El 16 de juliol es va difondre l’acte de processament del que es coneix com a cas Pujol, investigació iniciada el 2012 arran de la denúncia presentada per l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola, Victoria Álvarez, a la qual pocs mitjans es van prendre seriosament en aquell moment, i que dona un tomb espectacular dos anys després, el 25 de juliol de 2014, quan Jordi Pujol pare confessa a través d’una carta pública que uns diners trobats a Andorra en comptes corrents a nom dels seus fills corresponen a una herència que el seu pare Florenci els va deixar a l’estranger (se suposa que Suïssa) i que mai van trobar el moment de regularitzar. Primer es parla d’una herència que l’avi va voler destinar específicament als nets, atesa l’arriscada singladura política empresa pel pare, i dies després la paraula herència és substituïda per llegat o deixa, ja que la germana de l’expresident admet –a través del seu marit, l’historiador Francesc Cabana–, que mai ha sabut res dels diners suïssos del seu pare, dels quals hauria d’haver estat també legítima hereditària.
La notícia sobre el processament del matrimoni Pujol Ferrusola, els seus set fills i 18 persones més va tenir un impacte mediàtic força limitat, tenint en compte la quantitat d’informació que conté un acte que ocupa un total de 509 pàgines. Alguns mitjans i comentaristes van preferir menystenir-la al·ludint a un imaginari contraatac de l’espanyolisme per posar sordina a l’escàndol que s’havia destapat aquells dies sobre l’espionatge dels telèfons mòbils de diversos líders independentistes. Altres es van fixar únicament en les paraules més gruixudes de l’acte, allà on el jutge parla d’organització criminal, per despatxar la notícia amb un titular cridaner i quatre paràgrafs.
Encara haurà de passar un any perquè la família Pujol i els seus col·laboradors més estrets s’asseguin a la banqueta dels acusats, però l’acte de processament del jutge José de la Mata (que també va ser l’instructor del cas Gürtel, de finançament il·legal del PP, i que instrueix altres causes sobre el finançament irregular de Convergència) mereix una lectura molt més a fons perquè ofereix moltes pistes sobre la forma d’actuar del clan Pujol.
Hi havia o no hi havia herència?
La família Pujol continua defensant que els diners trobats a Andorra surten de la famosa deixa, i de les posteriors inversions que amb aquella quantitat original van anar fent els successius marmessors del patrimoni aixecat per l’avi Florenci. Aquests marmessors són dues persones que ja han mort (Delfí Mateu i Joaquim Pujol Figa) i, finalment, el fill gran del matrimoni, Jordi Pujol Ferrusola, àlies Jordi Júnior. En el recurs presentat fa uns dies per la família, els seus advocats continuen defensant la tesi de la deixa i critiquen que el magistrat instructor no demostri en cap moment que no existeixi. De fet, el magistrat escriu en l’acte de processament que la família no ha aportat cap prova que aquests diners en divises ramassats per l’avi Florenci haguessin arribat a existir mai, i per això refusa la tesi de l’herència.
Tampoc creu De la Mata que el moviment de diners en els diferents comptes andorrans dels fills, que més o menys van del 1991 al 2014, respongui a beneficis i dividends generats per les inversions en actius financers de tota mena que s’haurien anat fent amb els anys, entre altres coses, diu, perquè en els comptes bancaris andorrans no s’hi veuen moviments que tinguin un patró més o menys regular, perquè molts dels ingressos milionaris es fan en efectiu, perquè les diferents societats del Júnior no tenen cap empleat i actuen sota “el principi de caixa única i confusió d’activitats”, perquè els comptes andorrans no són societaris sinó personals, i perquè tots els ingressos ho són en números rodons, quan els interessos o el pagament d’impostos de qualsevol inversió financera sempre genera xifres acabades en decimals.
Quants diners van amassar els Pujol?
Des de la confessió de Jordi Pujol els mitjans de comunicació han publicat tota mena de xifres sobre la fortuna o els diners de la família. La forquilla és tan àmplia que va dels quatre als 600 milions d’euros. Però aquesta pregunta seguirà sense tenir resposta quan es faci el judici. A l’acte de processament, el jutge no hi posa cap xifra total i sí diverses parcials en les operacions que ha pogut reconstruir amb més detall, que per descomptat no són totes les que es van dur a terme al llarg dels més de 20 anys que revisa la instrucció.
