir les retallades sanitàries tant en el seu aspecte material com en els recursos personals i les seves condicions de treball.
Amb aquest equipatge ens enfrontem a les conseqüències de la recessió causada per la pandèmia de covid-19 i amb aquests vímets s’ha de programar una reconstrucció econòmicament sostenible i respectuosa amb el medi ambient, socialment equitativa (redistribució, reducció de les desigualtats i Ingrés Mínim Vital) democràticament justa (que permeti recuperar drets).
Aquest article es va publicar primer a Economistas Frente a la Crisis
Catalunya Plural, 2024 
