Entre les 27 persones que s’asseuran a la banqueta dels acusats en el judici de l’anomenat cas Pujol hi ha dues Creus de Sant Jordi: Carles Sumarroca Coixet i Carles Vilarrubí Carrió, dos empresaris molt coneguts que han format part del cercle més estret d’amistats del clan Pujol, i que l’acte de processament del jutge José de la Mata situa entre el grup selecte de persones que van pagar comissions il·lícites o que va prestar les seves estructures empresarials per camuflar-les o blanquejar-les. Es tracta de dos dels màxims exponents d’allò que a començaments dels noranta Miquel Sellarés va batejar (amb encert) com el sector dels negocis de Convergència Democràtica de Catalunya. Els vincles històrics de tots dos amb la família Pujol Ferrusola són sobradament coneguts i no cal insistir-hi, però per més informació es poden llegir els articles escrits a eldiario.es per aquest analista sobre Vilarrubí i Sumarroca.
Sumarroca va obtenir la Creu de Sant Jordi l’any 2010, de mans del president Montilla, si bé la seva (i alguna altra) presència en aquella llista de fa deu anys va ser una mena de torna oferta a Convergència, ja que s’havia decidit condecorar amb la Creu als detestats fiscals Villarejo i Mena, responsables de l’acusació pública en el cas Banca Catalana. Anteriorment, el 2003, en l’últim any del seu amic Pujol com a president, Sumarroca va ser guardonat amb la Medalla President Macià, que també atorga la Generalitat a les persones que s’han distingit per les seves aportacions en l’àmbit del treball. Per la seva banda, Vilarrubí va obtenir la seva Creu el 2015, de mans del president Artur Mas. Havia passat gairebé un any de la confessió de Pujol i aquella investigació judicial encara no havia atrapat al guardonat, aleshores vicepresident del Barça. Ho faria poc després.
Vilarrubí a l’acte de processament
A tots dos, el jutge els acusa dels delictes d’associació il·lícita, blanqueig de capitals i falsedat documental. En el cas de Vilarrubí, l’instructor del cas Pujol el considera una peça clau en el circuit de rentat de diners que entraven en negre a Andorra i tornaven nets i polits a Catalunya simulant alguna operació financera legal. És a dir, al llarg de la investigació s’han trobat pagaments a Andorra que van del Júnior a Vilarrubí, i pagaments a Catalunya que van de Vilarrubí al Júnior. No gaires, i no necessàriament lligats entre ells, ja que estan força distanciats en el temps. Els diversos pagaments trobats entre els anys 2004 i 2012, per un import total de 330.000 euros, de dues empreses de Vilarrubí a Project Marketing Cat (una de les societats del Júnior i Mercè Gironès) són sempre en concepte d’uns assessoraments sobre els quals no hi ha cap prova.
Pel jutge és determinant un document manuscrit del capellà de la parròquia (l’àlies que feia servir el Júnior) de l’any 1997, en el qual dona instruccions al seu home a la Banca Reig d’Andorra (Josep Maria Pallerola Segon, àlies el mossèn), en la qual li comunica que arribaran 75 milions de pessetes, de les quals n’ha de transferir 4 milions a cadascun dels seus sis germans, i 23 milions al número 4426 CIV. I el que fa el mossèn és transferir-los al compte VIC 6624, que era el de Vilarrubí i Carrió, per la qual cosa entén De la Mata que aquest missatge formava part d’un sistema rutinari de comunicació encriptada. En l’interrogatori judicial, escriu el jutge, Vilarrubí es va negar a explicar “tant la justificació d’aquesta transferència com el destí que va donar a aquesta quantitat de diners”.
A l’acte de processament també es descriu una curiosa operació entre el Júnior i Vilarrubí, dels anys noranta, que passa pel restaurant Torre del Remei (Bolvir), és a dir, per la societat Restaurants de Cerdanya SL, propietària de l’establiment i que estava participada per diverses persones, entre les quals el mateix Vilarrubí. Aquesta societat rep un préstec l’any 95 de la Banca Reig per un import de 50 milions de pessetes (uns 300.000 euros), però el rastre documental permet constatar que qui realment atorga el préstec és Jordi Pujol Ferrusola. La garantia del préstec són accions del restaurant i s’estableix que s’ha de retornar en dos anys, però en realitat no es comença a tornar fins el tercer any, es produeixen diversos pagaments entre 1998 i 2001 que cobririen una mica més de la meitat de l’import prestat, sense que mai s’arribi a executar la pignoració d’accions. L’agost de 2005 uns ciutadans espanyols residents a Andorra compareixen davant notari per cancel·lar la penyora sobre aquelles accions, donant aquell deute per rescabalat.
