El passat dimecres 16 de setembre ens va deixar la meva àvia, la Núria Gispert, a causa d’una parada multiorgànica després d’haver estat operada d’un càncer de còlon. El seu llegat i la seva empremta a la ciutat de Barcelona i a Càritas, àmbits als quals va dedicar la major part de la seva trajectòria professional i vital, segueixen avui en dia vigents.
Es fa difícil resumir tota la seva tasca social i política durant els setze anys que va ser regidora de Barcelona. Sí que m’agradaria ressaltar, però, la seva contribució decisiva a impulsar els centres cívics. Recordo que la meva àvia em va explicar, fa pocs mesos, les enormes dificultats que va implicar construir i dotar d’activitats els centres cívics. Tal com em va relatar ella mateixa, l’obertura d’un recinte d’aquestes característiques comportava reunions diversos vespres amb els veïns i les entitats socials del barri en qüestió per tal de fer-los partícips de la construcció del centre cívic, així com per cohesionar les accions impulsades des del consistori.
Cal destacar, tot i això, que en més d’una ocasió va haver de fer front a interessos contraposats del propis veïns, però el seu tarannà dialogant i el seu perfil de consens van permetre que dificultats com aquesta no fossin un escull perquè els centres cívics tiressin endavant. Un altre dels reptes a què es va enfrontar va ser la planificació d’activitats socials, culturals, musicals… per aquests equipaments.
La regidoria que ella dirigia disposava d’un pressupost força petit, fet que provocava que hagués de cercar permanentment fons de finançament per poder dur a terme els tallers o les xerrades. Les generacions més joves tendim a creure que els centres cívics han existit tota la vida, però no ha estat així. La meva àvia, juntament amb moltes altres persones, va apostar no només per la construcció d’aquests equipaments, sinó per garantir que aquests permetessin la promoció de les persones.
La promoció social va ser el seu principal objectiu professional al llarg de tota la seva vida. Cada acció de la meva àvia, ja fos en el primer voluntariat que va fer a Can Tunis amb només 14 anys, a l’Ajuntament de Barcelona o a Càritas, buscava que les persones de les capes socials més desfavorides es poguessin promocionar socialment i tinguessin les mateixes oportunitats que les classes socials més benestants. Ella, però, no va amagar mai la dificultat d’aquesta empresa i remarcava sempre que era imprescindible escoltar l’altra persona. En aquest sentit, va fer una aposta clara i decidida a Càritas per conèixer quina era la situació i l’entorn familiar i laboral de les persones que sol·licitaven ajuda per tal de poder detectar les seves necessitats.
Aquest esperit d’escolta a l’altre ha estat viu fins al seu darrer dia, ja que des que va deixar Càritas ha col·laborat molt activament a l’ONG Braval, on ha intentat aportar la seva visió sobre com poden ascendir socialment les famílies més vulnerables del barri del Raval de Barcelona, principalment vingudes de països africans, de l’Àsia o de l’Amèrica del Centre i del Sud.
D’altra banda, la meva àvia sempre va buscar la compatibilitat de les seves arrels profundament cristianes amb el seu compromís polític, que la va portar a militar durant bona part dels compassos del franquisme i fins entrada la democràcia al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), formació política per la qual va ser regidora durant el primer mandat municipal i essent una de les tres primeres dones regidores a la corporació el 1979.
Posteriorment, es va afiliar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), on ha militat fins al dia de la seva mort amb una gran fidelitat i un compromís molt ferm, tot i la complexitat de la política catalana dels darrers anys. Així mateix, tot i haver estat una persona de partit, ha mantingut una relació molt cordial i afable amb figures d’altres forces polítiques, ja que sempre va entendre la cosa pública com un espai de trobada entre persones que pensen diferent.
Gràcies, àvia per haver lluitat durant la dictadura franquista i per haver-te jugat la vida perquè la nostra generació pugui gaudir d’un sistema democràtic i de drets socials i polítics. Necessitem tenir moltes més Núries Gisperts per continuar conquerint drets pels més vulnerables i construir una societat millor. Caminar sense tu a partir d’ara serà molt més difícil. Trobaré a faltar les teves reflexions socials i polítiques, llegir amb tu el diari a l’estiu mentre esmorzem, i explicar-te les meves inquietuds i anhels de futur. T’agraeixo molt que m’hagis ensenyat els valors del respecte, la tolerància, el pluralisme, el diàleg, la cerca de l’entesa, la perseverança i la constància, i que m’hagis il·lustrat que fer el nostre món una mica millor no és una utopia.
Catalunya Plural, 2024 
