El conte de la vora del foc fabricat com a relat de la Transició vol fer veure que el pas de la dictadura a la democràcia a Espanya va ser un transcurs ordenat i plàcid, sota la direcció d’una selecció de notables i tutelat per el motor del cambio, que era com s’al·ludia a Juan Carlos des d’aquella perspectiva. En una altra línia, i més recentment, ha fet fortuna una altra fabricació, la que sosté que l’actual estructura institucional del país és el ‘règim del 78’, una manera de dir que la democràcia no és tal, o com a mínim defectuosa o insuficient.
Totes dues visions neguen un postulat de la geometria, que diu que les línies paral·leles es perllonguen fins a l’infinit sense tocar-se. Tots dos relats coincideixen, erròniament, en el fet que la transició fou un frau i n’ha resultat un règim democràticament tebi que perllonga un statu quo franquista per altres mitjans. I això gràcies a la coincidència d’una suposada passivitat de la ciutadania i una voluntat de partits i institucions de preservar una elit econòmica dominant.
Les dues paral·leles, però, convergeixen en dos punts: un, la negació de la història recent, d’uns fets no només coneguts sinó viscuts per generacions vives, conscients i actives; altre, el menyspreu de l’etapa de la història en la qual Espanya ha viscut el seu període més llarg de pau, estabilitat i prosperitat. El primer intenta evitar o retardar l’evolució d’Espanya cap a una democràcia política, econòmica i social més accentuada, l’altre mostra una inclinació arriscada a aventures de les quals ja advertien als anys 60 i 70 els partits i moviments activament capdavanters en la lluita contra el franquisme.
Franco no va morir al llit sinó al quiròfan, torturat pels seus
Es diu sovint que Franco va morir tranquil·lament al llit quan no és així: va expirar a la taula d’operacions enmig d’un patiment cruel causat pel seu propi gendre, el marquès de Villaverde, que va coaccionar els metges per mantenir el moribund amb vida per tal de donar temps als nuclis de poder franquista a organitzar-se per fer front a la irrupció de les forces antifeixistes.
L’activitat antifranquista, l’evolució de la societat i els canvis socioculturals dels seixanta havien despertat en la ciutadania una ànsia de llibertat que els havia fet viure, encara sota el franquisme, com si ja hi hagués democràcia. És per aquest motiu que Adolfo Suárez, un cop nomenat president, declara que el seu propòsit és “elevar a la categoria política de normal allò que al carrer és normal”.
El que anomenem Transició va ser, en realitat, una pugna perllongada i perillosa, sembrada d’actes de violència terribles, entre els qui treballaven per la democràcia –des d’abans de 1975— i els grups partidaris de la continuació del franquisme sense Franco. Aquests últims grups, molt diversos, eren el sector més ultra de les forces armades, les institucions del Movimiento Nacional (els falangistes de primera o segona hora) i els dirigents polítics més violentament recalcitrants, coneguts com ‘el búnquer’. Amb ells estaven connectats grups molt diversos d’extrema dreta violenta, membres de l’elit falangista coneguda com Guardia de Franco, nuclis parapolicials, escamots agressius com Guerrilleros de Cristo Rey i un variat mosaic articulat entre organismes estatals, grups marginals violents, grups dirigits des de l’Estat, confidents de la policia i fins i tot trames negres internacionals vinculades al terrorisme italià feixista.
Aquesta trama d’activisme feixista repressiu i agressiu no era una realitat amagada o excepcional; qualsevol persona que volgués exercir el dret de manifestació o expressar-se lliurement es podia topar amb els anomenats ‘incontrolados’, que practicaven la repressió antidemocràtica per compte propi o com a auxiliars encoberts de la policia. Va ser en el moment que Franco mor i els franquistes se senten amenaçats. Esclata aleshores una violència que no té parió a Europa occidental des del final de la guerra mundial.
Quasi 600 morts en vuit anys
Entre 1975 i 1983 van haver-hi a Espanya 591 morts per violència política, causats per terrorisme d’extrema dreta i esquerra, guerra bruta antiterrorista i repressió. Són dades recollides pel periodista Mariano Sánchez en el seu llibre La transición sangrienta. Sánchez, que va ser un destacat redactor de la revista Tiempo, gran periodista d’investigació i notable autor de novel·la negra, anomena “violència política d’origen institucional” als assassinats “desplegats per tal de mantenir l’ordre establert, els organitzats, encoratjats o instrumentalitzats per les institucions de l’estat”. Un total dels 188 dels 591 morts de la Transició van ser causats per aquesta violència i són, precisament, els menys investigats.
