La Diada Nacional de Catalunya ha estat, d’ençà l’any 2012, un data transcendental pel moviment independentista. Davant la reiterada negativa de l’Estat espanyol de pactar un referèndum d’autodeterminació, cada onze de Setembre, centenars de milers de persones – a vegades, inclús, més d’un milió de persones –han ocupat sistemàticament els carrers, les avingudes, i places d’arreu de Catalunya. La Diada, tal i com la coneixem, és una demostració de força del moviment independentista que presenta una imatge exemplar i pacífica, sovint contraposada a la que l’Estat espanyol ha tingut en els darrers anys.
Les circumstàncies extraordinàries causades per la COVID-19, i un cert desgast en la capacitat de mobilització de l’ANC, han fet de la Diada d’enguany un dia estrany en comparació a les diades anteriors. Per evitar grans aglomeracions, la manifestació s’ha diversificat en 107 punts al voltant de tot el territori; per aquesta raó, no ha sigut possible mostrar la potent imatge de multituds col·lapsant les artèries de la ciutat comtal a la que Catalunya s’havia acostumat. Les xifres de participació, com no podia ser d’una altra manera, s’han reduït de manera dràstica.
La celebració de la Diada d’enguany ha estat envoltada per una doble controvèrsia: per un costat, l’estratègia de l’ANC d’Elisenda Paluzie d’assenyalar les institucions “unionistes” com a forma de protesta. Per l’altra, la negativa del Govern de participar de les manifestacions sota les recomanacions del Secretari de Salut Josep Maria Agrimon. A la ciutat de Barcelona – focus de la principal trobada de la Diada – s’han encercat un conjunt d’institucions: el Banc d’Espanya, l’Agència Tributària, la Seguretat Social i, també, la Universitat de Barcelona. La decisió d’assenyalar la Universitat de Barcelona pel fet de disposar, en paraules de Paluzie, d’un “rectorat unionista”, ha estat altament criticada pel que s’ha considerat, per diferents sectors (sobiranistes inclosos), com una estratègia sectària que té com objectiu segmentar identitàriament la població per a fer-se amb el control del rectorat de la universitat.
Alhora, si en els darrers anys el Govern de la Generalitat era part activa en l’organització i celebració de la Diada, la situació causada per la COVID-19 ha fet que l’executiu català se’n desmarqués, ja que en boca de Josep Maria Argimon, “no és el moment oportú per a concentracions de gent”. Evidentment, les recomenacions dels experts epidemiòlegs, han fet reconsiderar a una part de la població d’abstenir-se de compartir, colze a colze, una Diada més.
La Diada de Catalunya, en l’era del processisme, ha estat organitzada cada any per l’Assamblea Nacional de Catalunya, organització que es va crear precisament l’any 2012 per a fer de l’onze de setembre un dia exclusiu dels i les independentistes amb un objectiu concret: forçar als partits polítics a assumir l’agenda independentista. Cada any la Diada ha tingut un lema de capçalera que pot ser analitzat com a termòmetre del moment en què es troba l’independentisme. Per exemple: la primera de les grans diades (2012), s’anunciava sota el títol de “Catalunya: nou Estat d’Europa”, projectant el que seria el desig de l’independentisme hegemònic. En el 2014, sota el govern presidit per la Convergència d’Artur Mas i en ple auge d’un moviment independentista que s’albirava imparable, 1.6 milions de catalans i catalanes desfilaven sota el lema de “Ara és l’hora”.
Tres anys més tard, la Diada portava com a títol “La Diada del Sí”, ja que dinou dies més tard hi havia previst celebrar el promès referèndum d’autodeterminació; referèndum que es va celebrar tot i la violència policial de l’Estat. La història del procés, com és sabut, va canviar radicalment des de llavors. Ja no hi hauria lloc per a promeses senzilles. L’optimisme que havia empès l’independentisme fins llavors, va canviar radicalment de to. Aquest any, potser com a símptoma d’un nou realisme que ja no pot anunciar l’adveniment immediat de la independència, la manifestació ha avançat sota el següent lema: “El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents”. Fer la independència ja no es situa com un destí innebitable, sinó com un deure moral desitjable.
Com ja havia ocorregut en les diades anteriors, el centre de Barcelona es trobava completament tallat al trànsit, però, a diferència d’altres anys on el soroll de les multituds ressonava a cada racó de la ciutat, Barcelona es trobava muda. Només al aproximar-se a algun dels punts assenyalats – sobretot Plaça Catalunya i Plaça Universitat – es podia començar a escoltar algun tímid megàfon que evidenciava que alguna cosa extraordinària estava succeint. Totes les persones es trobaven separades per la distància prudencial de dos metres que les voluntàries de l’ANC s’havien encarregat de dibuixar prèviament. Però no semblava haver-hi comunicació entre elles; moltes havien vingut soles, però les que ho feien acompanyades es trobaven igualment separades.
La visió de la plaça replicava la d’un taulell d’escacs. La Montserrat, dona jubilada que voreja els setanta anys, asseguda a una vorera, deia: “És una Diada molt trista. Vaig reservar la meva plaça amb moltes ganes i il·lusió, però al arribar aquí m’he decepcionat molt. No entenc com hem arribat a aquest punt després de tants anys de manifestacions massives, per acabar ara assegudes sense reivindicar res. A mi m’hagués agradat que, tot i mantenir la distància de seguretat, fos una Diada més alegre”.
No ho veia així un voluntari d’Escamots Catalans, encarregat d’assegurar que els perímetres de seguretat establerts es complien, ja que considerava que aquesta Diada no era ni menys trista ni més alegre que d’altres, sinó que simplement es tractava d’exercir el dret legítim a manifestació. “És l’últim que ens queda”, afirmava. Mentrestant, els Sanitaris per la República, s’asseguraven que tot manifestant disposés de gel hidroalcohòlic. També prenien la temperatura a cadascun d’ells: si aquesta superava els 37.2 graus, s’avaluava, en funció dels símptomes, si podien o no romandre dins del perímetre. La Diada Nacional de Catalunya en temps de pandèmia.
Catalunya Plural, 2024 
