L’any 2000, quan treballava en un reportatge sobre el cop d’Estat del 23-F, vaig entrevistar Sabino Fernández Campo, secretari general de la Casa de Rei el 1981 i un dels més lleials servidors de Juan Carlos I durant dècades.
En aquell temps ja no servia al palau de la Zarzuela, on va saber que Juan Carlos I prescindiria d’ell durant un sopar entre el Rei i la seva dona en què ell era present: “Sofi, estimada, saps que Sabino ens deixarà molt aviat?”. Durant l’entrevista pel reportatge, que es va emetre el 2001 a TV3 i La Sexta, vaig preguntar a Fernández Campo sobre les claus secretes de l’intent involucionista i també sobre les raons del seu fracàs. Amb flegmàtica correcció, aquell general del Cos d’Intervenció de l’Exèrcit em va respondre, com era de preveure, més o menys el mateix que havia contestat als pocs col·legues que havien tingut l’oportunitat de requerir el mateix en anteriors ocasions: “Qui busca amb afany la veritat corre el risc de trobar-la”.
Tot un avís educat perquè els periodistes no ens fiquéssim en segons quins jardins prohibits per a la plebs. Ara que, sense buscar-les amb afany, hem pogut trobar-nos amb “altres” veritats gens dignes del rei emèrit, adquireix per a mi un significat especial i inquietant l’advertència de Sabino, que es va endur a la tomba innombrables arcans de la Zarzuela (amistats perilloses d’alcova, de iot i de comptes bancaris) abans de ser destituït i menyspreat per qui va ser el seu patró durant dècades. Una destinació semblant que van patir Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda, que van ser utilitzats pel monarca per desactivar els nuclis més resistents del franquisme i, un cop aconseguit l’objectiu, convenientment menyspreats pels heralds del regne.
Fa molts anys que, malgrat les advertències explícites dels guardians de l’establishment i les amenaces implícites dels apologetes de la transició, hauríem d’haver-nos arriscat a conèixer abans la veritat, tota la veritat i res més que la veritat sobre Juan Carlos de Borbón y Borbón.
Durant massa lustres, per vanitat, cobdícia o ambició, polítics, empresaris, intel·lectuals, periodistes i artistes hem intentat ser en massa ocasions aprenents de cortesà, embriagats pel discret aroma del poder que emanava de les fustes nobles de palau de la Zarzuela. I ara ens escandalitzem com fariseus perquè comprovem -tard i malament- que també fa olor de clavegueres de l’Estat.
Catalunya Plural, 2024 
