Potser, com sempre sense saber-ho, m’he ficat a un bon embolic amb l’inici d’aquesta sèrie; em dóna força igual des de la sinceritat d’oferir-vos investigacions, amb les seves costures ben visible. En realitat, aquesta neix per la lectura d’un volum sobre Carmen Broto. Encara no puc confessar el motiu del meu interès. En aquell assaig, notable i molt menyspreat per amiguismes i altres històries de la premsa d’aquest petit país anomenat Catalunya, Manuel Trallero i Josep Guixà mencionaven un canvi a la numeració del carrer Industria, i malgrat devorar la seva obra fa més d’una dècada he esperat amb molta parsimònia l’oportunitat d’investigar aquesta apassionant qüestió, i sí, pots riure, t’ho concedeixo, riu mentre et mostro com superar obstacles insalvables sorgits de la dificultat de donar amb informació fefaent per a relatar una trama urbana increïble.
Aniré a la punta més allunyada dels meus dominis. A un mapa de 1891 el carrer Industria debuta a una intersecció de camins, amb la riera de Magòria destacant-se. El 1931 podem discernir més sobre la seva trajectòria per les reformes d’aquella zona. Just aleshores el carrer París, així batejat el 1922 per a trencar la seva continuïtat amb Industria, sortia de la plaça del Centre i moria a la Diagonal. Després de la guerra, com vaig explicar no fa gaire, els guanyadors volgueren retre homenatge a l’Alemanya Nazi i un tram dedicat a la capital francesa glorificà la del Tercer Reich.
Això, hola alcaldessa, no s’ha modificat com tampoc el cas de l’avinguda de Roma; el seu origen, abans vinculat a la Generalitat, es remunta a 1940 per a brindar un massatge a Galeazzo Ciano, Ministro d’Afers Externs italià de visita a Barcelona, allotjat al Ritz i ovacionat per molts ciutadans entusiastes. Com ningú dóna importància al nomenclàtor us informo de l’existència d’un carrer de Roma a Putxet, frec a frec amb Bertran, llegendari a principi del nostre segle per l’assassí del pàrquing del seu número 28. No hi ha problema amb el duplicat de Roma perquè son distintes vies, avinguda i carrer; tot i així, si una d’elles desaparegués guanyaríem una mica de dignitat mentre arriba la pedagogia.
Perdoneu aquesta introducció, ben copiosa de minúcies. Vull parlar d’altres coses. Ho prometo. Ara mateix el meu cap s’ha rebel·lat perquè, just quan morí Juan Marsé, vaig criticar a xares la política de l’Ajuntament i un tècnic municipal, d’aquells ben aficionats a no llegir res dels altres per creure tenir raó eterna, volgué atacar-me per afirmar que ni Jaime Gil de Biedma ni Carlos Barral tenen, encara que sigui, una placa on moriren. Val, tenen interiors d’illa a la vora del carrer de Taulet, però excepte servidor ningú més les coneix; aquest senyor pagat per tots els ciutadans s’atreví a replicar-me amb suficiència dient-me allò de no és fàcil alterar el nomenclàtor, no ho saps prou bé. Si li dono records des d’aquí és per la seva arrogància i la mentida de les seves paraules, doncs després de la victòria de Colau el 2015 prometeren carregar-se les referències franquistes i monàrquiques. Amb algunes sí ho feren. Amb d’altres potser tenen por, com amb la reina Victòria a Monterols. M’equivoco?
Doncs això. Amb Marsé valdria amb una bonica inscripció a Martí 104, seria el més comprensible per ser l’edifici de la seva educació sentimental. Si volen els ajudo, ho faria encantat. Això sí, no li posin un parc al Carmen per a la foto i acumular retuits. Ja hi ha una biblioteca i afegir-hi més tardes amb Teresa a la barriada del Pijoaparte seria populisme grotesc; fóra millor desenvolupar polítiques socials dignes, sobretot durant la pandèmia, i menys simbologies oblidables, herència de Carlinhos Brown, prohom de l’esquerra. Ai.
Ah, París de la France. El somni barceloní des d’un profund complex d’inferioritat. Ara mateix aquesta avinguda mesura poc més de quilòmetre i mig, postulant-se a l’avinguda Tarradellas, abans coneguda com Infanta Carlota Joaquima, per a morir al número 220. No molt lluny d’aquest indret, a la mansana englobant Urgell, Villarroel i Londres, el Fútbol Club Barcelona tingué el seu primer camp en propietat, el del carrer Industria, doncs, ho recordarem pel lector despistat, així es denominava la totalitat d’allò partit avui entre Berlín, París i Industria, i qui sigui una mica llest i resident a la capital catalana ja s’haurà formulat més d’un interrogant.
Havent analitzat tants planisferis m’ha costat dilucidar si un rierol o la vella carretera de Sarrià, encara transitable des de la plaça Macià, tenia incidència a l’estadi dels culés; aquesta expressió sorgí pels culs dels espectadors ben accessibles als ulls dels vianants. Aquest prodigi pilotaire, amb excepcional llum artificial, rellançà la precària trajectòria inicial del Barça, permetent-li mudar-se a les Corts el 1922.
La gent del Guinardó, gran misteri comtal des del menyspreu dels altres, estima alçar la veu es remet aquest rectangle a Industria, doncs el carrer exerceix de frontera gens simbòlica, i per a molts és un honor imaginar el coliseu blaugrana per aquell voltants. S’equivoquen, i per a justificar-ho tenim distints arguments i punts xocants si no es trepitja l’asfalt amb intenció de pensar-lo.
Enganxada a l’Hospital de la Creu Roja, entre Cartagena i Lepant, una porta vallada amb abundant vegetació al seu paisatge i una xemeneia com a cirereta, constitueix una declaració d’intencions d’una idea impossible: passatge de París. Que hi pinta aquesta màgia a un lloc així de recòndit? Quedaria preciós enllaçar-lo amb el de just enfront, el de Núria, amb vistes a l’Hospital de Sant Pau, però, oh, no és així. El 1931 encara manté la seva rectitud, avui trenada a mitges junt amb una de les àgores més lletges i descuidades de Barcelona, la Henry Dunant. El passatge de París té 10 números. El 1942 figura a papers oficials del primer Franquisme.
Per filar encara més prim, ja va sent hora, us revelaré com el carrer Industria, un cop es produí el seu divorci amb París el 1922, emergia al número 222, cantonada amb Bailèn. Dos més dos són quatre, i el deliri de l’Ajuntament, no pas l’actual, hagués arrasat amb tot el sector sud de Gràcia. París bé val una missa, o una demolició criminal. Per una vegada Porcioles es lliurà de ser culpable.
Catalunya Plural, 2024 