Els Sumarroca a l’acte de processament
Pel que fa al grup Sumarroca, apareix citat repetidament a l’acte de processament, generalment com a pagador de comissions. En l’anterior article ja s’explicaven algunes d’aquestes operacions, relacionades amb les empreses Entorn i General Lab. Pel que fa a Emte (des de 2009, fusionada amb Comsa), l’acte de processament xifra en 154.000 euros els diners que el vaixell insígnia del grup Sumarroca paga a Project Marketing entre els anys 2002 i 2012. A la vegada, però, considera que uns diners (en conjunt, 315.000 euros) que les societats de Pujol Júnior i senyora facturen a una altra empresa, Cientific Management, són en realitat retribucions encobertes d’Emte, ja que la firma dels Sumarroca estava pagant a Cientific Management més o menys els mateixos imports en dates correlatives, a canvi –com de costum– de serveis d’assessorament sobre els quals no hi ha cap prova. Cientific Management és propietat de Jaume Ferrer Graupera, també investigat a la causa, amic de la infància de Josep Pujol Ferrusola i més conegut per la seva faceta com a exdirectiu i excandidat a la presidència del Barça.
En l’acte es descriu també una curiosa operació que passa per París. A finals de 2008, Emte va obtenir el contracte per a la remodelació integral de la seu històrica de Radio France, un encàrrec valorat en 40 milions d’euros. A partir d’aquí es paguen uns diners a una firma domiciliada a les Illes del Canal, Brantridge Holdings Limited, que se suposa que havia col·laborat en l’obtenció del milionari contracte i que la investigació ha identificat com a societat pantalla utilitzada en diverses operacions per Jordi Pujol Ferrusola. Per aquesta intermediació (si és que realment va existir), Brantridge Holdings Limited hauria cobrat una comissió de 351.000 euros.
Segons han publicat alguns mitjans, en el recurs al processament presentat pels Sumarroca, en el qual neguen haver pagat comissions i demanen la seva exculpació, reconeixen haver contractat els serveis de Jordi Pujol Ferrusola per aquesta i altres operacions, però asseguren que el servei prestat va ser real i no simulat. Argumenten també que l’artífex de totes operacions investigades és Carles Sumarroca Claverol (és a dir, Sumarroca fill), un altre dels 27 investigats, i no el seu pare, octogenari com Jordi Pujol, i per això demanen que se l’aparti de la causa. I afirmen també que per Emte la facturació amb la Generalitat representa una part petita del seu negoci (aquí no inclouen els ajuntaments i altres administracions controlades per CDC), i que de fet en l’època del tripartit van arribar a facturar més que abans. Curiosament, aquest mateix argument el va fer servir Pere Pujol Ferrusola en la seva intervenció davant la comissió d’investigació parlamentària del Cas Pujol, quan els diputats li demanaven per la relació entre l’empresa Entorn i l’administració catalana.
El grup Sumarroca apareix també entre els investigats en l’anomenat cas 3%, que va començar anomenant-se cas Torredembarra i que en algun moment alguns mitjans han rebatejat com cas Teyco, la constructora propietària de la família Sumarroca sospitosa d’haver pagat comissions a canvi de contractes d’administracions locals controlades per Convergència i les seves ulteriors reinvencions (de fet, el jutge ha imputat en la causa a CDC i al PDeCat). L’any 2015, un altre dels fills del patriarca, Jordi Sumarroca Claverol, conseller delegat de Teyco, es va passar dinou nits en presó preventiva, de la qual va sortir després de dipositar una fiança de 600.000 euros.