Per posar un exemple il·lustratiu, al final de l’acte el jutge calcula els diners que Jordi Pujol Ferrusola va ingressar entre els anys 2002 i 2012 i no va declarar a Hisenda, un càlcul en el qual l’imputa els guanys de les diverses operacions efectuades a l’estranger i tota la facturació de les empreses que tenia a mitges amb la seva exdona, ja que el jutge considera que “responen a prestacions de serveis ficticis” i que per tant els seus ingressos han de ser considerats guanys patrimonials de la parella. En aquest càlcul, doncs, el jutge estableix que l’any 2002 cal afegir 7 milions d’euros més a la base imposable de la declaració de la renda de Jordi Pujol Ferrusola; l’any 2003, 3,8 milions; l’any 2004, 1,7 milions; l’any 2005, 411.000 euros; l’any 2006, 910.000; l’any 2007, 2,9 milions; l’any 2008, 3,3 milions; l’any 2009, 4,1 milions; l’any 2010, 4,9 milions; l’any 2011, 89.500 euros; i l’any 2012, 3,1 milions.
Això sumaria, aproximadament, 25 milions d’euros guanyats i no declarats (o no declarats correctament) per Jordi Pujol Ferrusola al llarg d’11 anys, que no són tots els que constitueixen objecte de la investigació. El 23 de febrer de 2015, en la seva compareixença en la comissió d’investigació parlamentària que es va crear arran la confessió de Pujol, el primogènit dels Pujol Ferrusola va explicar als diputats que entre els anys 2004 i 2013 havia ingressat 22,4 milions d’euros, dels quals n’havia pagat set i mig en impostos. A partir de la investigació judicial, doncs, aquestes xifres pràcticament s’haurien de duplicar.
Quin paper exercia cadascú a la família?
El jutge destaca la perfecta coordinació dels membres de la família, els quals obren els comptes a la Banca Reig (Andbank) al mateix temps i els cancel·len al mateix temps (anys 2010-2011), després molts d’ells mouen els seus capitals a l’entitat Banca Privada d’Andorra (en realitat, Josep ja hi tenia comptes abans), habitualment retirant el diner d’una entitat i ingressant-lo en l’altre en efectiu (Oriol no obrirà compte al BPA i s’ignora què en fa ver dels diners que tenia a Andbank). Posteriorment, a mesura que el setge s’estreny, alguns decideixen retirar els diners de BPA i obrir “estructures societàries totalment opaques” (fundacions offshore controlades per societats offshore gestionades per testaferros). Es creen les fundacions panamenyes Kopeland Foundation (els beneficiaris són el Júnior i la seva mare), Clipperland Foundation (Pere), Doral International Foundation (Mireia), Fundación Paty (Josep) i Doneran Foundation (Marta).
Jordi Pujol Ferrusola dirigeix les operacions, obre els comptes dels germans i durant molt de temps té capacitat per operar amb qualsevol d’ells. En algun cas, no gaires, és Josep qui li agafa el relleu. La resta de germans té una actitud més passiva, un factor que segons els advocats dels Pujol el jutge no ha tingut prou en compte. “Només són receptors d’un corrent monetari del seu germà gran Jordi, que els efectua liqujidacions periòdiques en moments de desinversió de productes financers”, escriuen al recurs d’apel·lació.
Jordi Pujol pare apareix com a titular d’un compte a Andorra entre els anys 2000 i 2010. És a dir, en el compte figura el seu fill però es troben dues cartes mecanografiades d’ell i del seu fill afirmant que el titular real del compte és ell. En el seu dia el Júnior va explicar al jutge que allò no era veritat, sinó que es tractava d’una estratagema dins del procés de separació de Mercè Gironès per evitar que es quedés amb la meitat d’aquells diners, però el jutge ho troba “inconsistent”, ja que al mateix temps que se suposa que s’està intentant preservar aquell compte de la exdona es continuen fent ingressos en efectiu de milions de pessetes. Les cartes són del setembre, i consten diversos ingressos al juliol, agost, octubre i desembre per un import total de 146,7 milions de pessetes (uns 880.000 euros).
Qui són els investigats?