D’aquesta violència institucional i parainstitucional destaquen episodis esgarrifosos com els obrers morts a Vitòria per la policia en una manifestació; el segrest i assassinat de la militant trotskista Yolanda González en una operació dirigida pel cap de seguretat de Fuerza Nueva, el partit neonazi del parlamentari Blas Piñar; l’atemptat amb bomba contra la revista humorística catalana El Papus, en el qual resulta mort el conserge i greument ferida la secretària, i del qual encara no s’han aclarit les responsabilitats; l’atemptat contra la concentració de carlistes a Montejurra, on moren dos requetès opositors per foc de metralleta d’un escamot feixista italià vinculat al atemptat de Piazza Fontana i dirigit per un pretendent carlista d’extrema dreta davant la inacció de les forces policials.
La culminació d’aquesta tempesta s’esdevé amb l’assassinat dels advocats de Comissions Obreres al despatx laboralista del carrer madrileny d’Atocha, que causarà la sortida en manifestació pacífica i silenciosa de milers de militants i simpatitzants del Partit Comunista d’Espanya, que va impressionar tota la ciutadania, forces polítiques i institucions per la seva serenor i reivindicació ferma de la pau.
A tots aquests fets cal sumar l’acció continuada dels assassinats d’ETA i l’aparició d’un grupuscle armat, el GRAPO, dedicat a segrestar personalitats del règim i atemptar contra policies. De rerefons, un estat d’alerta permanent per part del búnquer militar, dirigit pels generals Campano, Muñoz Grandes, Milans del Bosch i Iniesta Cano, que posseïen llistes negres de militants, ciutadans, personalitats de la cultura i periodistes a assassinar en una nit dels ganivets llargs reservada com a recurs contundent de “violència política institucional”. El cop d’estat inacabat del 23F va ser la culminació de tot aquell procés, que hauria estat no només la suspensió de la transició a la democràcia sinó un bany de sang que els qui semblen desconèixer la història d’aquell temps s’entesten a ignorar.
Comprar l’extrema dreta per desactivar-la
Recordar aquí aquests antecedents no és sobrer. Ens serveix per situar la qüestió de la corrupció política a Espanya en el context adequat i necessari. La transició era una batalla desigual, en la qual un bàndol actuava armat i estava integrat, si no protegit, per institucions de l’estat, cossos i grups que es resistien al sotmetiment a l’ordre democràtic. La iniciativa democràtica es va proposar neutralitzar i desarticular aquella trama tan complexa, diversa i poderosa, amb la cooperació dels elements que havien decidit apostar pel nou estat de coses. I entre ells es va fer palès que per a neutralitzar els franquistes calia emprar una eina franquista: la corrupció.
Tot el transcurs del franquisme, des de mesos anteriors al 18 de juliol fins al mateix moment de la mort de Franco, va estar definit per la violència d’una banda i per les estratègies de la corrupció d’una altra. Franco es va imposar entre els seus no només per habilitat política i estratègia sinó per una administració generalitzada però ben triada de la corrupció. No hi havia idealistes al règim franquista, els que quedaven se’n van allunyar o van ser reprimits. Tothom que en formava part era “tocable”.
Si Espanya sencera era botí de guerra dels vencedors, la rapinya era la conseqüència natural i la compravenda de fidelitats la moneda corrent. Tot el país estava marcat per una corrupció en escala que anava des dels alts comandaments de l’exèrcit fins als confidents de la policia formats per falangistes, exmembres de la División Azul, veterans de guerra, quintacolumnistes que havien conspirat contra la República, exrepublicans canviats de camisa, dirigents del sindicat vertical i determinats sectors de professions com ara taxistes, estibadors portuaris, xofers de personalitats o metges (recordin el contraban de penicil·lina quan no s’importava a Espanya o la subcontractació de màquines de diàlisi a la Seguretat Social).
