L’estiu és sinònim de tranquil·litat, vacances, muntanya, platja, relax, família, prendre aire. Tradicionalment, la millor època de l’any per gaudir després d’un esgotador any de treball, escoles, mals de cap i preocupacions. Arriba l’estiu i es para el món: durant uns fugaços dies de vacances, no existeixen els problemes, els deutes, els mals de cap… Ja tornarem a la crua realitat quan passin les beneïdes vacances.
Però, què passa quan hi ha una part de Matrix que no vol que et relaxis ni a l’estiu? Doncs comencen les històries de terror, les faules i les llegendes urbanes. I què millor per a això que inventar monstres per convertir el descans en desassossec. Monstres clàssics com els peixos gegants assassins en els rius, bèsties prehistòriques en els llacs sense fons, cocodrils a les clavegueres, les meigas de Blair, les abduccions amb sondes anals, la noia de la corba, follets, orcs, Gremlins, trolls de bosc profund i els maleïts ocupes que estan esperant que te’n vagis a la platja o a comprar el pa per prendre’t casa teva.
El llistat de mites i llegendes és llarguíssim. Molts, on abans regnava el terror, s’han convertit en pel·lícules d’animació o en una atracció turística més, perquè res ni ningú ens fastiguegi les vacances. Total, són contes xinesos o històries de campaments per espantar els nens, encara que surtin en alguns programes de televisió, certs mitjans escrits o trobem històries de tota mena a la xarxa. Agafem la nostra millor càmera i anem a la recerca d’aventures.
Les fake news clàssiques no funcionen. Cal renovar i que la por entri a casa teva. En aquest context, va arribar aquest mal que assota totes les llars: els okupes, ara sí, i amb K perquè sembli més aterridor
Això és un problema, les fake news clàssiques no funcionen. Cal renovar i que la por entri a casa teva. En aquest context, va arribar aquest mal que assota totes les llars: els okupes, ara sí, i amb k perquè sembli més aterridor.
Faré un incís abans d’entrar en matèria, perquè darrere de cada història, real o fictícia, hi ha un origen, com que et piqui una aranya radioactiva o que et desnonin per quedar-te sense feina.
Incís
L’ocupació ha estat, des dels seus inicis a mitjans dels 60, i és una opció com a solució al problema habitacional de la ciutadania, però a més ha tingut sempre un potent contingut polític i cultural. El pas del temps ha aconseguit legitimar, davant d’una ciutadania que inicialment va poder mirar amb recel, aquest moviment ciutadà que ha significat una clara resposta a l’especulació de l’habitatge i ha proposat una opció de vida políticament conscient, participativa, autogestionada, creativa, sense dependència de les jerarquies establertes i fora de les dinàmiques del sistema capitalista.
Dos reflexos d’un mateix espectre, diferenciats per una simple lletra, però que no obstant això aconsegueixen una mateixa finalitat: fer possible allò necessari. D’una banda, tenim l’ocupació de tota la vida: persones sense recursos que ocupen una casa abandonada per poder-hi viure, intentant ser invisibles per evitar el desallotjament. D’altra banda, tenim l’okupació des de finals dels 70. Joves que okupen una casa o espai abandonat per protestar contra l’especulació i com a forma d’acció directa pel dret a un habitatge digne. Fer pública l’okupació és part fonamental per difondre la lluita, viuen de forma comunitària i solen muntar centres socials on realitzar activitats pel veïnat.
Els ocupes són persones sense recursos que ocupen una casa abandonada per poder-hi viure, intentant ser invisibles. D’altra banda, els okupes són joves que okupen un espai per protestar contra l’especulació. Fer pública l’okupació és fonamental
Esclata la crisi econòmica del 2008, l’atur es dispara arribant a xifres de gairebé el 26%, el 2013. Des de llavors més de 1.020.000 famílies són desnonades per no poder afrontar el pagament de la hipoteca o el lloguer. Es rescata la banca amb 65.725.000 d’euros de diners públics sense cap tipus de contraprestació social, mentre va acumulant pisos buits fins a arribar a la xifra de 3 milions i mig.
La PAH impulsa la seva Obra Social per recuperar -ocupar, però sense c ni k – aquests pisos buits i donar resposta a les famílies desnonades, recuperant també la funció social de l’habitatge i l’esperança de la gent que han vist com els arrabassen la seva llar. Actualment gairebé el 70% dels desnonaments -uns 10.000 en el primer trimestre de 2020- són per impagament de lloguer.