L’acte de processament detalla el nom de 30 persones investigades, si bé al final en queden 27, ja que el jutge decideix sobreseure la causa per tres d’elles (la dona d’Oriol Pujol, el cunyat del Júnior i la germana d’un dels empresaris o fiduciaris). Aquestes 27 persones es poden dividir en tres grups: la família estricta formada pel matrimoni Pujol-Ferrusola i els seus set fills (9 persones); un segon grup format per l’exdona del Júnior, el seu pare i la seva mare, és a dir, l’exsogre i l’exsogra (3 persones, que amb l’excunyat inicialment eren quatre); i un tercer grup format per empresaris i directius que haurien col·laborat en les operacions, alguns prestant les seves empreses i altres els seus noms per actuar de testaferros de Jordi Pujol Ferrusola a Catalunya, Mèxic o Andorra (en total, 15 noms, tots homes, a excepció de la dona d’un d’ells). En aquest darrer apartat, destaquen tres grups empresarials contractistes de la Generalitat i omnipresents en la major part d’operacions: Copisa, Isolux Corsan i Emte.
En aquella compareixença a la comissió d’investigació parlamentària, el Júnior es va autodefinir com a “dinamitzador econòmic” i va argumentar que sempre actuava sol perquè mai no ha sabut dirigir equips. El seu modus operandi, va dir, consisteix a “buscar empresaris amb els quals jo pugui tenir relació humana, relació d’amistat, que siguin molt discrets, en els quals pugui confiar plenament i amb els quals pugui fer negocis basats en la paraula, que són tan lícits com els escrits”. I va insistir que l’únic que ven són les seves idees: “Sempre vaig a risc, si l’operació surt, cobro, i si no surt, no cobro”. La llista d’aquests empresaris de tota confiança és la que apareix a l’acte de processament de l’Audiència Nacional: Carles Sumarroca (pare i fill), Xavier Tauler, Josep Cornadó, Luis Delso, Gustavo Buesa, Jaume Ferrer, Carles Vilarrubí…
Qui són els no investigats?
A l’acte de processament hi apareix la participació d’altres noms, alguns dels quals molt coneguts, com Lluís Prenafeta, Felip Puig o l’expresident del Port de Tarragona Lluís Badia, que d’alguna manera sorprèn no trobar en la llista d’investigats. És a dir, les presumptes comissions il·legals ho són a canvi de favors, i en aquests favors per força hi participa algun alt càrrec públic. Per exemple, quan es parla dels negocis irregulars dels abocadors, gràcies als quals Jordi Júnior hauria guanyat molts diners, es fa referència a Felip Puig, aleshores conseller de Medi Ambient, amic íntim i company de pupitre i pati a l’escola Costa i Llobera, i un germà del qual era l’únic amb qui Jordi Pujol Ferrusola compartia despatx al famós pis del carrer Ganduxer. Es dona per suposat, per tant, la implicació de Felip Puig en aquelles operacions (i en altres), però no està ni està processat ni investigat.
De fet, dels 27 investigats només hi ha dues persones que hagin tingut responsabilitats a la Generalitat, que són Jordi Pujol Soley (que respondria així per tots els seus subordinats) i Oriol Pujol Ferrusola (al qual el jutge defineix erròniament en dues ocasions com a exconseller en cap, ja que Oriol Pujol va arribar a ser número dos del partit, però no del Govern). Cap altre exalt càrrec apareix a la investigació, malgrat la seva cooperació necessària en moltes de les operacions que s’hi descriuen.
Possiblement, en algun punt el jutge decideix que cal acotar la investigació, ja que 27 processats ja constitueix una macrocausa que mobilitza un munt d’advocats i de paperassa. Però la defensa de la família no passa per alt aquesta aparent mancança, i en el seu recurs argumenta li retreu al jutge que no esmenti ni una sola resolució sospitosa i que “una llarga instrucció de vuit anys no ha evidenciat ni posat de manifest ni indiciàriament ni remotament que Jordi Pujol Soley hagués realitzat a favor dels clients de les empreses del seu fill Jordi la més mínima gestió, suggerència, invitació i influx. Ni un sol cas”.
Comissions, negocis o inversions?
El jutge imputa a la major part dels acusats quatre delictes: associació il·lícita-organització criminal; delictes contra la hisenda pública (només a Jordi, Josep i Mercè Gironès); blanqueig de capital; i falsedat documental. S’inclina, doncs, per la tesi segons la qual aquells diners trobats a Andorra no són fruit de cap herència, sinó d’una intensa activitat comissionista perpetuada i perfeccionada al llarg dels anys a canvi d’influir en contractes de l’administració pública –la presidida per Jordi Pujol o per algun càrrec convergent–. De fet, De la Mata no malgasta ni un segon a intentar provar que aquells moviments milionaris que passen pels comptes de Jordi Junior (i en algun cas, del seu germà Josep) per després redistribuir-se entre la resta de germans no siguin fruit de cap herència perquè dedica moltes pàgines a demostrar (o a intentar demostrar) que són fruit de comissions. Òbviament, comissions a canvi de favors. No a canvi de cobrar-se un servei d’assessorament o intermediació reals, sinó pels serveis prestats en tant que aconseguidor.