De tant en tant sortien a la llum casos més o menys espectaculars –alguns amb morts pel mig— però tothom coneixia de prop o de lluny la pràctica quotidiana de la concessió fraudulenta, el suborn o les comissions il·legals, en alguns casos totalment a la vista, com en el cas de les subhastes de béns confiscats i els seus paràsits coneguts com a ‘subasteros’, que en algun cas van formar part dels escamots de xoc de la violència institucional “incontrolada”.
Corrupció fins a la cúpula de l’Estat
Malgrat el mite del Franco auster i incorrupte, l’escala de la corrupció arribava a El Pardo, amb l’expropiació regular de joieries per la seva esposa o les comissions que rebia el seu gendre per la importació de motos Vespa quan la popular escúter no es fabricava encara al país. Cristóbal Martínez Bordiu, per cert, casat amb la filla del dictador, acumulava vuit places fixes de metge cardiòleg i, per la seva incompetència, es deia, al·ludint a una gran residència sanitària de Madrid, que “el marqués de Villaverde ha matado a más gente en La Paz que Franco en la guerra”.
Que l’escala de la corrupció arribava fins a la cúpula de l’estat va ser palès molt abans dels casos de finançament dels partits polítics que han anat apareixent al llarg de la democràcia. L’esclat va ser la vergonyosa retirada d’Espanya del Sahara occidental, que va tenir com a rerefons els interessos de ministres i diputats a Corts, com ara José Solís o Antonio Carro, relatius a l’explotació de les mines de fosfats saharianes. Abans, la colonització de Guinea equatorial va tenir com a protagonistes una munió d’empresaris, industrials, negociants i aventurers, en gran part catalans (la cara simpàtica de l’explotació guineana més cruel va ser l’arribada a Barcelona del goril·la albí Floquet de Neu, provinent d’aquell entorn).
Així doncs, el franquisme no era només absència de llibertats, repressió policial i parapolicial, subdesenvolupament i autoritarisme, sinó corrupció estesa a tots els nivells, estructurada al voltant de les institucions del règim i tota l’administració pública, implicant així l’empresa i la societat. L’escriptor i membre d’Els Setze Jutges, Josep Maria Espinàs ho va definir així: “El franquisme és una dictadura suavitzada per la corrupció”.
Aquesta ‘suavització’ que la corrupció causava implicava que el règim era dictatorial però als seus servidors, segons el lloc que ocupaven en l’escala de la corrupció paral·lela, se’ls podia comprar. Sabedors que tot franquista tenia un preu, les forces polítiques i institucionals democràtiques, des de l’inici de la transició, es van dedicar a neutralitzar els recalcitrants tot comprant-los. La mateixa fórmula franquista basada a enfrontar entre ells els sectors del règim en conflicte tot combinant-ho amb concessions basades en la corrupció es va fer servir per anar dissolent gradualment els estaments del règim.
Sabedors que tot franquista tenia un preu, les forces polítiques i institucionals democràtiques, des de l’inici de la transició, es van dedicar a neutralitzar els recalcitrants comprant-los
La transformació de les Corts franquistes encapçalada pel seu president, Torcuato Fernández Miranda, que havia estat ministre secretari general del Movimiento, en va ser un exemple reeixit. De fet, la resistència i reacció del búnquer era conseqüència d’això, aguditzada per l’alt nivell de conflictivitat social estesa per tota la ciutadania –i oblidada pels representants de les “línies paral·leles” que disfressen la realitat de la transició—que els resistents franquistes aprofitaven per exhibir la seva capacitat de repressió i agitació violenta. Aquesta resistència era tant el desig d’impedir el canvi com la voluntat de posar preu al seu desistiment.
El resultat de la neutralització del 23F i les profundes sacsejades al si de l’exèrcit i la seva integració a l’OTAN van ser la mostra que l’aprofitament estratègic i la corruptibilitat dels refractaris al canvi van tenir èxit. La conseqüència de tot plegat va ser la continuïtat i persistència de les pràctiques corruptes, que va fer camí al llarg de la Transició. Si es dona un cop d’ull a l’hemeroteca de l’època es pot veure que l’èxit de les noves publicacions d’aleshores es va deure al fet que anaven destapant els mil i un casos de corrupció franquista que sobrevivien. Els fets que la premsa desvetllava eren alhora demostratius de la possibilitat de canviar l’estatu quo franquista tot atacant la seva corrupció com del seu arrelament en la societat.
