Ops. Quan arribem al carrer Aragó no veiem més traces de l’antiga carretera d’Horta, però, si un vol, això és fals. Gairebé a la cantonada una caseta semblant a la del passatge Bofill resisteix a ocultar-se, sobresortint per damunt d’un taller mecànic. Aquest punt és bastant essencial per a entendre aquest tram de Barcelona, molt concret, doncs el garatge és la penúltima alineació del carrer a principi de segle XX, mentre la darrera, segons la Gaseta Municipal, correspondria a 1969, quelcom comprovable per l’horripilant bloc de pisos a la cruïlla amb Sardenya.
Des d’aquesta perspectiva la caseta segrestada per l’obrador de reparacions automobilístiques de 1918, amb tota probabilitat amb una funció anterior, integrava un ambient distint al llarg del darrer terç del Vuit-Cents i es beneficiava del clima encara rural de la zona, amb poca construcció significativa, quelcom perceptible si s’observen els edificis d’aquesta illa, tots immobles amb tarannà habitacional sense pretensions estètiques.
Finques dels anys vint per exhibir la importància a la ciutat, Eixample per allò de la presumpció dels seus residents, quan en realitat el valor arquitectònic de les seves construccions és el d’un perímetre allunyat del centre, herència de Sant Martí de Provençals.
Aquesta caseta té molta rellevància per un altre motiu. Encara no el revelarem. Tot i així, l’espai ho possibilitava, la imagino amb jardí i hort. En aquesta mansana hi ha un altre misteri i es troba a l’interior d’un pàrquing, el Manhattan.
La sort d’aquest emplaçament al mapa l’associa, dues quadres amunt, amb la Sagrada Família, visible a una panoràmica força insòlita, lletja per Instagram i ben útil per a copsar la formació de la ciutat. A un planisferi de 1890 donem amb una clau, el torrent de Delemús, un rierol provinent del turó de la Rovira, descendent per Can Baró, el seu rastre és apreciable al tallat passatge de Vallseca, fins a transitar per l’actual parc de les aigües, seguir el seu curs a altres racons trossejats, com el passatge de Mariné a la vora del carrer de l’Encarnació, saludar a l’homònima masia a travessera de Gràcia amb Sardenya i després avançar just fins el carrer Aragó 425.
Bingo? Si, sens dubte, i aquí es troba la gènesi de les meves cabòries. Durant una tarda dominical de la fase 1 vaig quedar amb una amiga amb la intenció, cadascú lliga com pot, de mostrar-li la ruta de l’antiga carretera d’Horta. Quedàrem al metro de Verdaguer, tiràrem per la Diagonal i just a l’alçada d’Aragó 425 transgredirem la prohibició i accedirem al recinte interior, on admiràrem les naus del Parking Manhattan.
Al principi em vaig orientar a partir del mateix. A l’hemeroteca vaig donar amb una pista vàlida. El 1936 aquestes instal·lacions força sumptuoses pertanyien a la societat Viuda e Hijos de Juan Vila, fàbrica de mosaics hidràulics de granit i ceràmica. La seva feina era confeccionar rajoles decoratives de ciment pigmentat emprades com a paviment i fixades mitjançant una premsa hidràulica.
No hi ha gaire informació de l’empresa, destacant-se un esplèndid catàleg de 1909 on veiem com la seva estela encara és recognoscible a molts pisos barcelonins. Com és comprensible, la presència del torrent, a una època on l’energia cabal era sobretot hidroelèctrica, degué ser un benefici indubtable.
La seva minsa presència als mitjans ha dificultat la meva investigació. He recopilat material gràfic, i des de la xarxa he verificat la metamorfosi de l’indret, el nostre temps encara pletòric com aparcament, diversificant-se amb un estudi cinematogràfic amb camerino, vestidor, fibra òptica i sala de reunions.
Aquesta novetat roman més aviat desapercebuda a l’impressionant entorn. Els Vila tenien dues entrades al seu negoci; la d’Aragó 425 i una altra just al mateixa illa, Marina 233, només reemplaçada el 1986 per un d’aquells monstres edilicis sense cap mena de respecte pel context i el patrimoni industrial, encara vigent pels cotxes estacionats, a preservar per ser incomparable i únic.
La darrera menció dels Vila als seus dominis és de 1936, i amb això gairebé queda tot dit del brusc viratge determinat pel conflicte civil. En algun parèntesi de la meva acció detectivesca vaig meditar sobre aquest Manhattan, doncs a Barcelona l’afecció a París defalleix durant els anys vint, quelcom demostrable per l’estil de la via Laietana, més nord-americana, un Chicago en miniatura per a seus corporatives, però el nom del Pàrquing té solera franquista, dels Estats Units pel cinema i la seva colonització cultural. El bateig era signe de potència i no els hi anà del tot malament.
La cronologia ens brinda la seva condició de concessionari autoritzat per a la instal·lació del difusor Valtur el 1967, dècada pròdiga per a tot el parc automobilístic per l’afany d’en Porcioles cedir la capital catalana a les quatre rodes i assassinar al vianant per a conferir a Barcelona, quelcom impedit per les protestes veïnals, la categoria d’autopista sense matisos.
De les tessel·les no en queda record. No obstant, a les meves fabulacions no puc deixar de cavil·lar sobre la caseta gairebé adjacent i el seu esplendor, en harmonia amb la resta de parcel·les properes, entre fluxos aqüífers, verd a dojo i un univers extint. Com ella i el Manhattan són gairebé invisibles, la majoria veu sense mirar, no ponderem el racó com una metàfora del transit entre dues Barcelones, o si prefereixen la invasió d’aquesta per a destrossar una pau arcàdica.
Catalunya Plural, 2024 