De comissions va també el cas del 3% (en aquest cas, per finançar el partit polític), que ha instruït el mateix jutge De la Mata. En ambdós casos es constata fins a quin punt és una tasca complexa, pràcticament titànica, arribar a demostrar (sense la col·laboració d’un penedit) que el pagament d’una empresa privada a una altra no correspon a la prestació real d’un servei sinó que és fruit d’una comissió il·legal. En el cas Pujol, els registres i interrogatoris que es van anar practicant al llarg de la instrucció (als despatxos del carrer Ganduxer de Jordi Pujol Ferrusola, al del Passeig de Gràcia de l’assessor fiscal de la família, Joan Anton Sánchez Carreté, als de diverses empreses…) permeten el jutge arribar a la conclusió que la major part d’operacions són simulacions de negocis, a Catalunya o a l’estranger, fets a través de societats pròpies, de societats pròpies administrades per testaferros o de societats dels amics de confiança, per justificar pagaments. De vegades els negocis són reals, però no la intermediació. És a dir, que per pagar la comissió per l’obtenció d’un contracte públic el que fa l’empresa és fer veure que el Júnior ha participat, com a assessor, en un altre negoci seu. Davant del jutge, algunes de les contraparts d’aquests altres negocis han declarat que Pujol Ferrusola no hi havia tingut res a veure.
En tot cas, en l’anàlisi amb lupa que fa De la Mata de tots els moviments bancaris (i són molts), són pràcticament testimonials els que són producte d’inversions financeres pures i dures (compres en el mercat de valors, fons d’inversions, etc.), que és el que inicialment semblava que havia fet augmentar el valor de la deixa.
Alguns exemples
De les 509 pàgines de l’acte de processament, 452 formen part de l’annex únic, titulat “Hechos e indicios racionales de criminalidad”, que és on el jutge detalla, una a una, les operacions que ha pogut reconstruir. Un centenar d’aquestes pàgines les dedica als negocis de Jordi Pujol Ferrusola a Mèxic, que en realitat no serien tals. A Mèxic hi ha un munt d’operacions amb diners procedents d’Andorra que el jutge considera simulades, i per tant es podria concloure que Mèxic era la principal rentadora de diners del clan.
Per exemple, la primera que descriu consisteix en l’entrada d’IMISA (una de les diverses societats amb què operaven Pujol Ferrusola i la seva aleshores esposa, Mercè Gironés) en un negoci immobiliari que estava fent una societat mexicana controlada indirectament per Isolux Corsan. Hi entra el 2006 sense que quedi acreditat què hi aporta, i això li permet adquirir uns drets sobre aquella compravenda, els quals passen també per unes societats holandeses, i són venuts dos anys després a la mateixa filial d’Isolux, i de tot plegat IMISA n’obté un guany net d’11,5 milions d’euros.
En un altre cas, també de Mèxic, la societat de Pujol i Gironés rep una comissió de 600.000 euros per una altra operació immobiliària d’Isolux Mèxic, però el que crida més l’atenció és que aquesta teòrica retribució per un servei d’intermediació en la compravenda d’actius immobiliaris la paga una firma mexicana especialitzada a fer precisament aquesta tasca. La representant d’aquesta firma va declarar al jutge que havia estat una “imposició d’Isolux”. És a dir, que per cobrar la seva comissió a la vegada havia de pagar una altra comissió a IMISA, una empresa de Barcelona que ni coneixia el mercat immobiliari mexicà ni tenia res a veure amb aquella operació.
La imaginació de Pujol Jr en els seus negocis sembla infinita. En el relat dels fets apareixen societats instrumentals radicades a paradisos fiscals que són propietat d’altres societats domiciliades en altres microestats (les illes del Canal, l’Illa de Man, Liechtenstein, Panamà, Belice… el Júnior és un home molt viatjat), fundacions i empreses controlades per testaferros, moviments camuflats a través de comptes bancaris d’altres persones (gràcies a la col·laboració del seu gestor andorrà, Josep Maria Pallerola Segon), premis de loteria en efectiu… La cirereta és l’operació que fa el 2014, dues setmanes abans de la confessió paterna, quan ven el seu pis del carrer Ganduxer, on té els seus headquarters, a una filla seva, la qual el compra gràcies a una donació de més de mig milió d’euros que li fa el seu pare. El jutge ho inclou dins del relat dels fets com una operació clarament sospitosa amb la intenció d’evitar l’embargament d’un dels principals actius que té el Júnior a Espanya.
