Som a principis de maig de 1906 al Camp de l’Arpa; el periodista ho posa entre cometes per la seva ignorància barcelonina, com si aquest petit tros de l’immens poble de Sant Martí de Provençals no formés part de la capital catalana des del maleit 20 d’abril de 1897, data del Reial Decret d’Agregació.
L’ambient encara és rural. La tarda invita al joc i uns nens, com ha de ser, jugaven pels camps de civada entre el torrent de la Guineu i la línia del ferrocarril del Nord, a l’antic camí de Granollers més conegut a la nostra època com la Meridiana.
De cop i volta el més gran dels marrecs alerta als altres, guardant silenci mentre Pedro Mariné, de tan sols onze anys, trasteja entre la vegetació i s’espanta. Toca avisar als més grans, i el més proper és el paleta José Vidal, que d’inici dubta fins a creure els més petits per la seva obcecada insistència i procedeix a cercar a les forces de l’ordre, reunides de mica en mica a l’indret. Després de l’arribada del brigada Aniceto Gallardo apareixen els guàrdies Sánchez i Montagut per a, tot seguit, ser secundats pel capità de Seguretat Àngel Sanz, acompanyat per un parell de municipals.
En un tres i no res allò havia passat a ser Can Seixanta. El brigada comunicà la noticia a l’alcalde Giner de los Ríos, i aquest féu el mateix amb el governador civil, el duc de Bivona, qui aleshores ja en tenia prou de terrorisme malgrat tenir confidents de pes com Joan Rull, cèlebre estafador i home de moda d’aquella Barcelona explosiva.
No ens desviem. Tots aquests senyors van al Camp de l’Arpa on el noi ha localitzat vuit bombes de cristall recobertes de ciment i tres mides diferents. Al costat dels artefactes una fulla de pitera reposava envoltada d’un diari del diumenge 6, magnífica pista per a datar la presència dels enginy en aquest racó apartat i per això idoni i sospitós, si bé en aquell moment la ciutat comtal mancava d’efectius policials, sobretot si es comparava la seva situació amb Madrid.
Entre Alcalde, governador civil, agents de l’autoritat, nens i curiosos allò feia pinta d’anar-se’n de mare, i per a posar una mica d’ordre abans del trasllat del material per a detonar-lo al Camp de la Bota el desplaçaren fins a un barri a no gaire més de cent metres, les Cases Boada, com a màxim cinquanta finques reunides a una zeta amb vistes al carrer de Freser, ideal com a nus de comunicació, regat als voltants, com hem apuntat, per un torrent essencial, el de la Guineu, amb tota probabilitat, prometo abordar-lo a una propera sèrie, el gran causant del bateig modern del Guinardó, terra de guinardes, a més de ser clau per a traçar la frontera entre Sant Martí i Sant Andreu.
Deixem l’etimologia i tornem a aquest paratge excepcional. Durant aquestes passejades per Barcelona he cercat de transmetre com el terme barri és més aviat un conjunt de vivendes connectades entre si des d’un origen capaç de lligar-les des de la forma i la topografia.
Les Cases Boada compleixen aquests requisits i el seu naixement, qui sap si a la fi del segle XVIII o a principi del Vuit-Cents, s’ha d’associat amb les partícules disseminades de Sant Martí de Provençals, fascinant per la immensitat del seu quilometratge i el sorgiment de nuclis aïllats entre si malgrat pertànyer al mateix municipi. En aquest sentit les nostres protagonistes emergiren per les precioses possibilitats de l’entorn; sempre és bo justificar aquests arguments per a no caure a la vulgar invenció d’altres.
L’actual arxiu de la nostra ciutat té documents de 1839 on les Cases Boada adquireixen valor de confí, de cruïlla entre dos territoris per parlar-se als papers de l’arrendament d’una tenda, ajuntant-lo al pagament d’un impost i, per a complicar-nos més l’existència, la importància de l’Hostal del Clot, desaparegut pels volts de 1845, si bé remarcable tan sols per la seva existència, doncs aquest tipus d’establiments solien rendibilitzar les confluències de camins. En aquest cas hi ha més curiositats. La fonda era del Clot, mostrant com la baralla entre el Camp de l’Arpa i el barri que durant molt de temps fins i tot li robà el nom és centenària.
L’abundància aqüífera degué decaure davant l’empenta de la urbs moderna, el tiralínies continu per a intentar culminar l’Eixample i l’absorció de Barcelona, sense pietat pels seus antics voltants amb tanta atmosfera agrícola. Gairebé vint-i-cinc anys després de l’efemèride la bomba els veïns, definits a un breu com a gent humil, demanaren al regidor una font per a pal·liar la sequera de l’estiu de 1930, agreujada el nul dipòsit dels pous.
Entre la proclamació de la Segona República i la Guerra Civil les Cases Boada degueren resistir amb la por al cos. La lluita fratricida paralitzà l’avenç de la quadrícula de Cerdà, respirant molts propietaris per la pausa de l’empenta històrica o el progrés, massa trastocat per evolució quan aquí no era cap dels dos termes.
A la Gaseta Municipal de 1940 rebroten, disculpin el verb, les peticions de l’Ajuntament per a expropiar o desallotjar als supervivents del barri, com Carmen Dolores Creixas, José Cirera, Antonio Constantín o Gregorio Cruz Cabrera.
Entre tots aquests cognoms el butlletí setmanal del Consistori amb els pressupostos de 1948 ens xiuxiueja un Joan Boada Sitjar, potser el darrer rastre genealògic dels fundadors, perjudicat per un expedient incoat davant la imminent obertura del carrer Industria, fins aquell instant tallat pel passat, a enderrocar com s’estipulà el març de 1947, quan les Cases Boada es declararen sobrants de la via pública, sentència de mort per a idolatrat vies de comunicà ràpida, afavorir l’automòbil i cancel·lar vestigis per a justificar la suposa innovació de la dictadura, any zero d’una Espanya abocada a sumar més ruïnes al seu llarg reguitzell.
Catalunya Plural, 2024 