No ha estat sol. Xavier Tauler, exconseller delegat de Copisa, també va passar unes nits a l’ombra en el marc del sumari de 3%. I també està entre els investigats del cas Pujol, juntament amb Josep Cornadó, president de la companyia constructora. De fet, segons l’acte de processament, el volum de diners que van de Copisa al Júnior supera de molt als d’Emte. Però ni Cornadó ni Tauler tenen la Creu de Sant Jordi. Una altra de les persones investigades en el cas del 3% és Josep Miarnau Montserrat, directiu i accionista del grupo Comsa (la constructora que es va fusionar amb Emte), el qual tampoc té la Creu de Sant Jordi, pero sí el seu pare, Jordi Miarnau Banús, que la va rebre el 2002 de mans del president Pujol.
Modus operandi i Honoris Causa
En un recent article publicat a La Vanguardia, els periodistes Santiago Tarín i Jaume Aroca recordaven que el jutjat central número 5 de l’Audiència Nacional, que dirigeix el jutge De la Mata, està instruint tres casos (Pujol, 3% i Infraestructures) amb molts punts de connexió (finançament il·legal a partir de comissions il·legals per obra pública), i que també enllacen amb altres sumaris que ja han estat jutjats i sentenciats, com el cas Palau o el cas Pretoria. Coincideixen els mètodes i coincideix la finalitat: desviar diners públics cap al partit polític hegemònic a Catalunya durant tres dècades, o cap als seus màxims representants. De fet, en el sumari Pujol també apareix una operació liderada a l’ombra per Jordi Pujol Ferrusola per sufragar els costos d’impressió de propaganda electoral de la campanya de les eleccions catalanes de 1999, en la qual Pujol pare va repetir victòria però va perdre la majoria absoluta.
Hi ha altres coincidències, com el fet que al cas Palau i al cas Pujol hi trobem persones que han estat guardonades amb la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que atorga la Generalitat. De fet, la llista de condecorats de tots aquests anys compta amb molts prohoms de l’empresa que han fet molt per la cultura, i amb algun presumpte prohoms el principal mèrit del qual ha estat engreixar el sector negocis (Ramon Bagó, Josep Lluís Rovira…), i que ha tingut millor sort que els Sumarroca, Vilarrubí i la resta d’empresaris investigats en aquests sumaris. Les investigacions del jutge De la Mata ofereixen un retrat precís i exhaustiu del que va ser el modus operandi del nacionalisme conservador durant trenta anys, però lògicament no hi és tot el que hi va haver.
Jordi Pujol no té la Creu de Sant Jordi, però sí que té la Medalla d’Or de la Generalitat. L’hi va atorgar el 2007 el president Montilla, en una mena de reconeixement ex aequo que va voler fer de Pujol i Pasqual Maragall. No consta que aquesta l’hagi tornada, i sí que en canvi va tornar les Medalles d’Or que tenia de les ciutats de Barcelona i Tarragona. Té un munt més de condecoracions i distincions, com per exemple els Doctor Honoris Causa de tres universitats catalanes (URL, UOC i UDL).
L’any 2009, quan Fèlix Millet va confessar l’espoli del Palau de la Música (o, en realitat, una part de l’espoli), es va haver de modificar el decret del 1981 que regula les Creus de Sant Jordi perquè no estava contemplada la seva retirada, i Millet no la volia tornar, sinó que fos traspassada a l’Orfeó Català. En realitat, el problema ja s’havia plantejat uns anys abans, el 2005, quan es va destapar la mentida d’Enric Marco sobre la seva condició de víctima del nazisme; en aquella ocasió la Generalitat va anunciar la redacció d’un decret per retirar-li la Creu, però finalment no va fer falta perquè ell mateix la va tornar. Per tant, el novembre de 2009 es va modificar el decret de 1981 i des d’aleshores el Govern disposa de l’instrument legal per revocar una Creu de Sant Jordi davant de “conductes poc honorables, que comportin la indignitat o el demèrit de la persona o entitat guardonada”. En el cas de Millet no va fer falta esperar a la sentència judicial per fer-ho, ja que ell mateix havia confessat el lladrocini, cosa que no han fet ni Vilarrubí ni Sumarroca, els quals continuen defensant el seu bon nom i la seva innocència.
- Dimecres 26: Comprendre el cas Pujol (i III): els orígens
Catalunya Plural, 2024 
