Gemma Pasqual (Almoines, la Safor, 1967) és una coneguda i premiada escriptora de novel·les juvenils i infantils, com ara ‘Xènia, tens un whatsapp’ i ‘La mosca: assetjament a les aules’. Vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en la Comunitat Valenciana des de 2013, també és articulista i escriu habitualment al digital ‘VilaWeb’. No fa gaire va editar un recull de contes per a adults, titulat ‘Viure perillosament’ (Comanegra), que ja va per la tercera edició, i fa uns dies ha publicat la novel·la distòpica ‘Like. Blau’ (Barcanova).
Com va viure aquest Sant Jordi?
Per les xarxes, tot i les dificultats. Va ser molt emocionant veure com els lectors m’enviaven fotografies amb els llibres que havien comprat.
Com veu el moment actual?
Amb preocupació, tinc moments de tot, angoixa, por, tranquil·litat. La part positiva és que m’ha permès estar més temps amb la família, feia bastant que no m’hi estava tant de temps a casa, em passo la vida viatjant i dormint en hotels.
Ha pogut escriure més o menys aquests mesos?
Molt menys, no aconsegueixo concentrar-me.
Inclourà la ‘covid’ en algun projecte?
Al meu nou llibre, ‘Like’, en parlo d’una pandèmia a causa de la grip. Us puc ben assegurar que quan el vaig escriure, ni per pensaments em vaig imaginar tot el que anava a succeir. Però, sincerament, crec que no ho faré.
Considera ‘Viure perillosament’ el seu primer llibre ‘per adults’, com diu Comanegra, la seva editorial?
En realitat el meu primer llibre va estar ‘Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria’, editat per Barcanova el 2005. A partir d’aquí he fet incursions amb llibres col·lectius, alguns de novel·la negra. Però considero ‘Viure perillosament’ el meu bateig en la literatura d’adults. Un llibre que m’ha donat moltes alegries; anem per la tercera edició tot i el confinament. A més ha estat nominat al premi llibreter, tot un honor i una alegria.
En què se diferència la seva literatura per joves i aquest recull de contes?
A l’hora d’escriure hi ha molta diferència. En la literatura juvenil em miro molt el ritme, mesuro les paraules, els temes, la llargària de la novel·la, l’estructura. En canvi, amb ‘Viure perillosament’ m’he trobat absolutament lliure, cada conte està escrit d’una manera, he experimentat amb l’estil i l’estructura, m’ho he passat molt bé fent-lo.
Per què va escollir aquestes escriptores i pintora?
Són dones que admiro profundament, tant a elles com a persones com a la seva obra. Sóc conscient que en falten moltes, però havia de fer una tria, em vaig posar com a condició que haguessin mort feia ja uns anys, però vaig trencar aquesta regla amb la Maria Aurèlia Capmany, no em vaig poder estar d’explicar-vos la seva història amb Espriu. La Maria-Mercè Marçal també està present amb ‘La dona de sal’.
I per què l’elecció de Rosa Parks, l’única ‘no-artista’ del llibre?
Rosa Parks i Recy Taylor, quina història! Es mereixia un conte. Taylor era una jove afroamericana que va patir una terrible violació en grup el 1944 i va denunciar el que li havia passat amb l’ajuda de Rosa Parks, investigadora principal de violacions de l’Associació Nacional per al Progrés de la Gent de Color. I tot això molt abans que la senyora Parks decidís no cedir el seu seient de l’autobús als blancs. Aquesta narració l’he fet a la manera de les autores afroamericanes.
Quin mètode de treball ha seguit amb aquestes dones?
Explicava Mercè Rodoreda que: “Sense ser aventurera, he viscut com s’ha de viure: o sigui, perillosament”. Aquesta frase i el seu suposat afer amorós amb Andreu Nin –tot i no tenir-ne gaire informació fidedigna– són els desencadenants del llibre. Rodoreda es va ocupar de destruir totes les proves de l’afer, però el que hi ha són les versions que n’han donat Anna Murià, a partir de les seves confidències, i Marta Pessarrodona. Amb aquests fils de vida he teixit un conte curt a la manera de Rodoreda, llegint i rellegint la seva obra. I a partir d’aquí, amb el mateix mètode, documentant-me molt, he anat escodrinyant quinze dones escriptores, activistes, artistes… Històries de vida i lluita totes elles, històries que encara que semblin inversemblants són totalment verídiques i documentades.
Atès que s’ha ficat en la pell de cadascuna d’elles, per què ha fet servir la primera i la tercera persona en la narració.
Ha estat la meva manera particular de ‘viure perillosament’, he jugat molt amb l’estructura, en alguns contes l’ús intercalat de la primera i tercera, i en alguns primera, tercera i segona, enriquien molt més el text.
Per què va apostar per la ciència-ficció a l’hora d’escriure ‘Like’?
És un gènere que m’agrada molt, encara no n’havia fet cap novel·la i m’ho vaig prendre com un repte.
En què o en qui pensava quan va idear una distopia tan dura?
En realitat totes les distopies són dures, en aquest cas, en el control de les xarxes socials, allò que si en Internet és gratis el producte ets tu.
Hi ha algunes similituds amb certes obres i pel·lícules del gènere… És així? En quines s’ha inspirat?
Sí. La idea em va venir amb un capítol de [la sèrie] ‘Black Mirror’, però només la idea. En realitat, la meva inspiració han estat els clàssics: ‘1984’, ‘Un món feliç’, ‘Fahrenheit 451’ i molts d’altres. A tots ells els he volgut fer un homenatge.
Creu que els ‘likes’ seran els nous bitcoins?
Em sembla que no, els bitcoins es van crear en contra del poder econòmic del sistema, tot i que ara amb l’ús generalitzat que es fa d’ells poden esdevenir un nou control econòmic. Per contra, els ‘likes’ exerceixen un control més social.
Tot i que no hi ha massa distopies amb dones protagonistes, aquí n’hi ha una, la Kas, amb un grapat de dones interessants (la seva mare, la veïna, les bessones), però pocs homes. Per què?
M’agrada empoderar a les dones en les meves novel·les, tot i això no he fet números, ha sortit així per casualitat, però ja va bé que hi hagi més dones.
Potser el seu llibre va més dirigit a les noies que als nois?
En absolut. Cap de les meves novel·les va adreçada a un gènere en especial.
Per quina raó ha fet servir noms grecs i llatins per als personatges principals?
És una manera de fer referència al món antic en un món completament nou.
El ‘Bella ciao’ i la Resistència són una aclucada d’ull a l’independentisme català?
No, la cançó ‘Bella ciao’, encara que ara és famosa perquè l’ha popularitzada una sèrie de televisió [‘La casa de papel’], sempre ha estat un símbol de la resistència contra l’opressor. En aquesta novel·la no faig cap picada d’ull a l’independentisme, potser perquè soc independentista, i ho visc amb molta normalitat… bé, la que els poders de l’Estat ens deixen.
Li faig la mateixa pregunta en referència al relat de la Rosa Parks en ‘Viure perillosament’…
Tampoc. De fet, el títol de la novel·la ja fa referència a Mercè Rodoreda, o podem trobar el conte de l’Aurora Bertrana que militava en Esquerra Republicana. La Rosa Parks té un conte molt merescut a la novel·la perquè s’ho mereix.
El final de la novel·la queda obert a una possible continuació… L’està preparant?
I tant, tot i que el confinament m’ho posa difícil i no aconsegueixo concentrar-me. La segona part es diu ‘Like. Blanc’, i esclarirà tots els dubtes que li han quedat al lector en la primera part.
Catalunya Plural, 2024 