La PAH impulsa lleis autonòmiques per forçar a mobilitzar els pisos buits de la banca per a lloguers socials. Fórmula ràpida i efectiva per donar respostes a l’emergència i falta d’habitatge públic. A Catalunya fins i tot s’aconsegueix un decret perquè les famílies desnonades que abans del 23 de juny de 2019 hagin recuperat un pis d’un banc o fons voltor, tinguin obligatòriament un lloguer social en base als seus ingressos.
La dreta, lluny d’oferir alguna solució a aquesta situació, es dedica a vendre habitatge públic allà on governa, a protegir el sistema capitalista i a intentar acabar amb aquestes lleis que posen per davant les famílies i responsabilitzen els culpables de l’especulació a donar resposta a preus assequibles.
Fi de l’incís
Tornem als mites i llegendes de cada estiu. Òbviament a ningú no li agrada que ens toquin allò que és nostre, allò que amb tanta feina i esforç hem aconseguit. Què ens pot aterrir més que ens ocupin casa nostra o la que tenim per vacances i caps de setmana? Aquí entren les campanyes mediàtiques orquestrades per la dreta cada any per aquestes dates que, d’entrada són tot un repunt d’ingressos per a les companyies de seguretat. El que ens venen i la realitat són coses ben diferents. Veiem més enllà d’alguns articles de Matías Prats, Espejo Público, alcaldes del PP o portaveus de Vox.
La realitat és que només el 0,34% del total dels habitatges de tot l’estat estan ocupats. D’aquests, només el 0,02% són de particulars com tu o com jo. Bé jo no, que ho vaig ser però estic en procés d’execució hipotecària perquè se la quedi Blackstone, encara que aquesta és una altra història que també té un origen i cal un final.
Realitat és que també, davant de qualsevol situació de crisi sempre hi ha màfies que es lucren de les misèries dels altres, bé siguin les plataformes Desokupa i les seves vinculacions neonazis. Bé siguin les màfies que s’alimenten de la desesperació per obrir portes, i aquests sí que no miren de qui és la propietat, patint molt poc per si és un banc, un voltor o un particular com el tu o com jo. Sí, aquesta vegada sí, com jo, que també surto a comprar el pa i de tant en tant agafo el bus per anar a la platja.
La realitat és que només el 0,34% del total dels habitatges de tot l’estat estan ocupats. D’aquests només el 0,02% són de particulars com tu o com jo
Tornant a la xifres, queda clar que el que la dreta i els seus mitjans afins ens volen vendre com la gran invasió dels okupes mutants, no és més que un problema residual que no justifica tant desplegament de mitjans. En aquests temps en què cada vegada tenim menys pa, sempre serà millor un bon circ que desviï l’atenció. Podrien parlar que enfront d’aquest 0,34% d’habitatge ocupat hi ha un 13,75% d’habitatge buit i un parc públic d’un 2%. Podrien parlar que mobilitzant aquest habitatge buit es dóna resposta a l’emergència i les persones desnonades no es veurien empeses a ocupar.
Podrien parlar amb propietat d’aquest 0,02% d’habitatge particular que ha patit violació, perquè aquest és el terme correcte: violació i no ocupació. O que per protegir el propietari, si és particular, està vigent la llei anti-okupa, la llei 5/2018, que permet desallotjar en només cinc dies l’ocupant.
Podrien parlar de la por i la desesperació de les famílies que no tenen més alternativa que recuperar un habitatge. Per que això és així, a ningú li fa il·lusió cometre un delicte i emprendre una lluita de David contra Goliat, perquè això és el que és al capdavall, un delicte.
Podrien parlar d’una llei que persegueixi i castigui les màfies que es lucren de la desesperació i la misèria. Perquè al capdavall l’ocupació no és el problema, és el resultat de dècades de polítiques a el servei de la banca, d’anys de retallades, de vulneració de drets i de tractar l’habitatge com una mercaderia i no com un dret humà.
Però d’això no parlaran, ja que els creadors de monstres estiuencs són els mateixos que ens han portat fins aquí. Tampoc parlaran sobre que amb aquesta nova llei anti ocupació, que venen tan necessària, el que busquen és seguir desnonant-nos o donar-nos una puntada de peu al cul, com diria Abascal. No fer diferències entre violació i ocupació. En definitiva, seguir criminalitzant la precarietat, protegint els seus socis i anteposant el sistema capitalista a la vida i del comú.
Recorda que pel president de Caixabank, més d’1 milió de desnonaments són una llegenda urbana. Si encara no has tornat a casa, segueix gaudint de les teves merescudes vacances, apaga la tele i pensa que la veritat està allà fora.
Catalunya Plural, 2024 