L’odi especial que el búnquer va projectar sobre la premsa –la “prensa canallesca”, que deien— denotava que els periodistes punxaven on feia mal, alhora que la desactivació dels seus elements responia a l’avenç gradual de la materialització de la seva corruptibilitat. Però al conjunt de la política i la societat va romandre el llenguatge, la lògica i l’eficàcia de la corrupció en un sentit o altre, com un rerefons inevitable i inquietant.
El fet diferencial de la corrupció catalana
Els canvis polítics de la Transició a Catalunya no van ser diferents. La corrupció institucionalitzada es va instal·lar al país des de l’ocupació per l’exèrcit nacionalista mitjançant la integració dels industrials que van tornar a recuperar les empreses col·lectivitzades o els personatges que a l’interior van conspirar contra la república, amb la participació de les restes de la decadent aristocràcia local. Catalunya va quedar estructurada en una escala de corrupció idèntica a la que imperava a la resta d’Espanya, i amb una dinàmica de repressió dels dissidents com la que es donava arreu, en la qual els col·laboracionistes d’aquí s’hi van aplicar a fons.
Les característiques revolucionàries de la guerra a Catalunya van fer que s’hi produís una contrarevolució en tota la regla, protagonitzada no només per vencedors i col·laboradors d’ultradreta sinó per aventurers, activistes i dirigents de moviments populars que durant la guerra es van distingir per unes accions irresponsables i una violència que va dividir les forces republicanes, contribuint a la derrota. Als inicis del mateix any 1939, tot just ocupada Catalunya, era habitual trobar-se’ls, vestint camisa blava, en el paper de denunciants i repressors dels seus antics companys republicans, a canvi de privilegis i instal·lats en la franja inferior de l’escala de la corrupció del règim, i no només a l’inici del franquisme sinó fins ben entrats els anys setanta.
Catalunya no va ser, doncs, diferent en la qüestió de la corrupció franquista, només potser en aquest cas de “reciclatge” d’aventurers temeraris i en un altre: cacics locals i dirigents de la Lliga Regionalista que s’havien fet franquistes durant la guerra, alguns expatriats a Irun o al Sant Sebastià ocupat pels nacionals. Tota l’estructura del Movimiento Nacional a Catalunya estava integrada i sovint dirigida pels franquistes locals, nascuts al país, catalanoparlants i catalaníssims pel que fa a la nissaga. Això era particularment visible en el cas dels alcaldes, ja que ser alcalde en temps de Franco implicava automàticament ser Jefe Local del Movimiento, amb els privilegis polítics, econòmics i de comandament (tant institucional com parapolicial) que això implicava.
Alguns d’aquests dirigents són tan coneguts com els alcaldes de Barcelona Josep Maria de Porcioles i Miquel Mateu i Pla, i cacics i industrials que van arribar a ser ministres, com ara Pedro Cortina Mauri, Laureano López Rodó, i un gran nombre de procuradors en Corts.
La Transició va ser el desmuntatge d’una descomunal trama corrupta, estructura fonamental del règim. Però per a poder fer-ho calia usar actes corruptes que fessin retrocedir els recalcitrants. Això va assenyalar l’ascens i caiguda d’Adolfo Suárez.
La implicació automàtica de poder local franquista i corrupció i la seva normalitat es va fer palesa arran de les primeres eleccions municipals democràtiques, quan a Sabadell va ser elegit alcalde el militant del PSUC Antoni Farrés. Una de les primeres visites que va rebre en estrenar-se al càrrec va ser la d’un important empresari local que el primer que va fer va ser posar-se a la seva disposició i deixar un sobre gruixut ple de bitllets sobre la taula del despatx de Farrés. Aquest es va alçar de la cadira i, llençant els diners a la cara del corruptor, el va fer fora a crits, advertint-lo que donés gràcies per no manar detenir-lo allà mateix. Tot Sabadell va quedar impressionat tant pel coratge d’Antoni Farrés com per una acció que mai abans s’havia esdevingut.
