“La solidaritat ha d’esser la consigna de vida i un desafiament per la pau”. Aquesta és una reiterada frase d’en Pere Casaldàliga, bisbe de Sao Felix d’Araguaia, en el Matto Grosso brasiler, que avui ens ha deixat als 92 anys. Són però moltes les lliçons que ens ha anat ensenyant amb les seves paraules clarividents. M’agradaria recordar-ne algunes que m’han resultat especialment significatives:
– Jo sóc jo i les meves causes i les meves causes valen més que la meva vida.
– La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu.
– En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.
– Sigueu lúcids, sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió.
– La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure
– El capitalisme, per definició, és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria.
– El consumisme està consumint a les persones.
– La paraula “radicalitat” prové d’arrel i com més va amb més força sento les meves arrels.
– Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.
Precisament les “causes grans” van guiar la seva acció des de la seva sortida de Balsareny de ben jove, i les han anat seguint una bona quantitat de gent que a les dues ribes de l’Atlàntic han cregut i expandint aquest esperit. Certament, no va voler retornar mai a Catalunya on, de tota manera, la seva petjada era ben present.
Recordo per exemple que l’any 1991 l’Institut Víctor Seix de Polemologia li atorgà el Memorial Joan XXIII per la Pau, segons deia el jurat “per la seva defensa dels pobles i de tots els desvalguts, per la seva lluita profètica enfront dels pragmatismes de tots els poders i pel crit d’esperança que interpel·la tota la humanitat”. Es tracta d’una síntesi ben objectiva dels seus ideals. Ideals que en els darrers anys han estat represos amb encert a casa nostra per l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga.
D’igual manera, al Brasil, les sovintejades visites rebudes pel bisbe fins a gairebé darrera hora així com les concorregudes ‘romeries’ que s’hi organitzaven amb assistents vinguts d’arreu, demostraven la vitalitat del seu missatge que per la seva pròpia naturalesa resulta inesgotable.
Em pregunto si en els moments actuals a l’Església li calen moltes estructures episcopals, però el que resulta indubtable és que per afermar el missatge cristià, fan falta molts Peres Casaldàligues
Catalunya Plural, 2024 