L’home que no feia (pocs) negocis a Catalunya
Una altra de les afirmacions fetes pel primogènit dels Pujol Ferrusola en la seva compareixença a la comissió parlamentària és que sempre havia defugit fer o intervenir en negocis a Catalunya, i amb la administració pública “directament o indirecta” precisament per no perjudicar el seu pare. L’acte de processament demostra radicalment el contrari. Totes les seves operacions, ja fossin a Mèxic, Argentina, Gabon, Irlanda o Croàcia, tenen una ramificació catalana, ja que hi havia implicada una empresa catalana que també treballava per l’administració de la Generalitat.
Però fins i tot Jordi Pujol Ferrusola intervé en operacions que tenen lloc directament a Catalunya, com en la construcció dels abocadors de Vacamorta (Cruïlles, Baix Empordà) i Tivissa (Ribera d’Ebre), tots dos oberts en l’última legislatura de Pujol (1999-2003). En el primer cas, i amagat rere d’una complexa estructura societària que passa també per Holanda i per l’Illa de Man, Jordi Pujol Ferrusola hauria obtingut un guany de 5,4 milions d’euros, diu l’acte de processament, però resulta que aquest abocador es troba massa a prop d’una zona residencial, va tirar endavant malgrat diverses resolucions judicials contràries, i finalment fa uns anys va ser clausurat per la justícia, la qual també ha ordenat el buidatge i trasllat a un altre abocador de les 2,3 milions de tones de deixalles acumulades, fet que representarà una factura astronòmica que haurà d’anar a càrrec dels contribuents.
Més operacions amb principi i final a Catalunya, si bé pel mig apareixen comptes corrents i empreses pantalles situades a paradisos fiscals. A través d’un complex entramat societari, a mitjans dels anys noranta el Junior i el seu germà Josep participen en el pilotasso de la requalificació dels terrenys de Diagonal Mar, com a socis a l’ombra del delinqüent John Rosillo (mort el 2007, la trajectòria del qual queda perfectament descrita en aquest reportatge de El Confidencial). Un altre: l’any 2003 es crea la Fundació Albert Pascual, suposadament per promoure els valors del rugbi, esport que el Júnior havia practicat de jove. I de fet és ell qui la controla a través d’un president de palla. Aquesta entitat rebrà diverses donacions efectuades per les paganes habituals: Isolux, Copisa, Emte, Acsa Sorigué… Més: l’any 2007 una empresa de Jordi Pujol Ferrusola obté una comissió d’1,3 milions d’euros per intermediar en una operació immobiliària a la plaça Europa de L’Hospitalet que en realitat ja havia estat pactada abans entre la firma que ven els terrenys i la que pretén comprar-los i comercialitzar-los, i aquests diners es paguen sense que existeixi ni un contracte per escrit ni una raó que expliqui la intervenció de l’empresa del Júnior i la seva dona en l’operació.
I, per acabar, dues més relacionats amb l’imperi Sumarroca. També en l’última legislatura de Pujol, Oriol Pujol, aleshores secretari general d’Indústria, volia tirar endavant dos parcs eòlics a les Terres de l’Ebre, però tenien informes d’impacte ambientals negatius. Llavors es van sol·licitar nous informes a Entorn (empresa de Sumarroca en la qual Pere Pujol ocupa un càrrec directiu) que van poder desbloquejar el projecte. Finalment aquests parcs els va acabar desenvolupant Emte, també de Sumarroca. La segona: un parell d’anys després, l’any 2005, Jordi, Josep, Pere i Oleguer van comprar uns paquets d’accions de General Lab (empresa del grup Sumarroca) a Proelec (una altra empresa de Sumarroca) a un preu molt barat, tant és així que les van revendre quatre mesos més tard a la mateixa General Lab, i gràcies a això van obtenir uns guanys de 300.000 euros cadascun (el doble en el cas de Josep).
Això sí, segons els advocats de la família, als Pujol se’ls processa només pel seu cognom.
- Dimarts 25: Comprendre el cas Pujol (II): les creus de Sant Jordi
- Dimecres 26: Comprendre el cas Pujol (i III): els orígens
Catalunya Plural, 2024 