El poder local era, doncs, l’estrat més, diguem-ne, visible i accessible a la Catalunya franquista corrupta. La imbricació entre poder polític, exèrcit, aristocràcia, institucions del règim o assimilades, funcionariat, cossos policials, dirigents, activistes i executors del Movimiento Nacional i capitans d’indústria, estava articulada, establerta i alimentada per la corrupció. Moure’s per l’escala de la corrupció implicava corrompre, ser corromput o ser mitjancer en la corrupció.
El progrés de la Transició va representar, en síntesi, el desmuntatge d’aquesta descomunal trama en tant que estructura fonamental del règim anterior. Però per a poder fer aquest desmuntatge calia utilitzar igualment actes corruptes que fessin retrocedir els recalcitrants. Això, per exemple, va ser el que va assenyalar l’ascens i caiguda d’Adolfo Suárez.
L’assimilació convergent dels alcaldes franquistes
L’extensió i solidesa del règim estructuralment corrupte va continuar mentre els signes externs, polítics i institucionals del canvi, van progressar. Els impulsors de la democràcia no van saber veure, segons sembla, que l’ús de la corrupció posada al seu servei acabaria d’afectar el nou sistema constitucional. El finançament dels partits polítics n’és una mostra: d’una banda, la decadència d’anteriors sectors dirigents del PSOE, la caiguda gairebé sencera dels últims governs del PP i la dificultat i resistència a trobar formes de finançament legals o com a mínim acceptables i assimilables a les de la Unió Europea en general. Tot plegat un signe de persistència de la corrupció franquista adaptada a les noves realitats.
Quan Convergència guanya les eleccions al Parlament de Catalunya, els alcaldes neopujolistes que fins feia cinc anys servien el franquisme formen part de la base de l’estructura del nou poder autonòmic que, dirigit per Jordi Pujol, pretén esdevenir un règim en si, i es disposen a ser útils a la nova situació. Experts l’estira i arronsa de la corrupció entre franquisme, empresa i societat, no estan sols en l’habilitat; s’ajunten amb els membres de la societat civil que ja havien excel·lit en aquesta complicitat.
Mentre els dirigents polítics del catalanisme van teixint una xarxa clientelar de fidelitats que pivota al voltant del nacionalisme, els experts en extorsió instal·len, com a la resta d’Espanya, les seves dinàmiques de finançament il·legal dels partits en el poder
Cal no oblidar que el pare de Pujol va fer la seva fortuna amb la compravenda de divises en els primers temps de la postguerra, seguint la mateixa lògica dels estraperlistes, els comissionistes il·legals i els aliats comercials i industrials del franquisme. Amb el temps, mentre els dirigents polítics del catalanisme en el poder van teixint una xarxa clientelar de fidelitats que pivota al voltant del pal de paller nacionalista (i que ara mateix veiem ressorgir, transformada, en l’articulació del moviment independentista), els experts en extorsió instal·len, com a la resta d’Espanya, les seves dinàmiques de finançament il·legal dels partits en el poder. L’al·lusió al “3 per cent” de Pasqual Maragall en seu parlamentària no era intranscendent, com s’ha demostrat amb la sortida a la llum del saqueig del Palau de la Música Catalana i les condemnes judicials i legals corresponents.
El clima institucional i polític en el qual s’esdevenen els fets que han acabat per afectar el rei Joan Carles mostren que la seva presumpta activitat de comissionista ha format part d’un ambient i fins i tot una cultura completament estesa per tot Espanya, Catalunya inclosa. No és estrany que en mig de tot això, el monarca considerés, sinó acceptable, normal aquesta activitat i el seu silenci al voltant, de la mateixa manera que el finançament il·legal ha semblat inevitable pel que fa als partits i sota una dinàmica legal que ha retardat exageradament lleis relatives al mecenatge i a la contribució financera de l’activitat política.
La mandra i el càlcul interessat adoptat com a estratègia política han tornat a fer visible la corrupció a la cúpula de l’Estat, tant com quan en el moment de la cessió de la província espanyola del Sàhara el rei va garantir l’espanyolitat als, en aquell moment, conciutadans nostres com en el que Jordi Pujol, en el cas de Banca Catalana, va dir “ara les lliçons les donarem nosaltres”.
Catalunya Plural, 2024 
